A propósito de nada: Autobiografía, Woody Allen

Interessant, divertit, distret, amb molts noms desconeguts (per mi) i molta història de l’humor novaiorquès, que encara que desconeguis t’ho fa passar bé. Narra amb una lleugeresa humorística/històrica que et fa passar pàgines sense adonar-te, fins que arriba el moment terrible: el cas Mia Farrow. El ritme canvia, hi ha angoixa, desesperació. No m’estranya, clar. I després és tot un Soon-Yi aquí, Soon-yi allà, i no hi ha pàgina on no afalagui la seva dona, que a mi em sembla impostat, de tan excessiu com innecessari. Però jo no hi he passat i què haig de jutjar, no? El cas és terrible, terrible (sí, cal dir-ho dos cops). Doncs ja està. Va bé per conèixer quatre píndoles de les seves pelis, amb una mica d’humor made in WA, i com he esmentat abans la història dels monòlegs/programes/teatres/actors i actrius de l’humor de NY a partir dels 50, amb molts noms que no us diran gaire res (jo sóc de l’època del Saturday Night Live i ni el toca).

Recomanat per a lectors que busquin: conèixer la vida personal i professional suposadament per mà del mateix Woody Allen (no descarto una acurada revisió i modificació per part d’un exèrcit advocats, representant, etc.), curiositats de les seves pel·lícules, origens de l’stand up americà de la segona meitat del s. XX, cas Farrow-Allen.

Contra Amazon, Jorge Carrión

Recull d’assajos, articles i alguna entrevista sobre el món dels llibres. Alguns m’han semblat interessants, altres soporífers. Crec que li haig de donar una segona volta perquè el tema m’interessa, m’estranya no haver-ne gaudit més. No sé si aquí he sigut una bona lectora.

Recomanat per a qui busca llegir sobre el món dels llibres: distribució, llibreries, llibrers, biblioteques

ALGO SUPUESTAMENTE DIVERTIDO QUE NUNCA VOLVERÉ A HACER (1), DAVID FOSTER WALLACE

Títol original: A Supposedly Fun Thing I'll Never Do Again
Traducció: Javier Calvo
Editorial : Debolsillo
Col·lecció: Contemporánea
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Aquesta edició de butxaca de Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer és un reportatge/recull d’articles sobre el creuer d’una setmana al Carib que va fer David Foster Wallace com a encàrrec d’una revista.

I per què van triar-lo a ell? Era considerat un dels escriptors més icònics de la seva generació, un intel·lectual amb carisma que tenia la virtut de reflectir i desgranar la incomoditat i frustració personal que li provocava la societat actual amb un marcat estil propi. Per això aquest reportatge no va ser encarregat a qualsevol: volien saber com viuria en DF Wallace aquesta experiència.

En DF Wallace té una personalitat peculiar. És divertit, irònic, capficat i multifòbic. És extravagant, pels innumerables i eterns peus de pàgina (de fins a 5 pàgines!), pel seu comportament i per la manera de prendre contacte amb les persones. Però… en DF Wallace realment era així? Després de fullejar la seva biografia, que explica que “on Wallace no trobava quelcom extraordinari, s’ho inventava o ho manllevava”, em faig una idea. Jugava amb el principi de que si no es podia demostrar que no era cert, tampoc tenia perquè no ser-ho. Per tant quan explica algun fet o algun episodi de la seva vida personal com a verídic, és periodista i alhora personatge fictici. Podem parlar d’ell en passat (pel seu decés) com en present al ser el protagonista d’aquesta història.

I en aquest viatge en DF Wallace és poc més que un pop en un garatge. Veu els defectes de tot el que el rodeja, però també és conscient de la seva pròpia incapacitat per adaptar-se o com el trastorna les facilitats oferides en un creuer de luxe. És extremadament sensible al seu entorn, i trobo una meravella la virtut de profunditzar en molts temes aparentant una falsa lleugeresa. 

David Foster Wallace va tenir un final tràgic. Es va suïcidar ara fa 10 anys, molt jove (46 anys), a raó d’una depressió que l’havia estat perseguint gairebé tota la vida. Hi ha passatges en els seus escrits que es pot intuir quelcom (però potser sóc jo que m’ho imagino).

Author David Foster Wallace. (Photo by Steve Liss/The LIFE Images Collection/Getty Images)

Em va decebre un xic quan a les poques pàgines del final vaig adonar-me que mancarien altres aspectes a comentar sobre el que se suposa que és un creuer d’oci. O potser és que abans d’acabar ja l’estava trobant a faltar. 

Admeto que tot i sentir-me atreta per aquest autor des de fa molt de temps, em sentia intimidada per estar tan divinitzat. I la realitat és que si teniu curiositat per conèixe’l, no sé que coi esteu esperant. Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer  és una lectura recomanable, distreta, e ideal per deixar-se captivar per primer cop per en DF Wallace. 

Un apunt: Aquesta edició de butxaca només té els articles sobre el creuer. La versió menys econòmica (i amb el mateix títol) té varis articles i tesis més, per això aquest (1) que acompanya al títol de la capçalera. Com que ja m’he encarregat de tenir-lo a les meves mans, més endavant faré una ressenya d’aquesta altra versió.

Nota: 4/5

TOTHOM HAURIA DE SER FEMINISTA, CHIMAMANDA NGOZI ADICHIE

Títol original: We Should All Be Feminist
Traducció: Scheherezade Surià
Editorial : Fanbooks (Grup62)
Col·lecció: No Ficció
64 pàgines. Any publicació: 2018

Aquest breu assaig feminista és la transcripció d’una xerrada que va fer la Chimamanda Ngozi Adichie pel TEDxTalk.

És un llibre molt curtet i també hi ha poca cosa a comentar: És informal i amb conceptes feministes molt bàsics i senzills. Estan basats en un context social i cultural sobretot nigerià, del que pots empatitzar però costa sentir-se identificada. Abusa molt del recurs de “tinc un amic/amiga/veïna/conegut” i del “un dia em va passar que…”, i fa la sensació de que tot plegat és un recull d’anècdotes desordenades i el seu posterior anàlisi amb una denúncia feminista. Té molts punts en comú amb l’altre assaig de la mateixa editorial, Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells, però aquell em va agradar més per la visió més àmplia sobre el tema i perquè estava millor estructurat.

No diré pas que no el llegiu si cau a les vostres mans, però tampoc és necessari anar-lo a cercar. Com a bona alternativa, podeu veure la xerrada.

Nota: 2/5

UNA HABITACIÓN PROPIA, VIRGINIA WOOLF

Títol original: A room of one’s own
Traducció: Laura Pujol
Editorial : Editorial Planeta / Seix Barral
Col·lecció: Austral
155 pàgines. Any publicació: 1929

Una habitación propia és un assaig basat en dues conferències que va fer la Virginia Woolf al 1928, sobre la dona i la novel·la. A la segona pàgina, l’autora ja ens informa que per poder escriure una dona necessita diners i una habitació pròpia. El primer que se m’ocorre es que això és molt evident, però tot i així cal seguir llegint per saber com arriba a aquesta conclusió.

Després d’unes primeres pàgines en les que em vaig sentir força perduda perquè no sabia on volia anar a parar, per fi va arribar la llum. I amb ella, la fascinació. Virginia Woolf dóna una classe magistral sobre la dona en la història i la literatura, i aconsella sobre l’ànim de l’escriptora vers el que escriurà.

Les dones no ho han tingut fàcil al llarg de la història, cert. No només pel missatge matxacón de la seva suposada inferioritat, si no que a més això anava acompanyada d’una severa manca de llibertat, tant física com intel·lectual. No les deixaven estudiar, aprendre, viatjar soles ni guanyar-se la vida per elles mateixes. Totes les experiències vitals que un escriptor podia usar de munició per abocar en els seus escrits, eren prohibides a la dona. Woolf fa varies suposicions sobre el mal tràngol que en aquella època, una ment inquieta i àvida de coneixements estigués condemnada en un cos femení.

…El mundo no le pide a la gente que escriba poemas, novelas, ni libros de Historia; no los necesita. (…) La indiferéncia del mundo, que Keats, Flaubert y otros han encontrado tan difícil de soportar, en el caso de la mujer no era indiferencia, sino hostilidad. El mundo no le decía a ella como les decía a ellos: “Escribe si quieres; a mí no me importa nada.” El mundo le decía con una risotada: “¿Escribir? Para qué quieres tú escribir?”

Però alhora…:

¿Tenéis alguna noción de cuántos libros se escriben al año sobre las mujeres? ¿Tenéis alguna noción de cuántos estan escritos por hombres? ¿Os dais cuenta de que sois quizás el animal más discutido del universo?

¿Porque dice Samuel Butler?: “Los hombres sensatos nunca dicen lo que piensan de las mujeres”? Los hombres sensatos nunca hablan de otra cosa, por lo visto. (…) lo triste es que todos los hombres sensatos no opinan lo mismo de las mujeres.

Al arribar a la conclusió que tots aquests autors estan colèrics amb la dona, Woolf li dona voltes a la raó:

Los profesores o patriarcas, para darles un nombre más exacto, quizás estén en parte furiosos por este motivo (…) posiblemente, cuando el profesor insistía con demasiado énfasis sobre la inferioridad de las mujeres, no era la inferioridad de estas lo que les preocupaba, sino su propia superioridad. (…)Más que nada, viviendo como vivimos de la ilusión, quizá lo más importante para nosotros sea la confianza en nosotros mismos (…) Y ¿cómo engendrar lo más de prisa posible esta cualidad imponderable y no obstante tan valiosa? Pensando que los demás son inferiores a nosotros. De ahí la enorme importancia que tiene para un patriarca, que debe conquistar, que debe gobernar, el creer que un gran número de personas, la mitad de la especie humana, son por naturaleza inferiores a él.

Durante todos estos siglos, las mujeres han sido espejos dotados del mágico y delicioso poder de reflejar una silueta del hombre de tamaño doble del natural.

L’autora fa èmfasi en que és molt important per l’escriptora de novel·les que la seva ment no tingui obstacles, que no acumuli retrets u hostilitats, que no escrigui amb fúria, que escrigui amb sensatesa, que no es desviï dels personatges per parlar d’ella mateixa. Perquè el seu estat anímic influenciarà en el que escrigui i l’impedirà mostrar el seu geni.

(…) es notable el cambio de humor que unos ingresos traen consigo. (…) No necesito odiar a ningún hombre; no puede herirme. No necesito halagar a ningún hombre; no tiene nada que darme.

Aquesta frase és pura pau interior, i segons ella, el millor estat per escriure.

La libertat intelectual depende de cosas materiales. La poesía depende de la libertat intelectual. Y las mujeres siempre han sido pobres, no sólo durante doscientos años, si no desde el principio de los tiempos.(…) Las mujeres no han tenido, pues, la menor oportunidad de escribir poesía. Por eso he insistido tanto sobre el dinero y sobre el tener una habitación propia.

Una habitación propia és definitivament un dels meus llibres de capçalera. Plena de història i bons consells, de grans autores i protagonistes (fictícies i reals), amb una prosa didàctica i enriquida amb una fina ironia. A més, l’edició de Seix Barral per Austral és una meravella.

Nota: 5/5

TEORIA KING KONG, VIRGINIE DESPENTES

Títol original: King Kong Théorie
Traducció: Beatriz Preciado
Editorial : Melusina
Col·lecció: UHF
125 pàgines. Any publicació: 2006

En aquest assaig feminista, Virginie Despentes tracta abastament i amb gosadia alguns dels temes més delicats i violents de la nostra societat actual i que afecta directament a les dones: la violació, la prostitució i la pornografia (i el sexe en general), en relació al tracte, els valors, les normes i les obligacions que ens inculquen a tots. L’autora es recolza en una extensa bibliografia però parla també des de l’experiència, ja que va ser violada, exercí puntualment la prostitució i la seva pel·lícula Baise-Moi va ser censurada en varis països (com Austràlia o Irlanda) per el sexe i la violència explícita que hi sortia.

Virginie Despentes és directa, malparlada, combativa i sense embuts. No en va l’han batejat com la diva destroy punk de les lletres franceses. Pots no combregar totalment amb ella, però no hi ha dubte que planteja i analitza qüestions molt interessants sobre el paper de la dona avui dia a la societat occidental. Per això també s’autodefineix com a proletaria del feminisme, perquè el seu discurs feminista i anti-masclista (que no anti-home, concepte que hi ha qui li costa diferenciar) intenta arribar a totes les dones en totes les situacions. Però també hi ha lloc per l’home, perquè la denuncia de l’adoctrinament a la que som sotmesos és conjunta.

M’he penedit moltíssim de no tenir un llapis a mà per subratllar tot el que deia, però possiblement hagués subratllat mig llibre, com m’ha passat amb la següent lectura, Una habitación propia de Virginia Woolf.

Així que obro el llibre buscant alguns passatges, i no puc evitar que m’enganxi en poques paraules, sigui quina sigui la pàgina que obri. Em deixo portar pels seus raonaments i les seves experiències, gaudint de les seves conclusions i el seu posat irònic i guerrer.

Sobre la violació:

“El mensaje que nos dirigen está claro: ¿por qué vosotras no os defendéis más violentamente? Lo que resulta sorprendente, efectivamente, es que no reaccionemos de ese modo. Una empresa política ancestral enseña a las mujeres a no defenderse. Como siempre, doble obligación: hacernos saber que no hay nada tan grave, y al mismo tiempo, que no debemos defendernos ni vengarnos. Sufrir y no poder hacer nada más.

Pero las mujeres sienten aún la necesidad de afirmar: la violencia no es una solución. Por tanto, el día que los hombres tengan miedo de que les laceren la polla a golpe de cúter cuando acosen a una chica, seguro que de repente sabrán controlar mejor sus pasiones “masculinas” y comprender lo que quiere decir “no”. Yo habría preferido, aquella noche, ser capaz de dejar atrás lo que habían enseñado a mi sexo y degollarlos a todos, uno por uno. En lugar de vivir como una persona que no se atreve a defenderse, porque es una mujer y la violencia no es su territorio, como si la integridad física de un hombre fuera más importante que la de una mujer. (…) Estoy furiosa contra una sociedad que me ha educado sin enseñarme nunca a golpear a un hombre si me abre las piernas a la fuerza, mientras que esa misma sociedad me ha inculcado la idea de que la violación es un crimen horrible del que no debería reponerme.”

Sobre la prostitució:

“Como el trabajo doméstico y la educación de los niños, el servicio sexual debe ser gratuito. El dinero es la independencia. (…) Así, a partir de imágenes inaceptables de un tipo de prostitución practicada en condiciones asquerosas, se acaban extrayendo conclusiones sobre el mercado del sexo en su conjunto. Es tan pertinente como hablar del trabajo textil mostrando únicamente imágenes de niños sin contrato en los sótanos. No importa, lo que cuenta es poder transmitir una única idea: ninguna mujer debe sacar beneficios de sus servicios sexuales fuera del matrimonio. (…) Porque el sexo para las mujeres, sin amor, es siempre degradante.“

“A menudo, las cosas son exactamente lo contrario de lo que nos dicen que son, por eso nos lo repiten con tanta insistencia y brutalidad. La figura de la puta es un buen ejemplo: cuando afirmamos que la prostitución es una “violencia contra las mujeres” es para que olvidemos que es el matrimonio lo que constituye una violencia contra las mujeres, y de modo general, todo lo que aguantamos. Aquellas que se dejan follar gratis deben seguir diciendo que su opción es la única posible, si no ¿cómo las retendríamos? La sexualidad masculina en sí misma no constituye una violencia contra las mujeres, si éstas consienten y están bien pagadas. Lo que resulta violento es el control que se ejerce sobre cada una y cada uno de nosotros, la facultad de decidir por nosotros lo que es digno y lo que no lo es.”

Sobre la pornografía:

“Las condiciones en las que trabajan las actrices, los contratos aberrantes que firman, la imposibilidad de controlar su imagen cuando abandonan la profesión, o de que les retribuyan cada vez que se utiliza su imagen, esta dimensión de su dignidad no interesa a los censuradores. El hecho de que no exista ningún centro de ayuda especializado al que las actrices porno puedan acudir en busca de infomación sobre las particularidades de su profesión no inquieta en absoluto a los poderes públicos. Hay una dignidad que les preocupa y otra que no interesa a nadie. Pero el porno se hace con carne humana, con la carne de la actriz. Y al final, sólo suscita un único problema moral: la agresividad con la que se trata a las actrices porno.”

Perles d’aquí i d’allà:

“Después de unos años de buena, leal y sincera investigación he acabado llegando a esta conclusión. La feminidad: puta hipocresía. El arte de ser servil. Podemos llamarlo seducción y hacer de ello un asunto de glamour. Pero en pocos casos se trata de un deporte de alto nivel. En general, se trata simplemente de acostumbrarse a comportarse como alguien inferior. Entrar en una habitación, mirar a ver si hay hombres y querer gustarles. No hablar demasiado alto, no expresarse en un tono demasiado autoritario, no hablar de dinero. No querer tomar el poder. No querer ocupar un puesto de autoridad. No buscar el prestigio. No reírse demasiado fuerte. No ser demasiado graciosa. Gustar a los hombres es un arte complicado, que exige que borremos todo aquello que tiene ver con el dominio de la potencia.”

“La propaganda pro-maternidad nunca ha sido tan martilleante. (…) Sin niños la alegría femenina no existe, pero criar a los niños en condiciones decentes es casi imposible. Es necesario, de todos, que las mujeres sientan que han fracasado.”

“Porque el ideal de mujer blanca, seductora pero no puta, bien casada pero no a la sombra, que trabaja pero sin demasiado éxito para no aplastar a su hombre, delgada pero no obsesionada con la alimentación, que parece indefinidamente joven pero sin dejarse desfigurar por la cirugía estética, madre realizada pero no desbordada por los pañales y por las tareas del colegio, buen ama de casa pero no sirvienta, cultivada pero menos que un hombre, esta mujer feliz que nos ponen delante de los ojos, esa a la que deberíamos hacer el esfuerzo de parecernos, a parte del hecho de que parece romperse la crisma por poca cosa, nunca me la he encontrado en ninguna parte. Es posible incluso que no exista.”

I freno, que sembla que tingui la intenció de citar mig llibre. És evident que m’ha encantat i que tindrà lloc en la meva l’estanteria imaginària de llibres preferits. Però… és una lectura apta per tothom? Rotundament sí. Siguem conscients de que no a tots ens engrescarà de la mateixa manera, però val la pena les reflexions que individualment en podrem extreure.

Nota: 5/5