A propósito de nada: Autobiografía, Woody Allen

Interessant, divertit, distret, amb molts noms desconeguts (per mi) i molta història de l’humor novaiorquès, que encara que desconeguis t’ho fa passar bé. Narra amb una lleugeresa humorística/històrica que et fa passar pàgines sense adonar-te, fins que arriba el moment terrible: el cas Mia Farrow. El ritme canvia, hi ha angoixa, desesperació. No m’estranya, clar. I després és tot un Soon-Yi aquí, Soon-yi allà, i no hi ha pàgina on no afalagui la seva dona, que a mi em sembla impostat, de tan excessiu com innecessari. Però jo no hi he passat i què haig de jutjar, no? El cas és terrible, terrible (sí, cal dir-ho dos cops). Doncs ja està. Va bé per conèixer quatre píndoles de les seves pelis, amb una mica d’humor made in WA, i com he esmentat abans la història dels monòlegs/programes/teatres/actors i actrius de l’humor de NY a partir dels 50, amb molts noms que no us diran gaire res (jo sóc de l’època del Saturday Night Live i ni el toca).

Recomanat per a lectors que busquin: conèixer la vida personal i professional suposadament per mà del mateix Woody Allen (no descarto una acurada revisió i modificació per part d’un exèrcit advocats, representant, etc.), curiositats de les seves pel·lícules, origens de l’stand up americà de la segona meitat del s. XX, cas Farrow-Allen.

Si aquest carrer fos meu, Stefanie Kremser.

Autobiografía de l’autora a través dels llocs on ha viscut. I ha viscut a molts llocs.

L’autora, de família boliviana i alemana, fa un exercici d’introspecció i recorda i analitza el que li suposava el seu pas per tots els llocs que ha viscut (Brasil, Bolivia, Alemanya, Barcelona, Nova York…). Família, amics, llocs, records… Una vida molt curiosa i és tot un plaer llegir-lo.

PD: petita reflexió depriment: Quin món tan petit que tenim alguns, i com de gran és el d’uns altres.

Recomanat per: viatgers, mudances, biografies, qui s’imagini una vida diferent

Sis nits d’agost, Jordi Lara

El filòsof i polític Lluís Maria Xirinacs, sense cap malaltia física ni mental important, va decidir anar a morir a una muntanya del Ripollés al seu 75è aniversari. A partir d’aquesta dada, l’autor (que no sabem si és el verdader o un personatge fictici) ens explica com per casualitat sorgeix l’ocasió d’investigar sobre Xirinacs, i entre drames personals, entrevistes, lectures, i un grapat imaginació, en acosta a la vida del filòsof per entendre millor aquella insòlita mort.

És magnífic com Jordi Lara t’acosta a la persona (que també converteix en personatge) d’una figura socialment tan potent i que va anar perdent força en cada nova generació, fins fer-lo un desconegut. I és una llàstima perquè la societat catalana no va sobrada de referents. Lara afegeix al relat una crítica tant a la política com a la societat catalana (l’abans que torna a ser l’ara) que em sembla encertadíssima.

PD: La narració de la mort de Xirinacs està escrita de forma sublim.

Recomanat per a lectors que busquin: politica i societat catalana segona meitat s. XX, biografia novel·lada.

REPORTAJE A PIE DE LA HORCA, Julius Fučík

Títol original: Reportáž psaná na oprátce
Traducció: Libuse Prokopová
Editorial : Navona
Col·lecció: Clásicos Minotauro
Pàgines: 144 Any publicació: 1947

Reportaje al pie de la horca és un relat verídic, escrit en pròpia mà dins la presó pel periodista i escriptor Julius Fučík, mesos abans de la seva execució en mans dels nazis al 1943. Un guardià li va proporcionar d’amagat a Fučík paper i llapis, i així va poder relatar la vida de la presó, els companys, els traïdors, els torturadors i les tortures, les seves angoixes i esperances.

És un relat dur i emotiu. És increïble la fortalesa que mostra oferint en sacrifici la vida pròpia, i a més no està sol. Tot d’homes i dones que per unes creences sinceres, generoses, i per no trair el companys, oferien la seva vida plenament conscients de que no seria una mort plàcida.

La “sala de cine” del Palacio Petschek no tiene, en verdad, nada de alegre. Es la antecámara de una sala de torturas, desde la cual oyes las quejas y los gritos de terror de otros, sin saber lo que te espera. Ves partir gente sana, robusta y llena de vida que después de tres horas de interrogatorio vuelve mutilada y deshecha.

I com em va passar quan vaig visitar Auschwitz, al tenir la crua veritat davant dels morros, apareix el desconcert. Desconcert de veure, llegir, que allò és real, que va passar, que es va permetre que passés. Deixar que uns psicòpates (no tenen altra nom) poguessin fer-se amb gran part del continent torturant i matant amb tanta lleugeresa i de manera tan inhumana que fa esgarrifar. Quina bogeria.

El contrast amb el que passa avui dia és palès, i de fet impossible  no fer comparacions. El clima polític i social sembla de pati de col·legi, protagonitzat pels macarres de la classe i la seva colla. El sentit comú ha desaparegut i la maldat i l’egoisme són gratuïts perquè gran part de la societat creuen que les conseqüències sempre els hi aniran a favor.

¿Cuántos siglos ha necesitado el hombre para, al fin, abrir los ojos? ¿Por cuántos millares de celdas ha pasado la humanidad en su camino hacia adelante? ¿Y cuántas le quedan aún por recorrer?

Necessitem més llibres com aquests a les escoles, com El diari d’Anna Frank, que ens recordin a nosaltres i als nostres fills que s’ha de ser valents, que ens hem de moure, perquè les persones disposades a l’horror no tenen límits.

Sólo pido una cosa: los que sobrevivís a esta época no olvidéis. No olvidéis ni a los buenos ni a los malos.

Un apunt: el 8 de setembre es commemora el Dia Internacional del Periodista en honor a Julius Fučík, executat aquest dia de 1943.

Nota: 4/5

L’AMOR DESPRÉS DE L’AMOR, Laura Ferrero & Marc Pallarés

Text: Laura Ferrero; Il·lustracions: Marc Pallarés
Editorial : Bridge
240 pàgines. Any publicació: 2018

L’amor després de l’amor és una recopilació d’històries d’amor i desamor, i com les conseqüències que comportaren van ser abocades a l’art.

El que em va decidir a comprar-lo va ser aquest article al Catorze.cat sobre la Sylvia Plath, en Ted Hughes i l’Assia Wevill. Ja coneixia la història però em va encantar com estava narrada. Sempre m’han fascinat les relacions amoroses dels artistes, sobretot si estan carregats de drama, i la de la Sylvia Plath és digne d’una tragèdia grega (odi etern a Ted Hughes).

El primer relat és del grup Bon Iver i el seu disc For Emma, Forever ago, amb un text suggeridor, quasi poètic. No els coneixia, i m’he enamorat d’Skinny Love. Es van succeint les històries i em trobo amb una mica de tot: relacions curioses i divertides, altres de profundes i punyents, com també, al meu parer, d’insubstancials, amb una mica d’esforç per part dels autors de buscar un significat més profund que no vaig compartir. També en alguns moments la narració passa de ser més inspirada a més informal. Ho vaig notar perquè me’l vaig llegir en una tarda, i tants canvis eren com una muntanya russa (es que hi ha més de 30 històries!). Amb perspectiva, podria dir que hi ha relacions d’amor i de desamor per tots els gustos.

Abans de llegir-lo, però, cal estar preparat per fer llistes. El Google és imprescindible, of course. Però a més recomano tenir a mà l’Spotify o similar, Youtube o similar, i paper i boli. He descobert molt bona música, llibres que vull llegir, i artistes interessants. Molts ja els coneixia, però junt amb els que no, he acabat el llibre sentint-me molt alternativa, molt hipster. L’empenta final per fer-me socialment insuportable.

Els protagonistes que més m’han agradat, perquè us feu una idea de què us trobareu, són els ja anomenats Bon Iver i Sylvia Plath; el triangle amorós composat per Eric Clapton+Pattie Boyd+ George Harrison que va donar pas a Layla, una de les meves cançons preferides; una venjança en forma d’edifici de 31 plantes, el xafardeig darrera el disc Rumours de Fleetwood Mac, el suposat idil·li de Nacho Vegas i Christina Rosenvige, l’anàlisi conjunta de 100 artistes sobre una carta de ruptura, una postdata curiosa en els crèdits finals d’una pel·lícula; aquelles poesies fruit de l’abandonament de la parella, deixades macerar durant 15 anys per publicar-les posteriorment batejades amb el títol d’un vi,…

I el llibre, físicament, és preciós. Una delícia passejar-se entre les seves pàgines. És d’aquells que et fan plantejar inaugurar una secció de postureig a la prestatgeria de casa per lluir-lo/lluir-te. I dels dibuixos se’n podrien fer làmines i penjar-les a qualsevol racó per fer-nos els modernets.

En resum: un llibre ideal per regalar o regalar-se.

Nota: 4/5

Higiene del asesino, Amélie Nothomb

L’objectiu d’aconseguir una última entrevista d’un conegut escriptor octogenari, a les portes de la mort, es converteix en quelcom impossible davant del seu discurs imprevisible i desagradable. Només una periodista aconsegueix plantar-li cara i aprofundir sobre la seva vida i obra. Molt irregular, amb moments brillants que no acaben de compensar els moments que el tiraries per la finestra.

Nota: 2/5

FUN HOME, UNA FAMILIA TRAGICÓMICA, Alison Bechdel

Títol original: Fun Home, A Family Tragicomic
Traducció: Rocío de la Maya Retamar
Editorial : Random House Mondadori
Col·lecció: Reservoir Books
240 pàgines. Any publicació: 2006

Bruce Bechdel és un pare de familia poc afectuós, introvertit, i obsessionat amb la decoració. I és el personatge principal de Fun Home,  la autobiografia de Alison Bechdel, centrada entre la seva infantesa i la post adolescència.

Poques coses tenien en comú pare i filla. L’interès per la lectura és un d’ells, l’altre era la seva homosexualitat. I això s’acaba convertint Fun Home, en un autodescobriment d’una sexualitat socialment diferent i que comparteix amb qui menys espera.

La revista Time va posar-la entre els 10 millors llibres del 2006, i és una decepció creure que en tot aquell any no es va escriure res millor. Alison Bechdel fa una mena d’anàlisi psicològic al seu pare relacionant-les amb multitud de referències literàries, de Fitzerald, Joyce, Camus… Però en realitat són fets puntuals barrejats amb moltes reflexions, donant molta palla a l’assumpte. Si bé en Bruce és l’antitesis de l’Alison, que la seva repressió sexual el fa fred i distant, així el sentim, però en sentit negatiu. El sentim tant allunyat que no arribem a sentir cap connexió amb ell, i a vegades ni amb l’Alison. Fins i tot l’autora, mentre divaga, reflexiona, no pot fer més que dibuixar escenes sobre rentar plats o arreglar el jardí.

Fins i tot la insistència que el seu pare es va suïcidar no té cap fonament, i sembla més aviat un recurs per atrapar de bon principi al lector. Un inici tan forçat com el final, una escena ensucrada de pare i filla que no té res a veure amb la postura que s’ha seguit al llarg del llibre.

El títol, com es pot ensumar, és totalment irònic, ja que aquí de còmic no trobareu res.

Nota: