REPORTAJE A PIE DE LA HORCA, Julius Fučík

Títol original: Reportáž psaná na oprátce
Traducció: Libuse Prokopová
Editorial : Navona
Col·lecció: Clásicos Minotauro
Pàgines: 144 Any publicació: 1947

Reportaje al pie de la horca és un relat verídic, escrit en pròpia mà dins la presó pel periodista i escriptor Julius Fučík, mesos abans de la seva execució en mans dels nazis al 1943. Un guardià li va proporcionar d’amagat a Fučík paper i llapis, i així va poder relatar la vida de la presó, els companys, els traïdors, els torturadors i les tortures, les seves angoixes i esperances.

És un relat dur i emotiu. És increïble la fortalesa que mostra oferint en sacrifici la vida pròpia, i a més no està sol. Tot d’homes i dones que per unes creences sinceres, generoses, i per no trair el companys, oferien la seva vida plenament conscients de que no seria una mort plàcida.

La “sala de cine” del Palacio Petschek no tiene, en verdad, nada de alegre. Es la antecámara de una sala de torturas, desde la cual oyes las quejas y los gritos de terror de otros, sin saber lo que te espera. Ves partir gente sana, robusta y llena de vida que después de tres horas de interrogatorio vuelve mutilada y deshecha.

I com em va passar quan vaig visitar Auschwitz, al tenir la crua veritat davant dels morros, apareix el desconcert. Desconcert de veure, llegir, que allò és real, que va passar, que es va permetre que passés. Deixar que uns psicòpates (no tenen altra nom) poguessin fer-se amb gran part del continent torturant i matant amb tanta lleugeresa i de manera tan inhumana que fa esgarrifar. Quina bogeria.

El contrast amb el que passa avui dia és palès, i de fet impossible  no fer comparacions. El clima polític i social sembla de pati de col·legi, protagonitzat pels macarres de la classe i la seva colla. El sentit comú ha desaparegut i la maldat i l’egoisme són gratuïts perquè gran part de la societat creuen que les conseqüències sempre els hi aniran a favor.

¿Cuántos siglos ha necesitado el hombre para, al fin, abrir los ojos? ¿Por cuántos millares de celdas ha pasado la humanidad en su camino hacia adelante? ¿Y cuántas le quedan aún por recorrer?

Necessitem més llibres com aquests a les escoles, com El diari d’Anna Frank, que ens recordin a nosaltres i als nostres fills que s’ha de ser valents, que ens hem de moure, perquè les persones disposades a l’horror no tenen límits.

Sólo pido una cosa: los que sobrevivís a esta época no olvidéis. No olvidéis ni a los buenos ni a los malos.

Un apunt: el 8 de setembre es commemora el Dia Internacional del Periodista en honor a Julius Fučík, executat aquest dia de 1943.

Nota: 4/5

L’AMOR DESPRÉS DE L’AMOR, Laura Ferrero & Marc Pallarés

Text: Laura Ferrero; Il·lustracions: Marc Pallarés
Editorial : Bridge
240 pàgines. Any publicació: 2018

L’amor després de l’amor és una recopilació d’històries d’amor i desamor, i com les conseqüències que comportaren van ser abocades a l’art.

El que em va decidir a comprar-lo va ser aquest article al Catorze.cat sobre la Sylvia Plath, en Ted Hughes i l’Assia Wevill. Ja coneixia la història però em va encantar com estava narrada. Sempre m’han fascinat les relacions amoroses dels artistes, sobretot si estan carregats de drama, i la de la Sylvia Plath és digne d’una tragèdia grega (odi etern a Ted Hughes).

El primer relat és del grup Bon Iver i el seu disc For Emma, Forever ago, amb un text suggeridor, quasi poètic. No els coneixia, i m’he enamorat d’Skinny Love. Es van succeint les històries i em trobo amb una mica de tot: relacions curioses i divertides, altres de profundes i punyents, com també, al meu parer, d’insubstancials, amb una mica d’esforç per part dels autors de buscar un significat més profund que no vaig compartir. També en alguns moments la narració passa de ser més inspirada a més informal. Ho vaig notar perquè me’l vaig llegir en una tarda, i tants canvis eren com una muntanya russa (es que hi ha més de 30 històries!). Amb perspectiva, podria dir que hi ha relacions d’amor i de desamor per tots els gustos.

Abans de llegir-lo, però, cal estar preparat per fer llistes. El Google és imprescindible, of course. Però a més recomano tenir a mà l’Spotify o similar, Youtube o similar, i paper i boli. He descobert molt bona música, llibres que vull llegir, i artistes interessants. Molts ja els coneixia, però junt amb els que no, he acabat el llibre sentint-me molt alternativa, molt hipster. L’empenta final per fer-me socialment insuportable.

gato-absolutely-hipster-cat

Els protagonistes que més m’han agradat, perquè us feu una idea de què us trobareu, són els ja anomenats Bon Iver i Sylvia Plath; el triangle amorós composat per Eric Clapton+Pattie Boyd+ George Harrison que va donar pas a Layla, una de les meves cançons preferides; una venjança en forma d’edifici de 31 plantes, el xafardeig darrera el disc Rumours de Fleetwood Mac, el suposat idil·li de Nacho Vegas i Christina Rosenvige, l’anàlisi conjunta de 100 artistes sobre una carta de ruptura, una postdata curiosa en els crèdits finals d’una pel·lícula; aquelles poesies fruit de l’abandonament de la parella, deixades macerar durant 15 anys per publicar-les posteriorment batejades amb el títol d’un vi,…

I el llibre, físicament, és preciós. Una delícia passejar-se entre les seves pàgines. És d’aquells que et fan plantejar inaugurar una secció de postureig a la prestatgeria de casa per lluir-lo/lluir-te. I dels dibuixos se’n podrien fer làmines i penjar-les a qualsevol racó per fer-nos els modernets.

IMG_20180531_210034.jpg

En resum: un llibre ideal per regalar o regalar-se.

Nota: 4/5

84, CHARING CROSS ROAD, HELENE HANFF

Títol original: 84, Charing Cross Road
Traducció: Javier Calzada Jiménez
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Edición Limitada
132 pàgines. Any publicació: 1970

84, Charing Cross Road és la correspondència real que va mantenir l’autora amb en Frank Doel, cap de vendes de la llibreria Marks & Co., començant a finals dels anys 40 i allargant-se quasi 20 anys. A través d’aquesta correspondència ens assabentem que a l’Helene, escriptora i guionista autodidacta, li interessen llibres bastant especials, difícils de trobar a Nova York (difícil de trobar a Nova York, tu) perquè a més els vol amb una edició acurada. A través d’un anunci decideix provar sort amb una llibreria a l’altra cantó de l’atlàntic, en una Anglaterra ressentida pels efectes de la guerra i on hi ha més problemes per trobar menjar que llibres. Frank Doel s’encarregarà durant aquests anys de proveir a l’Helene de les lectures més diverses, que ella agrairà amb obsequis, convertint-la en la clienta predilecta de tots els treballadors de la llibreria.

És un llibre absolutament encantador. L’Helene de seguida es mostra com és, divertida, generosa i una mica estrafolària, i pel contrari tenim en Frank, amo d’aquella mena de correcció tan anglesa, seriós però molt disposat. Durant els anys que durarà aquesta correspondència hi participaran altres membres de la llibreria, també la dona d’en Frank i fins i tot una veïna!

És fàcil llegir-lo amb un somriure permanent, tant pel caire que agafa aquesta aventura epistolar com per algunes de les manies de l’Helen sobre els llibres, que són completament comprensibles i fins i tot compartides per molts lectors. També m’ha produït una enveja sana per la relació de proximitat que sorgeix entre aquestes persones en una època en que parlar d’internet seria equivalent a parlar de ciència ficció. Em fa reflexionar sobre si avui dia som més a prop de tothom però alhora les formes ens fan estar més lluny que abans de que sorgís aquest avanç tecnològic.

I bé, tota aventura té el seu final. I a mi aquest final em va provocar quelcom així (i no exagero):

No es que sigui un llibre dramàtic, i tampoc diria que em va agafar per sorpresa el què passa (s’intueix només obrint el llibre). Però vaig agafar molta estima a tots els personatges i no vaig poder (ni voler) evitar els sentiments que em va provocar. Si s’ha de plorar, doncs plorem!

Nota: 5/5

 

LA CENA, Herman Koch

cena-la-150-rgb

Títol original: Het Diner
Traducció: Marta Arguilé Bernal
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
288 pàgines. Any publicació: 2009

La cena és una novel·la basada en fets reals. I en uns fets reals ben propers: segur que no heu oblidat el cas dels tres joves que  al 2005 van cremar viva una indigent en un caixer de Barcelona. 

Herman Koch es va sentir atret pel cas i l’ha novel·lat d’una manera molt particular: dues parelles, els pares dels joves, queden per sopar en un  modern restaurant per “parlar dels seus fills”, sense concretar el tema a tractar. El narrador i qui ens donarà la visió principal és Paul, un dels pares, que coneix el secret del seu fill, i que ja intueix que no és l’únic. Paul es passarà tot el sopar entre agres pensaments contra l’altra parella que els acompanya a taula i nedant entre records cada cop més obscurs, mentre el tema que els ha portat a reunir-se planeja per sobre seu, però es va posposant plat rere plat.

L’autor divideix la narració per àpats, i a cada àpat la conversa es va tensant i degenerant fins a culminar en un final del que no s’intueix res fins poc abans.

Àcida i provocadora, Koch s’allunya dels plantejaments políticament correctes. Tergiversa el sentit de la justícia i els deures d’uns pares amorosos fins a uns límits no tan allunyats de la realitat. Perquè… Què series capaç de fer pels teus fills? Evidentment no es queda només aquí: l’educació, la responsabilitat, i altres temes són tractats de manera agosarada, descarada i poc habitual, ajudant-se d’uns personatges trastornats.

media_xl_1092220

La cena va ser un èxit immediat a Holanda, arribant a ser el Llibre de l’Any 2009. No coneixia Herman Koch, però m’ha agradat tant que immediatament he començat Casa de verano con piscina, llibre posterior a aquest, en que l’estil de l’autor es fa patent al repetir-se aquest to punyent que fins i tot pot incomodar a alguns lector.

Nota: 4/5

EL CASO COLLINI, Ferdinand Von Schirach

Caso Collini, El_137X220

Títol original: Der Fall Collini
Traducció: María José Díez Perez
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
160 pàgines. Any publicació: 2011

La vida de Fabrizio Collini, un jubilat discret i modèlic, fa un gir radical el dia que Hans Meyer li obra la porta de l’habitació d’un hotel de luxe. Meyer té 85 anys, és un reputat empresari alemany, i creu que Collini és un periodista que desitja fer-li una entrevista. Però aquest té altres intencions: vint minuts després mata a Meyer, i com si no hi hagués prou amb les quatre bales que li ha encolomat al cap, hi afegeix una brutal pallissa centrada només al que queda de crani.

El seu advocat serà Caspar Leinen, que s’acaba de llicenciar i és el seu primer cas. Si no hi hagués prou amb això (i amb altres coses que no vull desvetllar, ja que la sinopsi no ho fa), l’assassí li ho posa encara més difícil al negar-se rotundament a donar cap explicació, mostrant només desídia i resignació.

El relat comença prou bé: la mort de Meyer a mans de Collini, l’extrema violència, dóna a entendre quelcom personal entre ells. El silenci de Collini no fa més que encuriosir-nos, així que l’autor ja ens té enganxats.

Es nota que l’autor és advocat: el procés judicial alemany com tot el que ho envolta és descrit fidelment, i a raó del motiu de l’assassinat ens fa entendre algunes lleis de forma planera. Si bé el mòbil de Collini és el típic ull per ull (no seré més concreta, però es dedueix de seguida), la història que hi ha darrera captiva, com l’evolució del judici, que l’he trobat insòlit. Admeto, però, que tampoc llegeixo gaires novel·les on hi hagi judicis pel mig.

Per mi, si hi ha quelcom que falla, és Caspar Leinen, o com porta l’autor aquest personatge, com també algunes escenes que protagonitza, més pròpies d’una d’aquelles pel·lícules que t’adormen al migdia desprès d’un bon àpat. Però al final Leinen acaba essent només una eina de l’autor per fer-nos arribar la veritat, i aquest segon pla li escau més bé que no pas el protagonisme.

És una novel·la fàcil, gens complicada, i a més molt curteta i que passa molt bé.

Aquesta és la primera novel·la de Ferdinand Von Schirach, però no la seva primera publicació. Anteriorment publicà Crims i Culpa, petites històries sobre casos basats en la seva experiència judicial, i que tingueren molt d’èxit a Alemanya. Aquí n’he vist molt bones recomanacions, i la temàtica em sembla interessant, així que ja els he afegit a la pila de pendents.

Nota: 3/5

NÈMESI, Philip Roth

P994416.jpg

Títol original: Nemesis
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Penguin Random House
Col·lecció: Contemporanea Debolsillo
208 pàgines. Any publicació: 2010

Durant els últims mesos he tingut el club de lectura força abandonat, així que quan em van dir que aquest mes tocava Philip Roth hi he abocat tots els meus esforços per treure’m l’espina de la culpabilitat.

Tampoc ha sigut tan difícil, eh? Philip Roth sempre és un plaer, i a més era el segon cop que llegia Némesis, així que ho tenia tot de cara. O quasi, perquè d’aquest llibre tenia un record una mica agre. Però ara m’explicaré millor, primer diré de què va l’última història de Roth, que de nou torna a la seva Newark natal i novel·la una de les pitjors èpoques del seu barri.

És un estiu especialment calorós a Newark. Corre l’any 1944 i la majoria de joves són a les trinxeres. Entre els pocs que s’han lliurat es troba Bucky Cantor, un jove atlètic i formal, que es sent frustrat de no ser apte per ser cridat a files degut a la seva miopia, i s’ha de conformar en ser el director del casal juvenil d’estiu del barri jueu de Weequahic.

El tema principal de conversa al carrer no és la guerra, si no la polio, una malaltia sovint mortal que en aquells temps no se sap d’on prové, com evitar-la ni com curar-la, i que afecta principalment als menors de catorze anys. Bucky serà espectador dels estralls de la malaltia quan comença a afectar als nens del seu casal. A partir d’aquí el protagonista entra en una espiral d’autoflagelació i culpa. És difícil explicar-ho: és un home confiat, amable, correcte, just i valent, però els conceptes malformats d’aquestes virtuts el transformen en tot el contrari.

I bé, que és la polio? El lector d’avui sap que és un virus que es transmet per via oral i fecal. Les seqüeles que pot deixar és atrofia muscular permanent, paràlisi respiratòria (s’havia de recórrer a un pulmó d’acer per intentar salvar la vida de l’afectat), i en casos molt greus, la mort. I bé, ja tenim la paranoia servida durant tota la lectura: l’aigua que beuen porta la polio? Les persones poc higièniques? Les mosques? El menjar? La calor? Al no saber l’origen ni perquè la majoria de víctimes són criatures, Bucky acaba carregant contra Déu, per ell un esser tan boig com maligne. Precisament el títol, Némesi, fa referència (si no m’equivoco) a una deessa que castigava als més afortunats, o als que amb els seus actes, bons o dolents, trastocaven l’equilibri universal. Aquí en traurem molt de suc, al club de lectura, en relació a la vida del protagonista.

La narració és senzilla, lineal, però profunda. A través de Bucky i a causa d’aquest virus se’ns plantegen uns dilemes i reflexions gens fàcils. Per això recordo la primera lectura com una constant angoixa. Les quatre notes que tinc apuntades del primer cop són una mica críptiques i no val la pena posa-les aquí, però refermen aquestes sensacions. També han sorgit per segon cop però més assossegades, i sé que sonen contradictori aquests termes. Però ajuda molt saber on va a parar Roth amb el seu relat, per estar més atenta als detalls, sense la irritació del primer cop al no saber perquè es recrea tant quan es canvia d’escenari a mitja novel·la.

És la cinquena novel·la que llegeixo de Philip Roth. Etern candidat al Nobel, aquest escritoràs va anunciar que deixava d’escriure, tot i que l’última novel·la, aquesta, va ser publicada l’any 2010. Potser serà aquesta la manera de que per fi li concedeixin el guardó. La seva obra és molt extensa, i tot i que aquesta no es considera de les millors, a mi m’ha agradat força.

Nota: 4’5/5

L’ADVERSARI, Emmanuel Carrère

PN461_G

 

Títol original: L’adversaire
Traducció: Jaime Zulaika
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de narrativas
176 pàgines. Any publicació: 2000

“La mañana del sábado 9 de enero de 1993, mientras
Jean-Claude Romand mataba a su mujer y a sus hijos, yo
asistía con los míos a una reunión pedagógica en la escuela
de Gabriel, nuestro hijo primogénito. Gabriel tenía cinco
años, la edad de Antoine Romand. Luego fuimos a comer
con mis padres, y Romand a casa de los suyos, a los
que mató después de la comida.”

Així de colpidor comença el relat d’Emmanuel Carrère, que s’endinsa en el cas real d’aquest francès abans i després dels seus crims. És un cas sanguinari, però que el fa diferent als altres que es succeeixen arreu del món? Què li va atraure tant a l’autor? Segurament fou que Romand els va enganyar a tots durant 18 anys, des de l’època en que estudiava medicina fins a l’actualitat, fent-se passar per un metge que treballava a l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra. Pero Jean-Claude no va passar mai de segon de medicina, i no treballava enlloc. Quan cada matí agafava el cotxe e interpretava que anava a la oficina, en realitat vagava, dia rera dia, per boscos, aparcaments, poblets. Ningú sospitava la veritat, ni els seus pares, ni Florence, la seva dona, ni els seus amics. Per mantenir un nivell de vida equiparable a un metge de l’OMS es dedicava a estafar als familiars, prometent-los interessos molt alts si li confiaven els seus diners per ingressar-los en un compte suís.

romand

Els Romand.

Jean-Claude Romand és un home introvertit, poc carismàtic, covard i un mentider patològic. És capaç d’inventar-se un càncer, la mort d’algú proper o un atracament com a excusa i com a medi per aconseguir la pietat de qui l’envolta, de fer-se present en la vida dels demés. És malèfic, sense tenir-ne l’aparença i el caràcter. Pateix les seves mentides com llagues a la pell, però no es capaç d’enfrontar-se al fet de dir la veritat. En sentir-se atrapat, fruit en part de la paranoia que l’ha perseguit durant anys de la por de que descobrissin l’impostor que era, provoca que acabi amb la seva família de forma dramàtica.

Entre les investigacions policials, el judici, les declaracions de qui el coneixen, i la correspondència que manté l’autor amb l’assassí, s’acabarà de perfilar la vida i el caràcter d’aquest home així com el que va succeí. Però hi ha altra informació de la no tindrem mai la certesa de que sigui veritat, al ser Jean-Claude Romand la única font.

carrere

Jean-Claude Romand en el judici.

Un cop a la presó, Romand es refugia en el catolicisme, i rep la compassió i amistat de visitadors catòlics. Segurament, en general, tots compartirem el que ens inspira Romand, però què ens inspiren els que es compadeixen d’ell? És un debat interessant. Em va esgarrifar, però, que iniciés una relació romàntica des de la presó amb la professora del seu fill, i que aquesta fes dibuixar a tots els seus alumnes, sense ells saber-ho, uns dibuixos per animar a qui havia matat al seu amic i company de classe.

Com es veu, aquest és un cas que et fa plantejar moltes coses. Avui dia, amb la pèrdua, per bé o malament, de l’intimitat “gràcies” a internet i també a les xarxes socials, seria impensable que algú portes aquesta doble vida durant tant de temps. Pots negar-te a participar-hi, però és molt difícil amagar-se de google, sobretot si presumeixes de tenir un càrrec públic important.

retour-a-kotelnitch-2003-06-g

L’autor Emmanuel Carrère

En resum, és un cas horrible, però fascinant, controvertit. El vaig llegir fa un parell d’anys i m’ha tornat a impactar com ho va fer en el seu moment. Sempre es comparen aquest tipus de novel·les (la narració d’un crim) amb A sang freda de Truman Capote (obra magnífica), però la semblança és únicament aquesta, començant que allà els assassins de la família Clutter eren uns delinqüents desconeguts de la zona, i aquí l’assassí és membre d’una família i d’una comunitat. Sobre això, us deixo aquest paràgraf sobre Luc i Cécile Ladmiral, els amics íntims dels Romand (Jean-Claude era el padrí de la seva filla), i com els va afectar el cas:

“¡Si por lo menos hubiesen podido proteger a sus hijos!

Ya era bastante espantoso limitarse a decirles que Antoine y
Caroline habían muerto en un incendio junto con sus padres.
Pero cuchichear no servía de nada. Al cabo de pocas
horas, invadieron la localidad periodistas, fotógrafos, técnicos
de televisión que atosigaban a todo el mundo, incluso a
los escolares. Todos ellos sabían desde el martes que a An-
toine, a Caroline y a la mamá de ambos los había matado
su papá, y que luego había prendido fuego a la casa. Muchos
soñaron de noche que la suya se incendiaba y que su
padre hacía lo mismo que el de Antoine y Caroline. Luc y
Cécile se sentaban en el borde de los colchones que habían
arrastrado para colocarlos unos junto a otros, porque ya
nadie se atrevía a dormir solo, y se acurrucaban cinco en la
habitación de los padres. Sin saber todavía qué explicarles,
ellos les acunaban, les mimaban, procuraban al menos
tranquilizarles. Pero notaban que sus palabras no poseían
ya el poder mágico de antes. Se había infiltrado una duda
que únicamente el tiempo podría extirpar. Eso quería decir
que les habían robado la infancia, tanto a los niños como a
los padres, que nunca más los pequeños se abandonarían
en sus brazos con aquella confianza milagrosa, que es un
prodigio, pero que es normal, a su edad, en las familias
normales, y pensando en eso, en lo que había sido destruido
sin remedio, Luc y Cécile se echaron a llorar. “

Si us interessa una versió cinematogràfica, hi ha la francesa, protagonitzada per Daniel Auteuil (actor francés consagradíssim) i, oh sorpresa, una espanyola. Protagonitzada per José Coronado i Adriana Ozores, es titula La vida de nadie, i a mi em va agradar.

Per últim, comentar que tot i que Romand va ser condemnat a cadena perpetua, al 2015 li revisaran la condemna per concedir-li permís per sortir.

 Nota: 5/5

LA MALA DONA, Marc Pastor

la mala dona


Editorial : La Magrana
Col·lecció: La Negra
256 pàgines. Any publicació: 2008

Si no sou gaire fans de Cuarto Milenio i desconeixeu la història negra de Barcelona, us faig cinc cèntims de l’Enriqueta Martí.

Coneguda com la vampira de Barcelona, l’Enriqueta va terroritzar la ciutat a principis del s. XX segrestant canalla, sobretot de prostitutes, bé per prostituir-los, bé per matar-los, per seguidament menjar-se’ls i/o fer-ne ungüents, tant per ella com per l’alta societat barcelonina.

220px-Enriqueta_Martí

L’Enriqueta Martí, la vampir de Barcelona.

Ambientada en una Barcelona pobre, corrupta i depravada, sense esperança ni consol, Marc Pastor novel·la aquests espantosos fets d’una forma molt original: la Mort és el narrador omniscient que ens ajuda a conèixer qui i què va envoltar aquest monstre. L’encarregat d’aturar l’allau de desaparicions serà l’inspector Moisés Corvo, un personatge que a primeres no em va caure gens bé, però poc a poc i sense adonar-me, li vaig agafar una estima que se’m va fer molt patent al final de la novel·la, arribant-me a emocionar.

M’ha agradat, si, però també m’ha costat molt llegir-lo. No perquè la prosa de Pastor sigui difícil, al contrari. Si fos per això no hagués continuat, i tampoc ho hagués fet si l’autor busqués el morbo i les descripcions gore. És perquè els fets són terribles, i les víctimes són pobres e innocents criatures. Hi ha moments molt crus, imatges esborronadores que em van fer replantejar seriosament deixar de llegir. Ho comento sovint, amb el naixement de la meva filla m’ha sorgit una forta sensibilitat amb la crueltat infantil fins a extrems insuportables, no puc evitar-ho. Però la història, tal com l’explica en Marc Pastor, està molt bé i mereixia fer el cor fort. En un moment del relat el narrador ens avisa que si som sensibles ens saltéssim la pagina següent, fet a agrair infinitament, ja que és el que vaig fer al cap de tres línies sense por de perdre’m res important.

wpid-screenshot_2014-05-19-13-56-21.png

L’autor eludeix la seva responsabilitat.

És la segona novel·la que llegeixo d’aquest autor. La primera va ser L’any de la plaga, que és entretinguda i em va agradar, però definitivament, posats a triar, em quedo amb aquesta, que contradictòriament espero no llegir mai més.

Marc-Pastor-image

Nota: 4/5

HARRIET, Elizabeth Jenkins

   harriet

Títol original: Harriet
Traducció:  Catalina Martínez Muñoz
Editorial : Alba Editorial
Col·lecció: Rara Avis
336 pàgines. Any publicació: 1934

Elizabet Jenkins fa un treball fabulós en la recreació novel·lada del misteri de Penge (la monstruositat de Penge, concretaria jo). A l’època victoriana, una adinerada disminuïda psíquica és seduïda per un malvat caçafortunes, que conxorxat amb la seva família, i cegats per “el amor malsano, por una pasión perversa, por la avaricia, el egoismo y la lujuria”, ens horroritzaran per la seva poca humanitat.

Harriet és una noia de trenta-dos anys de família benestant, amb una bona herència, i que els veïns en diuen “tonteta” perquè és com una nena que sovint és comporta de manera estranya. La seva mare, casada en segones núpcies després de quedar vídua, cuida d’ella, però li porta tanta feina que Harriet va voltant per temporades en cases de familiars, i a canvi aquests reben una remuneració que els hi alleugereix l’estretor econòmica i la càrrega. En unes d’aquestes cases coneix Lewis, que sabent el dineral que té i que rebrà Harriet, aprofita l’ocasió per conquistar-la. La mare, sabent les intencions de Lewis, intentarà evitar la boda sense aconseguir-ho.

Fotos Harriet

La Harriet el dia del casament. Podria tractar-se de la mateixa foto modificada.

Harriet està elaborada fantàsticament, es torna cada cop més inquietant, i Jenkins t’apropa tant i tant a l’horror que patirà la protagonista i el seu fill que la lectura acaba sent anguniosa, però quan t’adones és massa tard per deixar de llegir. També resideix l’atrocitat en el declivi moral de Lewis i els còmplices -la seva amant Alice, el seu germà Patrick i la seva dona Elizabeth-, tots diferents, units, malvats i titelles els uns dels altres, i que formen un grup terrible.

article-2158458-12A70312000005DC-630_634x476

Il·lustració d’un diari de l’època.

GD*28452742

Lewis/Louis i la seva amant Alice.

Com he comentat al principi, es tracta d’un fet real, i un cop acabat el relat hi ha un epíleg on se’ns fa cinc cèntims de com Jenkins va elaborar la història (per exemple, utilitza els noms reals -però no els cognoms- de tots els protagonistes de la història) i a més va una mica més enllà del final de la novel·la. Recomano llegir-ho al final (per això és un epíleg), segur què us calmarà la sed de saber-ne més sobre el cas, tot i que probablement us indignarà.

19 Sep PIP

Judici dels acusats per Misteri de Penge

Parlant ara de gèneres literaris, el llibre m’havia fet dubtar si entra o no dins la novel·la de no-ficció, aquella de la que Truman Capote es va auto-proclamar creador quan va escriure A sang freda (1966). Mirant i remirant, arribo a la conclusió de que no, ja que Elizabeth Jenkins hauria de ser un personatge dins la narració, i no apareix ni com a espectadora (difícil, ja que entre els fets i la publicació del llibre passen més de 50 anys) ni posteriorment com a investigadora dels fets. Però tot i així em queda el dubte.

Nota: 4/5

ELS MEUS TRES DESITJOS LITERARIS DE SANT JORDI 2014

Un dels aspectes positius de l’ereader es que et tornes més sibarita en la compra de llibres. En el meu cas busco el que no em pot donar el llibre electrònic, que són edicions acurades, llibres curiosos, còmics…

I aquests són els meus tres desitjos:

1.- Los Modlin, Paco Gómez.

Imatge

Paco Gómez va trobar les fotografies dels Modlin llençades en un carrer de Madrid. Aquí va començar la seva investigació sobre aquesta curiosa i extinta família americana, que van morir sense aconseguir la fama que buscaven. El llibre tracta la investigació de l’autor, combinant part d’aquestes fotografies. Imatge

Imatge

 

 

2.- Macanudo, Liniers

Imatge

Desisteixo de llegir còmic en el meu Kindle desprès de varis fracassos, i la meva atenció en aquest món va dirigida directament cap a Liniers, autor argentí de la serie Macanudo. La meva debilitat és la deliciosa petita Enriqueta (una Mafalda actual) i el seu gat Fellini. Liniers pot tenir un humor mordaç com tendre alhora, i estic segura que d’aquí uns anys aquest còmic passarà a les mans de la meva filla.

ImatgeImatge

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3.- El maestro y Margarita, de Mikhail Bulgàkov.

Imatge

L’editorial Nevsky ha publicat una traducció definitiva (segons les seves paraules) de la coneguda i genial obra de Bulgàkov. La traducció corre a mans de Marta Rebón i s’hi combinen il·lustracions d’Alfonso Rodríguez Barrera. És ben llaminera!

Imatge