Recomanat per a lectors que busquin: novel·la negra, novel·la lleugera, protagonista carismàtic.
Un nou cas per en Salvo Montalbano, que s’està convertint en la Jessica Fletcher siciliana: allà on va, mort al canto. Aquest cop la Lívia l’obliga a fer-se un vestit a mida, i la sastreria patirà les conseqüències.
Com reconforta llegir sobre vells amics. Poca cosa hi ha de nou: Els mateixos procediments, els mateixos companys, el mateix restaurant, la mateixa salivera davant la cuina siciliana… i la reiterada implicació social de Camilleri/Montalbano, que a través d’un parell d’històries secundàries torna a denunciar sobre la dramàtica situació de la immigració que arriba en condicions infrahumanes a través del mar.
És la segona vegada que llegeixo en Montalbano en català i a mans d’en Pau Vidal (offtopic: m’encanten les seves columnes, el trobareu aquí i aquí). És una passada com no es limita a traduir i ho adapta curosament (i curiosament) sense perdre l’essència d’aquest racó de món creat per Camilleri.
Poti-poti de dialectes
Però en el meu cas costa adaptar-se al canvi un cop t’has acostumat a la veu d’un personatge tan singular com en Montalbano, que sempre he llegit en castellà. No es que em desagradi, si no que em costa acceptar que en Montalbano que li diu “xato” i “rei” a en Catarella sigui el mateix, sigui el meu Montalbano.
Títol original: Gli arancini di Montalbano Traducció: Maria Antonia Menini Pagès Editorial : Salamandra Col·lecció: Narrativa336 pàgines. Any publicació: 1999
La nochevieja de Montalbano és un recull de 20 casos que ha de resoldre el famós comissari sicilià de Vigàta. Aquí no puc ser objectiva: és possible que sense conèixer el comissari (i tots els personatges que l’envolten) un altre lector no trobi aquest recull tant distret i plaent com l’he trobat jo.
Una de les facetes que em caracteritza com a lectora és la fal·lera que m’agafa quan m’agrada un/uns personatge/s, la obsessió de llegir tot el que s’hagi publicat fins cansar-me (si es que em canso). I aquest cop li ha tocat el torn al Salvo Montalbano, el comissari fictici de la fictícia ciutat siciliana i costanera de Vigàta, tota ficció sorgida del caparró de l’Andrea Camilleri.
Les novel·les protagonitzades per Montalbano són policíaques i auto-conclusives. Alguns dels sub-temes recurrents són la màfia, la corrupció política, el maltractament, la immigració… i també el paisatge i la magnífica cuina siciliana. Abasten des dels 40 i pocs anys del personatge fins als 50 i molts, així que també veurem l’evolució del protagonista cap a la vellesa (un tema el qual l’obsessiona). Montalbano (batejat així en honor de l’escriptor Manuel Vázquez Montalban) és astut i perspicaç, geniüt, comediant, i un gurmet de la cuina siciliana. Per si aquesta personalitat captivadora no fos prou, el protagonista sempre ve recolzat per un regular planter de secundaris: els seductor sots comissari Augello, el fidel i eficient inspector Fazio, l’entranyable telefonista Catarella, el malhumorat forense Pasquano, el depravat fiscal Tommaseo,… i uns quants més.
Montalbano manté una relació a distància des de fa molts anys amb Livia, que per motius laborals viu a Gènova. Aquest és un fet molt convenient ja que ambdós són un polvorí quan estan junts (o quan es truquen per telèfon). Això li deixa molt de marge a Montalbano, que si bé no és un calavera com el seu company Augello, té alguna que altra relliscada sentimental.
A Montalbano el vaig tastar fa uns anys i em va deixar un bon gust, però no vaig continuar llegint-lo. El setembre passat vaig comprar una novel·la a l’atzar, només per distreure’m, i des d’aleshores no he parat. Us asseguro que quan més coneixes els personatges millor t’ho passes i millor captes els punts d’humor. És igual l’argument: que si un assassinat, una desaparició, un robatori… El més important és veure en Montalbano en acció. Totes les novel·les són distretes, i encara que individualment serà difícil trobar alguna que arribi al 5/5, el conjunt sí s’ho mereix. De fet jo ja l’he convertit en el meu comissari preferit.
Aquestes són les novel·les que he llegit, de la resta que em queda per llegir (poqueta cosa) intentaré fer-ne un post individual:
Muerte en mar abiero (relats curts del jove Montalbano) (2014)
Un apunt: Donat l’èxit aclaparant del personatge, a Itàlia es va fer una sèrie basant-se en cada un dels seus llibres. Llàstima que en aquest món de canals infinits i plataformes televisives de pagament, no trobi enlloc on veure-la.
Títol original: Forma dell’acqua
Traducció: Maria Antonia Menini Pagès
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
224 pàgines. Any publicació: 1994
Ho confesso: sóc una addicta a les novel·les policíaques. Després d’obligar-me a reposar d’aquest tipus de gènere durant un temps, apareix Montalbano i se’m fa llaminer.
La forma del agua és la primera novel·la de Andrea Camilleri sobre l’inspector Salvo Montalbano. Camilleri crea el poble sicilià de Vigàta i també uns personatges que acompanyaran al protagonista en posteriors novel·les.
Un polític es trobat mort dins el seu cotxe, amb evidents signes d’haver mantingut relacions sexuals, i en un lloc assidu per prostitutes i camells. Es certifica una mort natural, però a Montalbano hi ha quelcom que li grinyola. Perquè un home arriscaria tota una vida de treball i d’ambició política per fotre un clau en un lloc tan decaient i públic on podria enganxar-lo qualsevol?
No sé que dir que no hagi dit ja la Maite Uró. A mi m’ha convençut, m’ha agradat Montalbano i el paisatge en que es mou, els personatges que el rodegen, les històries (o anècdotes) paral·leles a la trama principal. També m’ha agradat la vis còmica de Camilleri i la seva lleugeresa narrativa, palesa fins i tot quan transcriu literalment les trucades telefòniques de rigor en un cas com aquest.
Montalbano és un home curiós. Curiós per com protegeix de la justícia als innocents (i també és curiós que s’hagi de protegir a algú de la justícia) i de com manipula a la gent del seu voltant per les seves finalitats. Però aquestes transgressions continues (en cert moment l’acusen de creure’s Déu) es el que el fa més humà, que no real. Me l’he imaginat una barreja entre Toni Butxana i Kurt Wallander (la visió s’anirà polint i definint amb les pròximes lectures).
Sobre Montalbano hi ha publicat més d’una vintena de novel·les, i també hi ha una sèrie on els capítols estan basats en les novel·les de Camilleri, així que hi ha inspector per estona. Sobre la sèrie, vaig enganxar algun capítol fa temps sense que em digués res de l’altre món. Ara que tinc una visió més informada li tornaré a donar una altre oportunitat (em sembla que encara els segueixen fent a La 2).
La seva lectura ha estat tant encertada que me l’he cruspit en unes poques hores, enganxa i t’ho passes bé. No vol dir que sigui perfecte i espectacular, però és molt encertat per passar bones estones, una mica com l’Anne Perry i la seva sèrie Charlotte & Thomas Pitt.
LLIBRES & ROSELLES 