CAP A LA BELLESA, David Foenkinos

• Títol original: Vers la beauté
• Traducció: Pau Joan Hernández
• Editorial : Edicions 62
• Col·lecció: El Balancí
• 224 pàgines. Any publicació: 2018

A l’Antoine, un reservat ex-professor d’art, el contracten com a vigilant de sala d’un museu. Visiblement arrossega alguna pena, i aquesta feina sembla una mena de penitència. La directora de recursos humans té curiositat per aquest home que va deixar de ser professor d’un dia per l’altre i es va recloure en un museu. El que li passa a l’Antoine es que no s’ha refet de la tràgica història d’una alumna, una jove promesa de la pintura.

David Foenkinos embolcalla els textos amb cura. No sempre m’agraden les garlandes, però amb aquest autor em sento molt còmoda. Per això el segueixo llegint tot i veure la trampeta, l’artificiositat. M’ha decebut que la història busqui intencionadament el drama, la llàgrima fàcil, a través de silencis artificials i malentesos poc creïbles. Tota aquesta mecànica serveix per aplanar el camí que farà despenyar-se als seus protagonistes. A més, l’alumna que cau en desgràcia m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar.

No m’ha desagradat, però tampoc m’ha convençut.

Nota: 2’5/5

CHARLOTTE, David Foenkinos

Títol original: Charlotte
Traducció: Mercè Ubach
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 224 Any publicació: 2014
Novel·la guanyadora dels premis Renaudot i Goncourt des Lycéens 2014.

Charlotte és la biografia novel·lada de la Charlotte Salomon, una pintora jueva-alemanya que als 26 anys i embarassada va ser assassinada només arribar a Auschwitz.

David Foenkinos es transforma en personatge per participar en aquesta història com a escriptor i investigador, seguint les passes vitals de la Charlotte. La protagonista provenia d’una família benestant, culte, i amb antecedents suïcides. La repercussió d’aquest drama s’arrossegarà al llarg de la vida de la Charlotte de moltes formes, tant en el caràcter de la Charlotte (melangiós, amb falta d’auto-estima i necessitats afectives) com en el comportament dels qui la rodegen.

Quan és conscient de la impossibilitat d’escapar de la violència degenerada dels nazis, la Charlotte elabora a corre-cuita una mena de composició de la seva vida, amb música, text i dibuixos, que va titular Vida? o Teatre?, i que va guardar un amic íntim fins anys després de la mort de l’artista.

La composició del text acompanya a llegir la prosa com si fos poesia, o més aviat com un conte, pel ritme àgil que enganxa de seguida. En el text no hi ha lloc per descriure res que no tingui vida, fins i tot sembla auster, i alhora és capaç de fer-nos arribar les emocions que senten i mouen els personatges.

 

M’ha agradat tant i tant que el Tió em va portar el llibre (una preciositat) on surten recopilats aquests dibuixos de la Charlotte, amb el text en anglès perquè no està publicat en català ni espanyol. I fa un any, la exposició itinerant de la Charlote que té el museu jueu d’Amsterdam, va visitar terres catalanes.

Nota: 5/5

ART, YASMINA REZA

Títol original: Art
Traducció: Josep Maria Flotats
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 104 Any publicació: 1994

Amb aquest títol, la temàtica no té cap misteri: Art és una obra teatral que tracta sobre l’art. Quatre són els protagonistes: tres amics (en Sergio, en Marcos i l’Ivan) i un quadre, un Antrios (nom de l’autor).

Sergio està entusiasmat per la compra d’una pintura d’un gran artista. Marcos està desconcertat perquè el seu amic s’ha gastat un grapat de calers en “una tela d’aproximadament un metre seixanta per un metre vint, pintat de blanc. El fons és blanc, i si acluquem una mica els ulls, s’albiren unes finissimes linees blanques transversals.” A l’Ivan no li entusiasma la pintura, però percep en el quadre algunes sensacions que al seu parer el fan acceptable.

Sergio:  (sobre Marcos)… forma parte de esos nuevos intelectuales que no se contentan solo con ser enemigos de la modernidad, sinó que además se enorgullecen de ello.

Marcos (sobre Iván) Iván es un muchacho tolerante, y eso en materia de relaciones humanas es el peor de los defectos.

No acostumo a llegir teatre, però Art és planer, gens difícil de seguir i és llegeix d’una revolada. Irònica i amb una fina comicitat, cada personatge interpreta el seu rol: l’enamorat de l’art, el contrari a l’art, i l’equidistant. Les postures de cada un són defensades fins l’extrem, i es mouen entre l’aforisme i la demagògia. El debat, l’exposició de criteris és portat com un joc on l’espectador pot asseure’s a totes les cadires. Què és art? Tot és vàlid en l’art? Ens ha de venir algú a dir què és art, o l’art és tan subjectiu que ningú pot imposar les normes? Són algunes de les preguntes de les que potser en tindrem resposta. O no.

Nota: 4/5

PS: La Siri Hustvedt té molt a dir sobre el tema de la percepció de l’art i altres vessants. Val la pena fer-li una ullada als assajos de La dona que mira els homes que miren a les dones.