RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

3. Diez Negritos, Agatha Christie
4. Rebeca, Daphne Du Maurier
5. No está solo, Sandrone Dazieri
6. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
7. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
8. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
9. Lobos, Donato Carrisi
10. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
11. El lector, Bernhard Schlink
12. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

13. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
14. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
15. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
16. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
17. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
18. Se sabrà tot, Xavier Bosch
19. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
20. La chica del tren, Paula Hawkins
21. El guardian invisible, Dolores Redondo
22. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

23. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
24. Alta fidelidad, Nick Hornby
25. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

26. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
27. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

28. Los cuerpos extraños
29. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

30. Causa de muerte
31. Cruel y extraño
32. Un ambiente extraño
33. La jota de corazones
34. Una muerte sin nombre
35. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

36. Pies de barro
37. ¡Voto a bríos!
38. Hombres de armas
39. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

40. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

41. Los amantes de Hiroshima
42. Los buenos suicidas
43. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

44. Defensa cerrada
45. Noticias de la noche
46. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

• Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
• Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
• El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
• Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
• Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
• El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
• En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.

EL LECTOR, Bernhard Schlink

Títol original: Der Vorleser
Traducció: Joan Parra Contreras
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
208 pàgines. Any publicació: 1995

A l’Alemanya de finals dels anys 50, en Michael Berg torna del col·legi sense trobar-se gaire bé. Acaba vomitant en una cantonada, i l’auxilia una dona que el porta a casa. A en Michael li diagnostiquen una hepatitis, i mesos després, ja recuperat i empès per la seva mare, torna a buscar la dona que el va ajudar per agrair-li el gest. Iniciaran una intensa relació sexual, però la Hannah desapareixerà mesos més tard.

Al cap d’uns anys en Michael acut com a estudiant de Dret a un judici de criminals de guerra en el que es jutja a cinc guardianes d’un camp de concentració. Sorprenentment, la Hannah està entre els acusats.

El tractament de la part històrica m’ha agradat molt, sobretot la recerca d’en Michael per intentar entendre l’horror, les víctimes i els botxins, i sobretot posar-se en el paper de la Hannah-nazi. El tema de la generació post-nazi també l’he trobat molt interessant: els fills que rebutgen els pares que van permetre l’horror, ya que esos mismos padres quedaban desautorizados por el hecho de no haber sabido plantar cara al Tercer Reich, ni siquiera a posteriori. 

Però per l’altre hi ha la part “romàntica“, on hi tinc sensacions contradictòries. M’agrada que l’autor sigui tan fi, tan delicat per l’erotisme, posant la quantitat justa i fugint de la morbositat. Tampoc és ensucrada, i classificar-la com a novel·la d’amor no li faria justícia. La història entre ells és complicada, com també ho és jutjar l’actuació dels personatges. Al ser en Michael l’únic narrador desconeixem que sent la Hannah, i no estic segura si és per això que fins i tot acabo sentit compassió per ella, i que trobi que en Michael no està a l’altura de les circumstàncies. Però si ens cenyim al més bàsic d’aquesta relació, és a dir, un adolescent seduït per una dona de trenta-sis anys i que no sap com comportar-se quan descobreix que la seva amant va ser una criminal nazi, doncs acabes acceptant el comportament d’en Michael, tot i que no satisfaci a ningú.

Nota: 4/5

Un record: 

En Michael visita el camp de concentració d’Struthof, passejant per la preciosa regió alsaciana i dels Vosges, i que també vaig visitar l’agost del 2009. (…) anduve por unos escalones que bajaban entre los cimientos de los derruidos barracones. tambíen recordé los hornos crematorios que por entonces se exhibían en uno de los barracones, y el calabozo, alojado en otro. Recordé mi intento frustrado de imaginarme un campo de concentración lleno (…) de imaginarme de una manera concreta todo aquel sufrimiento. Lo intenté de verdad (…) pero todo fue inútil, y tuve una sensación de lamentable y vergonzoso fracaso. Recordo de la meva visita a Auschwitz que, abans d’entrar en una sala, va sortir una japonesa jove, pàl·lida, tapant-se la boca, i va baixar amb pressa les escales que jo havia pujat. Vaig pensar que, déu meu, què era el que m’esperava allà dins.

Era la sala dels cabells. Una habitació d’uns quinze metres de llarg amb aparadors a ambdues bandes, on mostren muntanyes de cabell, tallat o arrancat als seus propietaris, ves a saber. No em va sortir el nivell d’empatia que va tenir la japonesa, que encara a dia d’avui no estic segura si envejar-li. A mi se’m va venir a sobre la perplexitat i l’incredulitat, que es va repetir al visitar Struthof a l’any següent. Preguntes que se t’amunteguen a cada passa (ningú va fer res? ningú ho sabia? cap a on mirava el món? com es possible que ningú dels dos bàndols es rebel·lés?) com la confusió en la rutina del turista (està bé fer fotos? està bé fer-se fotos? tocar o acostar-s’hi massa al que hi ha exposat sense cap mena de barrera pot ser irrespectuós? que punyetes fan aquests nens passejant per aquí?), com una sensació d’irrealitat i de no saber estar amb tu mateix: (…) encontré más abajo, en la misma ladera, una casa pequeña, situada frente a un restaurante. En tiempos aquella casa había sido la cámara de gas. Si! Un restaurant on la terrassa tenia precioses vistes als Vosges i a la càmara de gas! Encara seguíem desconcertats: volíem anar a prendre alguna cosa fresqueta, però era adequat fer-ho allà? Quines són les normes per conviure respectuosament amb el que va passar? Finalment vam marxar. Remato subscrivint aquest passatge: Al principio me daba cierto reparo pasar, en el camino de regreso, por los pueblos alsacianos en busca de un restaurante para almorzar. Pero el reparo no se debía a un sentimiento auténtico, sino a la idea de cómo había que sentirse después de visitar un campo de concentración. Cuando me di cuenta, me encongí de hombros y me puse a buscar un restaurante.