Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
320 pàgines. Any publicació: 2014
Fa poc vaig tenir uns dies, pocs, en que em vaig sentir un pèl flonja i sensible. D’aquells moments en que la ment és indomable i actua sobre tu sense que hi puguis fer gran cosa; que els ànims, si no baixos, estaven alterats. L’únic que podia fer era esperar a que passés, que les forces apareguessin de nou (sempre tornen a aparèixer) per empentar-me a continuar amb la vida. I amb aquesta pinta vaig començar a llegir Yo fui Johnny Thunders de Carlos Zanon, guardonada amb el premi Hammet la passada edició de la Semana Negra de Gijón.
Francis és un home que torna al seu barri fugint del seu alter ego, en Mr. Frankie. Mr. Frankie va triomfar relativament a la música als anys 80 i 90, vivint una vida de sexe, drogues i rock’n’roll en grans quantitats. Però ara creu que ha tocat fons i és viure o morir, i opta per viure i redreçar-se, restablir el contacte amb els seus fills, passar-li la pensió a la seva dona, trobar una feina estable i tenir una vida tranquil·la, allunyar-se de l’alcohol i de les drogues. Però la seva vida es tornarà a complicar quan el propietari d’un bingo l’emboliqui en negocis tèrbols.
No definiria Yo fui Johnny Thunders com una novel·la negre tal i com s’acostuma a entendre avui dia, perquè la inestable vida d’en Francis té molt de pes en l’obra, com la vida dels que el rodegen, ple d’històries decadents, tristes i miserables. Que Francis torni als orígens significa recordar, retrobar-se amb vius i morts. Però sí que hi ha trama noir, i de conseqüències catastròfiques. Podríem dir que és una novel·la gris asfalt? Postnoir? Doncs sí, m’agrada, li escau.
Carlos Zanon, a mà del personatge, ens farà un recorregut musical en el que ens trobarem amb gent com els Pixies, en Mink/Willy DeVille, David Bowie, Patti Smith, The Clash… I sí, esclar, Johnny Thunders. L’autor regala alguns moments de la vida de Francis que no vaig tenir altra sortida que compartir-la empàticament i fins i tot fer-la un xic meva. Hi ha una llista a l’Spotify que val molt la pena escoltar-la.
Va ser la lectura adient pel meu estat anímic? Doncs sí, cada un és com és. Com que sempre m’he considerat una persona alegre i positiva, quan em ve una tristesa d’aquestes la deixo anar, que surti, que es desinfli i desapareixi. La tristesa m’ha servit per gaudir d’un llibre molt ben escrit, molt ben portat, amb moltes i gran varietat de tragèdies. M’ha servit per connectar amb ell, hipersensibilitzar-me amb la música que m’oferia, arraulir-me al sofà gaudint de cada nota. I per animar-me, doncs sí, perquè em costa molt estar-me quieta amb cançons així:
Nota: 4,5/5
LLIBRES & ROSELLES 