CHARLOTTE, David Foenkinos

Títol original: Charlotte
Traducció: Mercè Ubach
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 224 Any publicació: 2014
Novel·la guanyadora dels premis Renaudot i Goncourt des Lycéens 2014.

Charlotte és la biografia novel·lada de la Charlotte Salomon, una pintora jueva-alemanya que als 26 anys i embarassada va ser assassinada només arribar a Auschwitz.

David Foenkinos es transforma en personatge per participar en aquesta història com a escriptor i investigador, seguint les passes vitals de la Charlotte. La protagonista provenia d’una família benestant, culte, i amb antecedents suïcides. La repercussió d’aquest drama s’arrossegarà al llarg de la vida de la Charlotte de moltes formes, tant en el caràcter de la Charlotte (melangiós, amb falta d’auto-estima i necessitats afectives) com en el comportament dels qui la rodegen.

Quan és conscient de la impossibilitat d’escapar de la violència degenerada dels nazis, la Charlotte elabora a corre-cuita una mena de composició de la seva vida, amb música, text i dibuixos, que va titular Vida? o Teatre?, i que va guardar un amic íntim fins anys després de la mort de l’artista.

La composició del text acompanya a llegir la prosa com si fos poesia, o més aviat com un conte, pel ritme àgil que enganxa de seguida. En el text no hi ha lloc per descriure res que no tingui vida, fins i tot sembla auster, i alhora és capaç de fer-nos arribar les emocions que senten i mouen els personatges.

 

M’ha agradat tant i tant que el Tió em va portar el llibre (una preciositat) on surten recopilats aquests dibuixos de la Charlotte, amb el text en anglès perquè no està publicat en català ni espanyol. I fa un any, la exposició itinerant de la Charlote que té el museu jueu d’Amsterdam, va visitar terres catalanes.

Nota: 5/5

REPORTAJE A PIE DE LA HORCA, Julius Fučík

Títol original: Reportáž psaná na oprátce
Traducció: Libuse Prokopová
Editorial : Navona
Col·lecció: Clásicos Minotauro
Pàgines: 144 Any publicació: 1947

Reportaje al pie de la horca és un relat verídic, escrit en pròpia mà dins la presó pel periodista i escriptor Julius Fučík, mesos abans de la seva execució en mans dels nazis al 1943. Un guardià li va proporcionar d’amagat a Fučík paper i llapis, i així va poder relatar la vida de la presó, els companys, els traïdors, els torturadors i les tortures, les seves angoixes i esperances.

És un relat dur i emotiu. És increïble la fortalesa que mostra oferint en sacrifici la vida pròpia, i a més no està sol. Tot d’homes i dones que per unes creences sinceres, generoses, i per no trair el companys, oferien la seva vida plenament conscients de que no seria una mort plàcida.

La “sala de cine” del Palacio Petschek no tiene, en verdad, nada de alegre. Es la antecámara de una sala de torturas, desde la cual oyes las quejas y los gritos de terror de otros, sin saber lo que te espera. Ves partir gente sana, robusta y llena de vida que después de tres horas de interrogatorio vuelve mutilada y deshecha.

I com em va passar quan vaig visitar Auschwitz, al tenir la crua veritat davant dels morros, apareix el desconcert. Desconcert de veure, llegir, que allò és real, que va passar, que es va permetre que passés. Deixar que uns psicòpates (no tenen altra nom) poguessin fer-se amb gran part del continent torturant i matant amb tanta lleugeresa i de manera tan inhumana que fa esgarrifar. Quina bogeria.

El contrast amb el que passa avui dia és palès, i de fet impossible  no fer comparacions. El clima polític i social sembla de pati de col·legi, protagonitzat pels macarres de la classe i la seva colla. El sentit comú ha desaparegut i la maldat i l’egoisme són gratuïts perquè gran part de la societat creuen que les conseqüències sempre els hi aniran a favor.

¿Cuántos siglos ha necesitado el hombre para, al fin, abrir los ojos? ¿Por cuántos millares de celdas ha pasado la humanidad en su camino hacia adelante? ¿Y cuántas le quedan aún por recorrer?

Necessitem més llibres com aquests a les escoles, com El diari d’Anna Frank, que ens recordin a nosaltres i als nostres fills que s’ha de ser valents, que ens hem de moure, perquè les persones disposades a l’horror no tenen límits.

Sólo pido una cosa: los que sobrevivís a esta época no olvidéis. No olvidéis ni a los buenos ni a los malos.

Un apunt: el 8 de setembre es commemora el Dia Internacional del Periodista en honor a Julius Fučík, executat aquest dia de 1943.

Nota: 4/5

LA SOCIEDAD LITERARIA DEL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY, MARY ANN SHAFFER & ANNIE BARROWS

Títol original: The Guernsey literary and potato peel pie society 
Traducció: Mª Cristina Martín Sanz
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa304 pàgines. Any publicació: 2008

La Juliet Ashton és una reconeguda autora pels seus escrits humorístics durant la segona guerra mundial. Un cop finalitzada aquesta, la Juliet té ganes de canviar de registre, però no troba inspiració. La casualitat fa que un membre del curiós club literari de Guernsey, una illeta al canal de la Mànega, es posi en contacte amb ella, i s’iniciï una correspondència en que la que hi participaran varis personatges.

Si existís una versió extensa de 84, Charing Cross Road, seria aquesta, i per mi clarament l’han usat d’inspiració. És una novel·la encantadora, divertida, emotiva, i on el context històric té un pes important. En un parell de mesos veureu la pel·lícula a Netflix.

Nota: 4/5

14, Jean Echenoz

Títol original: 14
Traducció: Javier Albiñana
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de narrativas
104 pàgines. Any publicació: 2012

A 14 trobarem un relat sobre la primera guerra mundial, en el que uns joves de l’oest de França són reclutats i marxen de forma festiva cap a les trinxeres, amb l’idea de que tot plegat durarà dos setmanes.

És una novel·la rodona. De curta extensió, (tot just 100 pàgines), Echenoz es centra en el que li passa a Anthime i els qui l’envolten, i les experiències i pensaments (pocs) que narra són els que estan únicament relacionats amb la guerra que viuen en les seves carns, amb les seves conseqüències i danys col·laterals. Els personatges s’intueixen més que veure’ls, perquè Echenoz omet tot sentimentalisme, tot i que va implícit. Però no és freda, perquè és impossible quedar-se indiferent. Una novel·la on la protagonista és la guerra és sobretot crua, i els personatges aquí són mers exemples de tot el que va viure qualsevol que va participar-hi, directa o indirectament, des de l’inici fins al final. Per això hi ha un constant flux d’informació, amb situacions i moments que et queden gravats, com la delirant escena de plantar una orquestra enmig del camp de batalla.

Escena a la que fa referència l’autor quan marxen cap a la guerra, retratada per Albert Herter a l’estació est de París (gare de l’est).

La novel·la històrica no és un gènere que m’agradi especialment, però em rendeixo davant d’aquesta obra de Jean Echenoz, una narració lleugera en contrast amb tot el pes que porta, i amb una fina ironia que encara la fa passar millor. Molt i molt recomanable.

N’han parlat molt bé i em van convèncer per llegir-lo en Benet, l’Imma, i la Tieta Mame.

Nota: 4/5

CAFÉ BUDAPEST, Alfonso Zapico

Editorial : Astiberri
Col·lecció: Colección Sillón Orejero
168 pàgines / Any: 2007

Desprès de sobreviure a la Segona Guerra Mundial, Yechezkel i la seva mare malviuen a Budapest, passant gana e intentant superar els horrors patits a la guerra.  Yechezkel reprèn el contacte perdut amb el seu oncle Josef, que viu a Jerusalem, i tot i les reticències de la seva mare, es traslladen al futur Israel per començar una nova vida, una vida millor.

Jerusalem se’ns presenta com un poble on conviuen diferents cultures i religions en perfecta harmonia. Però algunes decisions polítiques ho desbaraten tot. Costa explicar quelcom així sense posar-te en cap bàndol. Quan començava a ensumar certa tendència de Zapico de posicionar-se, em vaig adonar que ell parla de persones. Persones dolentes i persones bones, i gent que ha de fugir perquè les persones dolentes, sigui del bàndol que sigui, els hi volen destrossar la vida.

Cafè Budapest no és un còmic d’una cruesa insoportable, fins i tot ens estalvia visualment certs esdeveniments horribles. I en quant a la violència més explícita vaig tenir certa sensació de deja-vu, crec que per Maus i pels còmics de  Joe Sacco, ambdós molt més brutals. Però Cafè Budapest no tracta d’això, si no de com un poble amb gent ben diferent i ben avinguda va esdevenir inhabitable.

Nota: 😀 😀 😀

L’EDAT DE FERRO, J.M. Coetzee

Títol original: The age of the iron
Traducció: Dolors Udina
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: MOLU s. XX – Les millors obres de la literatura Universal segle XX
208 pàgines. Any publicació: 1990

L’edat de ferro està ambientada a Sud-àfrica, en ple conflicte de l’Apartheid. La novel·la és una llarga carta que escriu una anciana, la sra. Curren, que s’acaba d’assabentar que li queda poc temps de vida a causa d’un càncer terminal. La destinatària és la seva filla, que viu a EEUU, amb la qui degut als anys i la distància manté una cordial però freda relació. La intenció de la mare és deixar-li un llegat a la seva filla, expressar-li els seus sentiments i sincerar-se sobre la seva relació. Tot i el toc intimista de la carta, no pot evitar escriure sobre els fets que succeeixen al seu voltant, començant pel rodamón que s’ha instal·lat al seu jardí, qui creu que pot ser una mena d’enviat diví. Gràcies a la minyona, una dona de color, i el fill adolescent d’aquesta, coneixerà de ple la desgràcia del conflicte que es viu al país.

Coetzee és un dels autors que tenia moltes ganes de llegir, tant per la seva popularitat com pel seu premi Nobel. Si bé m’he trobat un autor molt ficat en la pell de la protagonista, sorprenentment intimista, és una novel·la que no m’ha agradat gens. El fet és que és una novel·la desesperançadora. Cap dels protagonistes permet una concessió a la sra. Curren, que lluita per  intentar de totes les maneres possibles ajudar, a canvi d’una estima i pietat que no trobarà. Tots els protagonistes són com glaçons, semblen robotitzats, quadrats,  i desconfiats fins a la mort. La degradació física, mental i moral de l’anciana arriba fins a límits indignants, essent totalment ignorada per les poques persones que l’envolten. Si bé tots estan submergits en altres problemes, i sincerament també molt durs,  aquest caràcter “de ferro” fa que ningú es preocupi per ningú i al final la sort de cada un no tingui altra nom que “desgràcia”.

Així que la història no m’ha agradat, i els raonaments intimistes de la sra. Curren m’han arribat a cansar. Les divagacions i deliris fa que el relat sigui a vegades molt confús. I afegeixo a més que no he aconseguit de cap de les maneres connectar amb ella.

No és una mala novel·la, en aquest cas es tracta estrictament del meu gust personal. Al club de lectura ha triomfat, tot i que no he aconseguit trobar, per molt que ho parléssim, l’esperança i bondat que han trobat la gran majoria. Aquestes coses a vegades em fan dubtar de mi mateixa.

Nota: 👿 :

NADA, Carmen Laforet

Editorial : Espasa – Ediciones Destino
Col·lecció: Austral Narrativa
353 pàgines, inclou extensa guia de lectura / Any: 1944

Andrea és una jove de poble que es trasllada a casa d’uns familiars a Barcelona per continuar els seus estudis a la universitat.  Ha passat una guerra des de l’últim cop que va visitar els seus parents, i els records d’infantesa, tant dolços i perfectes, li juguen una mala passada. Andrea va a parar a una casa plena de pertorbats que amb prou feines coneix, sense cap altra sortida que conviure-hi.

Nada està ambientada pocs anys desprès de la Guerra Civil, un tema que  amb prou feines es toca directament però és ben present. La pobresa extrema obliga a conviure a éssers molts dispars, trastornats i traumatitzats a la seva manera. L’oncle Román, un personatge misteriós, el corcó de la casa, ajuda moltíssim a crear un ambient tens, provocant discussions monumentals.

La Barcelona grisa de post-guerra que ens descriu breument Laforet invita a fer un recorregut per la ciutat  mirant-la amb altres ulls. I al arribar al carrer Aribau tindríem ben present, com ho hem tingut en tot moment al llegir aquesta novel·la, l’ombra d’aquell pis vell, brut i ple de personatges estrambòtics, i aquelles  acollidores golfes que afegien un fals aire seductor a Román. Una llar que com a l’Andrea i les seves amistats, ens submergeix i se’ns empassa dins d’aquesta espiral de bogeria teixida gràcies a l’aportació de cada personatge.

Amb un estil directe, de poques floritures, Carmen Laforet guanyà el primer Premi Nadal al 1944. La lectura és àgil i fascinant, i em va tenir enganxada les poques hores que vaig trigar a llegir-lo.

Nota: 4/5