COSMÉTICA DEL ENEMIGO, AMÉLIE NOTHOMB

Títol original: Cosmétique de l'ennemi
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas / Compactos
Pàgines: 104 Any publicació: 2001

L’avió d’en Jérôme Angust ve amb retard, així no té més remei que resignar-se a passar unes hores a la zona d’embarcament. Un tipus estrany amb ganes de conversa no deixa de molestar-lo, i tot i que en Jérôme li fuig tant com pot, acabarà escoltant unes confessions tenebroses que el sorprendran.

Repassant les anteriors ressenyes sobre l’autora, m’he adonat que entre lectura i lectura passen uns cinc anys. Ho trobo natural perquè no m’acabo d’entendre amb l’Amèlie Nothomb per moltes ganes que hi posi. No dic que aquesta novel·leta (novel·leta per mida i contingut) no sigui curiosa, de fàcil lectura, però tampoc l’he trobat especialment rellevant.

Potser es que m’havia empassat un spoiler abans de llegir-ho i la sorpresa quedava a zero, o que al ser l’autora una figura destacada de la literatura li exigeixo més que a altres, no sé. El cas és que en aquest relat el plantejament és interessant, el desenvolupament va bé (hi ha tensió, hi ha humor negre, hi ha curiositat), però després fa un estrany recargolament que trobo que la salva de molts esforços i resta com un episodi de la dimensió desconeguda. I tot i quedar amb un ni fu ni fa, puc dir que és el millor que he llegit d’ella fins ara, després de Metafísica dels tubs i Higiene de l’assassí.

Resumint, que no li acabo de veure l’enfant terrible, que no ens acabem d’entendre.

Fins d’aquí cinc anys, Amélie.

Nota: 3/5

Anuncis

Lectures primer trimestre 2014

Imatge

El 2014 de moment es un any força prolífic, doncs en el primer trimestre he llegit la mateixa quantitat de llibres que el 2013 (segur que hi va tenir alguna cosa a veure el fet d’haver sigut mare).

La majoria de lectures han estat positives, aquí un resum:

Los 39 escalones, de John Buchan. Un ex-soldat es veu implicat en una conxorxa alemanya que podria provocar una segona guerra mundial. Es perseguit per Escòcia tant per la policia com per espies, el que implica amagar-se i disfressar-se per passar desapercebut. No és d’humor, però és intencionadament divertida. Posteriorment la va portar al cinema Alfred Hitchcock.

Lennox, de Craig Russell. Lennox és un detectiu de la vella escola: primer colpeja i després pregunta. Investiga l’assassinat de dos caps mafiosos al Glasgow dels anys 50, que bé podria ser el Chicago dels anys 20. Màfia, sicaris, dones fatals,… Per mi, excel·lent, amb ganes de llegir més sobre Lennox.

Sukkwan Island, David Vann. Pare i fill es traslladen a un terreny inhòspit d’Alaska. Un pare psicològicament inestable i un fill adolescent que sent l’obligació de cuidar-lo enrareixen un ambient i escenari ja de per si incòmode. Dura, fatal, sorprenent.

La casa infernal, Richard Matheson. Una casa encantada, quatre personatges que volen treure la maledicció a la seva manera. Escenes potents, tensió, crueltat i violència. Una novel·la de por-por.

La cocinera de Himmler, Franz-Olivier Giesbert. Repàs a la història del segle passat a través d’una cuinera molt particular i la seva sed de venjança. Amb alguns altibaixos, però en general molt entretingut.

Estudi en escarlata, Arthur Conan Doyle. El primer Sherlock. Una trama força enrevessada, i unes deduccions ‘úniques’. M’ha sorprès perquè l’esperava més senzilla, i també perquè el Sherlock literari no s’assembla gens a cap de cinematogràfic/televisiu (de moment).

El libro de la señorita Buncle, D.E. Stevenson. Divertimento sobre un petit poble anglès dels anys 20 que es veu trasbalsat quan veuen reflectides les seves vides en el llibre d’un autor desconegut.

Ojos de agua, Domingo Villar. Primera novel·la policíaca protagonitzada per l’inspector vigués Leo Caldas. La nota d’humor la posa l’ajudant aranés que no acaba d’adaptar-se al temperament gallec. Entretinguda, però amb final precipitat.

No emprenyeu el comissari, Ferran Torrent. Primera novel·la del detectiu Toni Butxana. Escrit en un ric valencià, entretinguda.

Higiene del asesino, Amélie Nothomb. L’objectiu d’aconseguir una última entrevista d’un conegut escriptor octogenari, a les portes de la mort, es converteix en quelcom impossible davant del seu discurs imprevisible i desagradable. Només una periodista aconsegueix plantar-li cara i aprofundir sobre la seva vida i obra. Molt irregular, amb moments brillants que no acaben de compensar els moments que el tiraries per la finestra.

El baile, Irène Némirovsky. Relat curt, tenia curiositat per llegir Némirovsky. Avui dia s’hagués tret més mala lluna de la situació que exposa. Agradable de llegir, poca cosa més.

La guarida, Shirley Jackson. Una altra de cases encantades. No sé si era per l’època o perquè era l’estil de l’escriptora, però no és sanguinària com foren aquests tipus de relats posteriorment. Aconsegueix produir molta tensió, però no acaba d’anar enlloc. Tot i així, final convincent. (Incís: Shirley Jackson té un famossísim relat curt, La lotería, que val la pena llegir).

Los capullos no regalan flores, Moderna de Pueblo. Còmic d’humor, on la protagonista usa diferents situacions i tipus d’homes per exposar les complicades relacions actuals entre homes i dones.

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀