LA PESTE, Albert Camus

Títol original: La peste
Traducció: Rosa Chacel
Editorial : Edhasa
Col·lecció: Pocket
Pàgines: 360  Any publicació: 1947

A la ciutat d’Oran, els habitants observen encuriosits com les rates surten a morir a la vista de tothom. Poc després una estranya malaltia mortal, amb símptomes com febre i bubons en les articulacions, comença a afectar a la població, i els casos es van multiplicant. Els metges de la ciutat, entre ells el protagonista Rieux, no tenen més remei que admetre que el que tenen davant dels ulls es la pesta. Comença així la crònica sobre la lluita entre la plaga i els seus habitants en una ciutat assetjada, sense escapatòria, i en la que els personatges principals ho afrontaran cada un a la seva manera. 

Sincera i personalment, he salvat La pesta del suspens pels pèls. I és perquè és molt necessari el context per entendre millor aquesta novel·la.

Albert Camus era un escriptor pertanyent a la corrent filosòfica existencialista, concretament a l’arrel atea, que creu que l’home existeix pels seus actes, i ha de ser lliure o hauria de tenir la llibertat per definir la seva pròpia ètica i moral sense que la cultura i la religió s’hi posi pel mig. Que en comptes de donar per suposat el que som o com hauriem de ser (imposats per lleis, religió), el que hauria de parlar en nom nostre són els actes de cada individu, la nostra existència. Però contradictòriament, Camus dona per suposat que sense normes sorgiria la bondat innata de l’home. I per això fa aquesta mena d’exercici literari, en que ens trobem en una ciutat que ha quedat tancada perquè la malaltia no s’escampi arreu del territori. I que per culpa de la plaga, tot el que són lleis, normes socials, religió… queden en suspens. Com es comportaran els homes davant d’aquestes circumstàncies? Doncs no he pogut ser més escèptica amb el que diu Camus. 

L’actualitat ens dona l’exemple de què és l’home. L’home s’aprofita de les desgràcies alienes per fer negoci, i s’aprofiten dels febles per fer-ne tot tipus d’abús. Obriu qualsevol diari qualsevol dia de l’any i ho constatareu. A la ciutat d’Oran, però, poca cosa hi ha a retreure. Que el més greu que es pugui recriminar sigui que els comerciants pugen els preus per l’escassetat d’aliments, i tot i així els afectats siguin un breu apunt cap al final. També hi ha un personatge al que se li pot recriminar que gaudeixi d’aquesta ciutat sense llei perquè així la justícia no el ve a buscar per un delicte en que la única víctima era ell (intent de suïcidi). I fins i tot hi ha moments en que se l’intenta excusar.

I no es que sigui impossible que els protagonistes d’aquesta història no existeixin. Els metges i voluntaris que estan al peu del canó en varis processos de la pesta (visites als malalts, als hospitals, camps de quarantena, serveis funeraris….) no són poc creïbles, són ben humans. Gent que ho dona tot fins a l’extenuació o la mort. Però la maldat també és ben humana, des de la individual a la governamental, i no es pot negar la seva existència.

També m’ha empipat una mica que es presenti com una crònica que dona veu a tot un poble, diu que sobretot en els sentiments que tots tenien en comú, que segons ell era l’amor (romàntic), el sofriment i l’exili. I es converteix més aviat en el sofriment d’uns francesos a Argèlia, amb la parella o ex-parella lluny per diverses raons, tots sense fills, i tots homes. I es que no hi ha cap personatge femení. La única dona que té una mica de presència és precisament la mare d’un dels protagonistes, i es dedica a cuidar i teixir, la majoria de vegades en silenci.

La negació femenina va tant enllà, que fins i tot en una de les escenes més cruentes en la que es descriu tot el procés víric en un nen que acaba morint (n’hi ha poques d’aquestes escenes, i crec que aquesta és la pitjor), a qui se li dona la notícia de la mort és al pare (a la mare i a la filla se les ha apartat en un altre lloc de quarantena). Aquest pare, que és un jutge, fa sorgir aquesta reflexió per part d’un dels protagonistes: 

Pobre juez – murmuró Tarrou al salir -. Habría que hacer algo por él, pero ¿qué se puede hacer por un juez? 

I doncs, per una mare? QUÈ ÉS POT FER PER UNA MARE? Doncs a les mares, a les dones en general, l’autor les ignora quasi totalment, si no es per aquelles llunyanes i sense veu, que representen una figura amorosa en els protagonistes. 

Hi ha reflexions interessants, clar que sí. Per exemple la intervenció del mossèn, que aporta la visió de la religió sobre una maledicció que ataca a culpables e innocents per igual. Els dilemes sobre què et demana el cor i què et demana el seny (per exemple entre ajudar o fugir de la malaltia). Però hi ha altres reflexions que trobo que se li dona massa voltes, precisament sobre aquests temes que ell troba tan importants (la distància imposada amb la parella, l’exili,etc.). Atrapat en una ciutat on ronda una malaltia mortal, crec que hi ha altres prioritats. Per això el principi de la novel·la està força bé, al mig és tot un munt de reflexions més o menys encertades mentre la pesta es fa amb la ciutat, i el final m’ha semblat boníssim. 

Hi ha la possibilitat de que no hagi entès ben bé del tot el que volia dir Camus. La meva familiaritat amb l’existencialisme es limita a donar voltes per internet una bona estona, i espero que a cap filòsof o entès en el tema li hagi vingut un patatús al llegir-me. Cada un té les eines que té, i les fa servir com pot. Però encara que no hi estigui d’acord en moltes coses m’alegro d’haver-lo llegit, cada cop gaudeixo més d’aquests llibres que m’obliguen a treure el rovell a les neurones. 

I per cert, ha entrat dins el repte dels clàssics. Tot i publicar la ressenya ara, la vaig acabar a finals de novembre (pels pèls). 

Nota: 3’5/5

Y PESE A TODO…, Juan de Dios Garduño

Y-pese-a-todo_7501


Editorial : Dolmen
Col·lecció : Línea Z
256 pàgines. Any primera publicació: 2010

 “Y pese a todo…” és una més de les novel·les de Dolmen de la col·lecció “Línea Z”, que han aprofitat el filó del ressorgiment del gènere per comprar, editar i vendre novel·les zombis a tort i a dret. I això ens obliga a rebuscar més entre la palla.

En aquesta novel·la de Juan de Dios Garduño,  la humanitat sofreix les conseqüències d’una guerra mundial biològica, una guerra més econòmica comparable a la nuclear, però més accessible i catastròfica.

A una urbanització de Bangor, Maine (EEUU) només hi ha quatre supervivents: per una part, en Peter i la seva filla de 5 anys Ketty, i per l’altra en Patrick i el seu husky Doggy. Tot i la desgràcia de ser els únics supervivents vius de qui tenen coneixença, tal fet no ha deixat que els problemes personals entre ambdós adults desapareguin, i l’odi anterior al desastre encara és latent. Però després d’un any de tranquil·litat, on cada petit grup fa la seva vida mentalment lluny de l’altre, apareixen per la zona uns éssers estranys i perillosos.

Últimament havia deixat de costat el gènere zombi i les seves històries apocalíptiques perquè tot el que surt publicat o estrenat al cine i a la tv és força repetitiu i de qualitat més que qüestionable  Però seduïda per les crítiques, i fins i tot per un extens i ridícul pròleg (de qui em suposo ha de ser un amic) que prometien “terror en estat pur en una obra magistral” em vaig animar a llegir “Y pese a todo…”.  I tal i com no hi ha originalitat en descriure una novel·la mediocre, tampoc hi ha cap novetat a la vista en els arguments de les obres publicades sobre temàtica Z.

Ni terror en estat pur ni obra magistral: La novel·la és entretinguda, la narració lleugera i tot i que l’acció és molt puntual, té alguns girs singulars que provoca moments interessants. Però li manca profunditat, intensitat, un domini clar de l’escenari, dels sentiments, de l’escriptura en general i, sobretot, originalitat.

Confesso que com a fan de la temàtica zombi i amant de la lectura, aquesta és la típica novel·la que em treu de polleguera. I es que l’obra de Garduño no es que no aporti cap novetat, es que frega el plagi. L’he gaudit i m’ha fet emprenyar quasi a parts iguals.

L’escenari, els protagonistes, els fets i plantejaments,… tot em recordava a “I am legend” de Richard Matheson. I evidentment qui surt perdent és l’autor de “Y pese a todo….”, ja que les comparacions són odioses i la seva obra amateur acaba sent un exercici literari sobre les possibilitats que et proporciona un plantejament i unes bases alienes, sense poder assolir el nivell, ni de lluny, de qui t’ha proporcionat les idees.

I quan es refereix als “monstres” com a éssers albins de forma humanoide que assetgen, maten i esquarteren a la població, és impossible no relacionar-ho amb la pel·lícula basada en el llibre. I aquí ve un altre dels fets que m’han emprenyat d’aquesta novel·la: Ens referim a uns éssers que moren si els hi disparen, tenen un comportament col·lectiu, i les seves agressions són calculades, però, irracionalment, l’autor està entossudit a anomenar-los zombis, i això ens remet de nou a l’eterna discussió sobre zombis e infectats. A aquestes altures crec (o creia) que es tenien clars els conceptes a nivell fantàstic (com els licantrops). Però es veu que no, que el sr. Garduño no ho té gaire clar. En un moment donat, un personatge comenta que “…Parecen zombis salidos de alguna película de Fresnadillo…”. Em desconcerta, ja que no sabia que Fresnadillo es dediqués a fer pelis de zombis. Wikipedia en mà, veig que no té altra que referir-se únicament a “28 días después”. Dins del gènere de zombies, és veritat. Però no són zombis. Acceptarem la deformació del concepte zombi com s’ha acceptat la deformació del concepte de vampir gràcies als nanos de “Crepuscle”? Cap fan del gènere ho hauria de permetre.

I Am Legend o zombi albí?

I Am Legend o zombi albí?

Apart de l’obra de Matheson, es poden trobar altres “homenatges”, però confesso que quan perds l’objectivitat, només fas que trobar-hi pèls, i no vull fer-ne més mala sang.

He llegit que, com Apocalipsis Z, s’han comprat els drets per fer la pel·lícula. Me n’alegro pel llibre d’en Loureiro, del que vaig gaudir intensament. I pel que fa al llibre de Garduño, després de “Fin” de David Monteagudo ja no em sorprèn res.

Nota: 👿 :/

LOS CAMINANTES, Carlos Sisí

Editorial: Dolmen
Any publicació: 2009
Pàgines: 272

Los caminantes és l’enèsima novel·la de temàtica zombi que tant de moda està actualment. L’argument, com no, tracta de la aniquilació humana a través d’una epidèmia zombi que no se sap ben bé com ha sorgit.  Varis grups de supervivents es van trobant fins  unir-se en una comunitat, que reclosa en una zona esportiva intenta reeixir-se de tot el que ha succeït. Però un personatge fosc i trastocat, i que estranyament passa desapercebut pels zombis,  intentarà impedir-ho.

La única novetat que aporta al gènere és el padre Isidro, aquest personatge que sorprenentment és passeja entre els zombis sense rebre cap mossegada. Apart d’això resulta repetitiu.  Ja no es tracta d’explicar una història de ciència-ficció o de supervivència davant l’hecatombe. En realitat, es tracta de donar exemples de sol·lucions enginyoses davant l’epidèmia zombi. Com subsistir, com defensar-se, quins llocs són els adequats per la supervivència… I no li demanem més. El text és descuidat, inexpert, en el que l’autor no es molesta ni en consultar un diccionari de sinònims i repeteix incessantment paraules com “aspavientos” y “diáfana”. Tampoc l’editorial es molesta en fer-lo passar per un corrector, i permet construccions tan horroroses com “delante suya” o “debajo nuestra”, a més d’altres paraules de dubtosa coherència amb el text.

Els personatges no estan gens ben treballats. De profunditat zero i la majoria d’edat indeterminada (tant poden tenir 20 que 40), no concorden amb l’estatus que els hi ha donat l’autor.  Un protagonista sense estudis, ex-drogoaddicte i ex-presidiari fa discursos dignes d’un filòleg, i el sud-americà parla millor que un madrileny. Per tant, tots semblen iguals. I donat que s’està lluitant per la supervivència i la gent està estressada i traumatitzada, que tots siguin tan bones persones, que no tinguin una paraula lletja pel company, ni un mal pensament, resulta inversemblant.

Resumint, un llibre més de zombis. Tot i així ha tingut tant d’èxit com per treure una continuació el setembre, Los Caminantes: Necropolis (el mateix estil de títol que Apocalipsis Z i Apocalipsis Z: Los dias oscuros. Que originals els de Dolmen).

Nota:  :|

APOCALIPSIS Z: LOS DIAS OSCUROS, Manel Loureiro

Editorial: Plaza & Janés
Any publicació: 2010
384 pàgines.

Los dias oscuros és la continuació d’Apocalipsis Z, on el món és aterrit per una malaltia que reviu els morts i els torna molt violents. És a dir, els converteix en zombis.

Després de que els quatre protagonistes aconsegueixin fugir de Galícia en helicòpter i arribar miraculosament a les illes Canàries,  on en principi s’havien lliurat de la catàstrofe mundial, s’adonen que no tot va tan bé com voldrien. Hi ha una evident falta de recursos i el govern actual (imposat i creat a marxes forçades) els titlla d’experts, amb el resultat que són reclutats forçosament i enviats de nou a la península en busca de medicaments. L’escenari aquest cop serà Madrid.

Després de l’èxit d’Apocalipsis Z, amb uns inicis tan humils com la publicació constant en un bloc semi desconegut, el gener passat es va publicar la segona part de les aventures de l’advocat que es troba immers en un món assetjat pels zombis. Per adonar-se de l’èxit només cal veure que l’editorial ja no és Dolmen (petita però que no para de créixer), si no Random House Mondadori, a través de Plaza & Janés.

En aquesta segona part no hi ha la mateixa acció que la primera (que era intensa i constant). Això es deu a que després de contactar els protagonistes amb altre gent hi ha la raonable explicació de què ha passat arreu del món, que ocupa gran part del llibre. També hi ha una altra raó: si bé a la primera part era escrit a mode de diari personal, aquí canvia. La història es divideix en dos fils, i mentre en un el protagonista és el  narrador, en l’altre fil el narrador és omniscient. Aquest canvi de perspectives li treu força al relat, els salts fan que la tensió sigui intermitent.

El recurs que més utilitza per crear tensió és acabar cada capítol en una situació perillosa, i que el següent capítol canvii l’escenari amb els altres protagonistes, deixant-nos amb la incògnita un bon grapat de pàgines. D’aquesta manera, apart de la expectació, crea impaciència, que no és gens recomanable per llegir.

També es veu cert canvi de narrativa. El primer era més directe, i aquest segon té lloc per a floritures literàries. Tot i així, deixa en descobert certs errors d’autor novell. Hi ha coses que te les deixa claríssimes, com una peli de serie B. Per exemple en la descripció inicial dels protagonistes, que és força superficial, es para en la protagonista femenina descrivint-la amb uns increïbles ulls verds de gata i unes cames interminables (o algo així). Evidentment, el primer que penso és “Ull, aquí hi ha marro”. Com també al tocar-li el torn de la quarta protagonista que no ens diu absolutament res, només que al dirigir-se a ella com a “Sor” és monja, d’edat i físic indefinible, i que evidentment et fa pensar “tu no dures ni dos telediaris”.

M’ha agradat però no tant com el primer. Però tampoc és dolent, crec que la part en què descriu la situació mundial era necessària, així en la pròxima novel·la ja s’estalvia explicacions tan extenses. Perquè segur que hi ha tercera part … i quarta … el que doni la saga. Amb els fans que té, segur que l’editorial li dóna ales per a un parell de llibres més com a mínim.

Nota: 😀 😀 😀

LOS MUERTOS VIVIENTES – AQUÍ PERMANECEMOS (Volum 9), R. Kirkman & Ch. Adlard & C. Rathburn

Títol original: Here we remain (volum 9)
Traducció: Guillermo Ruiz
Editorial : Planeta DeAgostini
Col·lecció: Los muertos vivientes (The Walking Dead)
138 pàgines. Any publicació: 2009

En l’últim número s’acabava una era, així que lógicament aquesta nova entrega de Los muertos vivientes és un número de transició, per tant, menys mogudet, on es planteja un nou repte i apareixen nous protagonistes. Però després de tants mesos esperant, jo volia més, se m’ha fet curt i menys intens.

El problema que té Los muertos vivientes en aquest país es que no es prenen la seva publicació seriosament, poden arribar a trigar un any entre número i número. Segons he llegit l’editor de Planeta deAgostini vol donar-li la consistència trimestral i la pròxima entrega serà el 10 de Maig. A veure si és veritat!

Nota: 5/5

FIN, David Monteagudo

Editorial: Alcantilado
Col·lecció : Narrativa
Any publicació: 2009
350 pàgines.

Una colla d’amics es reuneix en un refugi 25 anys després de que celebressin una trobada semblant. Volen recordar vells temps, veure com els ha canviat els anys, saber com li va a cada un… Però succeeix quelcom estrany que els deixa sense electricitat, i tots els aparells com els mòbils, llanternes, i fins i tot els cotxes, deixen de funcionar.

Quan una novel·la m’agrada moltissim em costa escriure una opinió perquè els sentiments em bloquegen. El mateix passa amb les novel·les que no m’han agradat gens, quan la indignació no em deixa raonar clarament. Però faré l’intent.

O sigui, que intentaré explicar perquè no m’ha agradat. I aquí ULL! perquè hi ha algun SPOILER.

L’autor no s’ha complicat la vida. Un fet que va succeir anys enrera uneix als protagonistes, i s’aludeix constantment però no és explicat explícitament. Cada cop que es vol fer, casualment hi ha una interrupció. O sigui, que l’autor ens deixa amb l’enigma del que va passar realment, tot i que per detalls ens fem una idea. Però es tan ridícula aquesta manera de saltar-se una explicació senzilla però concreta que només em ve al cap que és una forma de no complicar-se la vida. A més, aprofita sense cap vergonya aquesta ignorància del lector per engrandir fins a límits insospitats la víctima de l’incident.

El fet que de sobte cap maquinària funcioni i les desaparicions tan enigmàtiques dels protagonistes tampoc rebran cap explicació. S’atreveix a barrejar la ciència ficció amb els fets paranormals perquè si, perquè l’autor creu que no té cap obligació a donar una explicació lògica ni res que s’assembli.

Monteagudo tira pel dret en certes situacions, és a dir, estalvia d’explicar coses bàsiques com l’entrada a una gran població o la provisió d’aliments. Ho trobaria justificat si a canvi hagués donat quelcom més que diàlegs insulsos, histriònics i repetitius carretera amunt, carretera avall. Em recordava sovint a La carretera, vinga carretera amunt! Però sobretot em recordava a un reportatge que vaig veure fa temps, sobre que passaria si la població desaparegués per art de màgia, així per les bones. Potser li va servir d’inspiració, junt amb el Mecanoscrit del segon origen.

Les converses inicials, trivials, entre els protagonistes, són escrites amb tan poca gràcia que cauen en al vulgaritat, i són tan horriblement tipiques que et sembla increible veure-les plasmades en un llibre. A més… amb tants… punts suspensius… que la lectura… es fa…. carregosa… No es pot demanar més, la resta de la narració no és per tirar coets.

De totes maneres, felicito l’autor perquè ha aconseguit que li publiquessin. Com va passar amb el fenomen Brown, crec que aquesta publicació és per la moda d’ara, que es porten molt les històries apocalíptiques. Una manera més de fer calerons.

Nota: 👿

APOCALIPSIS Z, Manel Loureiro

apocalipsis-z
Aquesta aventura va començar a publicar-se per internet. Poc a poc va guanyar adeptes (són tantes les coses a agrair al www!) fins tenir l’èxit suficient com per publicar-ne el llibre.
Escrit com si fos un blog dels molts que hi ha per internet, el protagonista ens relata com poc a poc una malaltia desconeguda aterreix el món. Els malalts, aparentment molt greus, ataquen a tothom amb una ràbia irrefrenable. Una pista ben clara ens la dona el titol: la “Z” és de zombie.
Molt entretingut, amb una acció constant que no decau. Crec que els frikizombies (com una servidora) estaran encantats. Situacions al limit en un món enzombiat, amb un protagonista molt real, amb les seves pors i problemes per sobreviure. Enganxa, i passes una bona estona.
La segona part, Los dias oscuros, ja s’està publicant en el mateix blog on ho feia, i es suposa que en breu també ho farà l’editorial Dolmen.

LA CARRETERA, Cormac McCarthy

Vaig deixar a mitges aquesta novel·la fa uns mesos perquè va arribar a un punt que no podia amb ella de pur avorriment. Ahir la vaig acabar, i el final em va semblar igual de decebedor.

Crec que McCarthy abusa de la idea de fer quelcom diferent sobre un tema molt utilitzat i s’hi recrea molt en situacions insulses i repetitives (com els diàlegs), narrant-les amb aire dramàtic (perquè això si, de narrar en sap una estona llarga) per donar-li una intensitat que jo no li he trobat i sense acabar de desenvolupar res. El nano és tan hieràtic que li donaries un parell de gleves a veure si espavila. A mi el que em va acabar creant és cansament, fam, i tristesa, però res d’estima cap a la novel·la en si.

ENSAYO SOBRE LA CEGUERA, José Saramago

Una ceguesa blanca s’expandeix de manera fulminant. Internats, en quarantena o perduts per la ciutat els cecs s’han d’enfrontar al més primitiu de l’espècie humana: la voluntat de sobreviure a qualsevol preu.

No cal zombis, virus malignes o catàstrofes naturals per que el nostre món es vagi en orris. La bogeria i la destrucció la portem nosaltres a coll sense adonar-nos. No em refereixo a cada un de nosaltres, sinó al global, la multitud. Algú va dir que la multitud no pensa, que té por, que és l’animal més perillós de la nostra societat.
Saramago descriu els diferents comportaments de l’ésser humà dins d’una crisi en la societat, amb una lògica indubtable. La bondat i solidaritat hi té lloc, però la crueltat, l’abús, la maldat,… arriba a nivells de tanta baixesa que fereixen el lector, perquè sap amb certesa que encara que això és una novel·la, segurament si els fets fossin reals es succeirien així.

Aquí no triomfen els bons. Aquí no triomfa ningú, ni tan sols els supervivents. Ells hauran de portar el pes del que ha passat i esperar a que el temps ho curi tot, si es que ho cura.

Avui no és que m’hagi aixecat amb el peu esquerre i tot el vegi negre. Per cert, quina sort tinc de veure amb les meves ulleres de cul de got. Com s’aprèn a apreciar aquestes coses, ni que sigui per uns moments…! El que deia, que la novel·la m’ha deixat una mica abatuda, una mica contagiada pels protagonistes.

M’he emocionat moltes vegades. Crec que aconsegueix portar les emocions a flor de pell. Suposo que per aquesta proximitat que origina aquest tipus de narració, i que al final els agafes afecte a tots.

En fi, jo la recomanaria ferventment, tant per la seva àgil lectura com perque enganxa des de les primeres pàgines.

SOY LEYENDA, Richard Matheson

A causa d’una estranya malaltia la població mundial s’ha convertit en vampirs. Només Robert Neville sembla immune als efectes d’aquesta malaltia, e intenta sobreviure en solitari enmig d’un món devastat.

És interessant veure el seu dia a dia, els seus pensaments, la seva depressió, les seves maneres de subsistir… I després intentar comprendre el perquè dels vampirs, en la seva base més científica, elaborant teories bastant creïbles.
És un llibre molt entretingut,  i encara que a vegades l’interès decaigui per la lentitud dels fet, solen ser talls molt breus.  Són només unes 200 pàgines i et deixa una bona història.

La pel·lícula protagonitzada per Will Smithque porta el mateix nom que el llibre  està actualitzada a dia d’avui, ja que la novel·la de Richard Matheson és del 1958. Té lògicament algunes diferències, crec que la pel·licula dona peu a un futur més esperançador. Però el llibre em va agradar més, és més dramàtic i no tan artificial, sobretot el final.

Abans, però, també s’havien fet un parell de pel·lícules sobre el llibre, L’últim home sobre la terra de Vincent Price, i L’últim home viu (The Omega Man) amb Charlton Heston, però no he vist cap de les dues, així que no sé si són gaire fidels al llibre.