MAUS, Art Spiegelman

Maus és un còmic en què hi ha dues històries paral·leles: una, la vida del pare de l’autor en la segona guerra mundial, i la segona la relació de l’autor amb el seu pare mentre aquest li relata.

La relació de l’autor, Artie, amb el seu pare Vladek no té desperdici. No és exempt de drama, però tampoc d’humor.

El més curiós d’aquesta història és que els protagonistes són animals segons el grup al qual pertanyen: els jueus són ratolins (l’autor i el seu pare), els alemanys gats, els polonesos porcs, els americans gossos, … Però no penseu malament, no és pas un còmic juvenil. És la història de Vladek, un jueu polonès que va sobreviure a l’assetjament nazi primer i a Auschwitz desprès.  Molts familiars no van tenir la sort de poder-ho explicar.  Vladek conta amb cruesa la seva experiència, i els dibuixos, tot i estar fets de traços tirant a senzills, estan ple de detalls. Com a curiositat, aquest estiu vaig anar a Auschwitz i l’encertada recreació en els dibuixos d’Spiegelman és sorprenent.

És un relat emotiu, despietat, enginyós, … Genial.

PERSÈPOLIS, Marjane Satrapi

Persepolis és la autobiografia de Marjane Satrapi, que ens explica a través de senzills dibuixos la seva infància i joventut a Iran, entre finals dels anys setanta i principis dels noranta. Marjane veu i viu els canvis al seu país,  que a més d’estar contínuament en guerra (contra el govern, contra l’Iraq,…) la vida s’agreuja quan els radicals islàmics pugen al poder. Amb aquest fet la societat iraniana rep un canvi molt fort. A Marji l’obliguen per primer cop als 10 anys a portar vel, i els nens de 14 anys són convençuts a convertir-se en martirs. Els detenen pel carrer si no van vestits com està establert, detenen les parelles no casades que es passegen pel carrer per immoralitat…. És tal la opressió que, com explica la Marji, amb la por es perd la noció de l’anàlisi i de la reflexió. La gent s’acaba preguntant si porta el mocador ben posat, si els pantalons són prou llargs, si el detindran avui, en lloc de preguntar on és la seva llibertat, com enderrocar el govern o que dimonis passava a les presons polítiques.

Marji passa uns anys d’adolescència a Àustria, on l’envien els seus pares per allunyar-la dels talibans. Se li fa insuportable la xenofòbia i la trivialitat del món occidental, i troba a faltar la seva família. Així que torna a l’Iran, on el contrast amb occident és encara més fort ja que el radicalisme és més poderós, arribant a detenir-la per coses tan simples com fer una festa o portar mitjons vermells.

Marji ens demostra durant tota la història que és una rebel, i té un caràcter fort, quasi indomable, el que li fa més difícil viure en aquesta situació. Es per això que no tindrà altra sortida que acabar exiliada a França.

Vaig començar a llegir Persèpolis amb una idea preconcebuda de l’Iran que ha fet un gir de 180º. No sempre va ser una societat islamista radical i no tots estan d’acord amb el govern/dictadura actual.  Cal llegir Persèpolis per entendre com d’un dia per un altre tota societat democràtica pot acabar en la seva situació actual.

El dibuix de Satrapi és en blanc i negre, senzill, de traç concret, detallat en ambientació però no molt en els personatges, tot i que són perfectament discernibles. El guió és fantàstic, i tot i el tema tractat, té molt d’humor.

La meva segona incursió en el món del còmic no m’ha apassionat tant com ho va fer Maus, però m’ha agradat molt.

La pel·lícula:

És igualeta que el còmic. França (on viu actualment Satrapi) va presentar Persèpolis pels Oscar 2008 però no va ser seleccionada. És una pel·lícula entretinguda, potser un pèl llarga, pel fet de ser tan fidel al còmic. Crec que val la pena veure-la per conèixer ambdues històries, la de Marjane Satrapi i la de l’Iran.

EL JUEGO DE ENDER, Orson Scott Card

(ULL! Spoilers!)

En un futur molt llunyà, la Terra ha patit la invasió i guerra contra els Insectors, extraterrestres d’un planeta llunyà. Preparats per a una Tercera Invasió, el govern tria i prepara a nens en l’art de la guerra perquè puguin enfrontar-se i guanyar. Ender és un nen de 6 anys, en el que veuen grans possibilitats de ser un gran comandant, i fins i tot capaç de salvar la Terra dels Insectors. En el seu entrenament pateix despietadament d’alguns companys de la seva Escola de Batalla i fins i tot dels mateixos professors, que el pressionen expressament com a entrenament fins al límit física i psicològicament.

Ender comença essent un nen de 6 anys en el que ja se li veu el seu caràcter i forma de ser. Odia la violència però no dubta a utilitzar-la contra aquells que l’ataquen, encara que no pot evitar sentir realment malament. Encara que la seva bondat no es vegi reflectida en els seus actes, la pressió psicològica que té en tenir que danyar obligatòriament gairebé li desborda. Els professors i tutors li vigilen constantment, arribant a utilitzar mètodes despietats per treure el que volen d’ell i esprémer al màxim, i encara que pugui arribar a estar realment malament, Ender segueix endavant. L’allunyen de l’amistat i punts de suport personals, fins que li deixen per evident que només ell pot salvar-se de les situacions en que es vegi ficat. És un nen / adult que se sent realment sol i desesperançat, encara que la seva obsessió i concentració per fer les coses bé també el porta a aquesta soledat, ja que no té una veritable amistat amb ningú que se li ofereix.

Per entendre les tàctiques militars que fan servir tant l’Escola com Ender tens que tenir la ment prou oberta. Jo m’ho imaginava però no estava segura d’entendre bé del tot. És clar que era més fàcil dir “va guanyar” i punt (com va fer Card en alguna batalla), però les batalles en si també eren interessants. I encara que està molt pendent dels sentiments de Ender, quan està a l’Escola d’Alt Comandament i s’assabenta de que els seus companys més afins de l’Escola de Batalla estan aquí, no hi ha cap explicació en la seva reacció. Jo la veritat es que em vaig emocionar, però Card se salta el sentimentalisme, per explotar als Insectors. Ender sent afinitat amb ells, els fa pena, i més els dóna acabar amb ells, fins al punt que quan va a parar un ou d’Insector a les seves mans, pensa en procrear en algun planeta. Això si que em fa por.

També em sobra una mica la història de Valentine i Peter, els seus germans, que decideixen salvar el món convertint-se en polítics a la Xarxa (a la tendra edat de 10 i 12 anys, si no recordo malament) perquè preveuen una guerra a la Terra. Si els hagués donat una mica més de protagonisme l’hagués vist justificat, però només dedica un capítol a explicar el que van a fer i després ja es va amb el resultat al final del llibre, resumint que ells van salvar al món d’una guerra cruel. Si Card volia seguir amb les vides dels seus germans, no trobo apropiat aquesta història política, per molt superdotats que siguin. I si bé no l’hagués ficat, crec que el resultat final hagués estat el mateix, no crec que fos imprescindible.

I quan Ender al final es va a colonitzar un planeta dels Insectors, no explica gairebé res de la seva vida aquí, de les seves relacions amb l’altra gent sense que hi hagi una guerra pel mig. Això fa que em pregunti si al final Ender va ser un tipus normal o va quedar tocat de per vida. Suposo que tindria que llegir els altres llibres per saber com segueix, però crec que em prendré el meu temps ja que encara tinc una llista gran de pendents per llegir.