Editorial: RBA La Magrana
Col·lecció: La Negra
438 pàgines. Any publicació: 2016
L’Alexis Rodón treballa com a cap de seguretat d’uns grans magatzems; sembla que ha superat la seva expulsió del cos dels mossos d’esquadra per un escàndol sobre les tortures infligides a un detingut. La Teresa Olivella en canvi és una víctima que encara arrossega el pes d’haver sigut el sac de boxa del seu ja ex-marit. “Has de posar un Rodón a la teva vida”, li diuen un dia al veure-li les cicatrius. I ella pensa que sí, que aquesta podria ser la sol·lució.
El llibre no es centra només en la relació entre els dos personatges, però. Rodón no pot evitar, per instint i per formació, implicar-se en certs negocis tèrbols d’una coneguda banda criminal.
La violència justa és una novel·la collonuda, no em surt dir-ho d’altra manera. Ambientada a Barcelona i lligada amb els mossos d’esquadra, té dos personatges principals totalment empàtics, oposats, i plens de matisos. Els capítols s’alternen entre la Teresa i l’Alexis, que han de conviure amb el seu propi passat, un senyalat com a agressor i l’altre com a víctima anònima.
Plena de matisos també és la violència que ens exposa Andreu Martín en el que podria ser un petit però contundent assaig. El títol mateix és ambigu: La violència justa tant es refereix a una violència justiciera com la mida d’una violència que s’aplica de forma equànime. En relació també trobarem un al·legat a favor dels cossos policials, o més aviat als agents, a les persones que hi treballen (el que comporta també una crítica a la societat, als medis de comunicació i fins i tot als jutges).
Andreu Martín té cura amb el lector, i no només perquè és un narrador excepcional (és una meravella com ens porta cap a una de les escenes més ferotges que he llegit en molt de temps). És inevitable tractar temes delicats en aquest gènere, en aquesta novel·la, però ho fa lluny dels excesos, de la morbositat gratuita. Però igualment inquieta, indigna, repugna,… i convida a celebrar la violència justa.
Nota: 5/5