Dues històries: primer tenim la Mary Shelley de vacances a Ginebra, en el moment de crear el monstre de Frankestein. La segona, en un futur on creen robots cada cop més sofisticats que poc a poc van substituint als humans en les relacions privades.
Una passada, he gaudit moltíssim. Tant per la recreació dels dies on la Mary germina la seva obra mestra, com per aquest futur distòpic (etiquetem-la ja amb allò de “i no tan impossible”) on el negoci de la robòtica està a l’alça. La gent s’estima més relacionar-se amb un robot que amb una persona per cercar i gaudir de facetes purament humanes però que els robots fan molt millor: fidelitat, amistat, amor, sexe, cura… Sense exigir-li a l’humà res a canvi. En aquesta part li dona moltes voltes al tema de la intel·ligència artificial (IA) i qüestiona varis conceptes, per exemple si la IA és realment IA si qui li dona els paràmetres és un humà. Aquí un exemple.
Recomanat per a qui busca llegir sobre: futurs distòpics, robòtica, Mary Shelley
A pocs segons de que la Terra sigui anihilada per construir-hi una autopista galàctica, l’Arthur Dent es salvat pel seu amic Ford Prefect, que tot i que es coneixen des de fa 15 anys, no és l’humà que es pensava que era.
Un must de la ciència-ficció, divertit a estones. No l’he trobat tan imprescindible com diuen.
Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:
Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?
La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.
Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.
Editorial : EMECÉ
200 pàgines. Any publicació: 1940
Aquesta novel·la ha estat tota una SORPRESA, en majúscules. La coneixia tant a ella com a l’autor, més d’oïdes que per interès real, i la tenia a la meva llista de pendents més per considerar-se un clàssic de la literatura del s. XX que per l’argument, del que no en sabia res. A mi em passa sovint amb els anomenats “clàssics”, que em fan arrufar el nas, tot i que les experiències sempre han estat més positives que negatives. Però normalment requereixen més concentració, i has de trobar-te disposada.
El 15 de setembre passat va ser el centenari del naixement de Adolfo Bioy Casares, autor argentí, gran amic de Jorge Luis Borges, qui participa en un elogiós pròleg. Aquesta és una de les seves obres més conegudes, si no la que més, i fou escrita l’any 1940. L’ocasió del centenari, i que sigui un llibre curtet em va animar a donar el pas a obrir les seves pàgines. Aquí l’argument:
Un fugitiu s’amaga en unes antigues instal·lacions d’una illa deserta de la Polinèsia. Prèviament l’havien advertit de que en aquella illa hi ha una estranya malaltia (provocant uns símptomes semblants a la radiació) que va matar els que havien habitat en aquell estrany complex, quedant tot fantasmagòricament abandonat. Tot i així el fugitiu assumeix el risc i s’hi instal·la, amb l’esperança de que ningú el vindrà a buscar en un lloc com aquell.
Mapa de l’illa, portada molt encertada per part de l’editorial.
A l’illa hi ha tres construccions: un imponent edifici anomenat el museo (que segons el protagonista més aviat sembla un hotel o un sanatori, i on la maquinària segueix funcionant), la capilla i la pileta (piscina). Tot i que no és un lloc idíl·lic, i massa sovint li falta quelcom que endur-se a l’estómac, el fugitiu passa els dies més o menys tranquil, fins que una nit el desperta la música d’un fonògraf. Creient que el venen a detenir, fuig espantat a amagar-se al pantà, des d’on observarà durant dies els nouvinguts. Però aquests semblen més de vacances que no pas a la caça d’un pròfug. Li cridarà l’atenció, sobretot, la Faustine, una dona que cada tarda observa en solitari l’ocàs des d’un penya-segat. La relació que acaba establint amb ella és tan singular com la novel·la, i és la que portarà a un final que, per inesperat, per original, per rodó i poètic, m’ha encantat.
Al principi vaig trobar que era una història estranya, enigmàtica. Em va confondre i em va desconcertar. Fàcil de seguir però no d’esbrinar que passa. Segurament això em va passar perquè no el tenia per un llibre de ciència ficció (o d’imaginació raonada, com l’etiqueta Jorge Luis Borges), i per tot el que va succeint m’imaginava més una explicació paranormal, sobrenatural, que no pas científica. Pel lector no acostumat al gènere, és un encert que no n’abusi en excés. En algun moment hi ha discursos massa tècnics que em va costar seguir, però són en poques ocasions. El concepte que revela, el quid de la qüestió, l’essència de la història, és un plantejament futurista-fantàstic gens anacrònic.
El pròleg de Jorge Luis Borges es pot llegir perfectament abans d’endinsar-se en la novel·la perquè no desvetlla res de la trama. Però si destacaria dos punts, dues definicions de La invención de Morel, que podrien malmetre la lectura: la primera, es que diu que és “perfecta” (sic), i la segona, que és una història d’aventures. No goso contradir a Borges, però si a matissar-lo. Algú que espera llegir una novel·la perfecta bé el pot decebre, i el concepte que té “d’aventures” pot ser una mica diferent al que esperem. Però si que coincidim en que és molt recomanable.
Un apunt:
És possible que amb l’argument que us he donat no s’intueixi, però ja us ho dic jo: La invención de Morel és un llibre de ciència ficció molt lostnià. Si, si, parlo de Lost, la sèrie, i no crec que sigui casualitat. I això tampoc és casualitat:
Que curioses són les casualitats: Set dies després del centenari del naixement de Bioy Casares es celebra la dècada de l’estrena de Lost. Curiós perquè set dies, una setmana, acaba essent un temps molt important al final de la novel·la. I amb aquesta esbojarrada observació, us demostro que Lost encara corre per les meves venes.
Hi havia una vegada, en un altre temps i un altre món, un pistoler que perseguia l’Home de Negre. Aquest ser misteriós, aquest mag, aquest Home de Negre, tenia totes les respostes que buscava el pistoler, fins i tot de les preguntes que (encara) no s’havia plantejat. Però sobretot, sabria indicar-li el camí per arribar a la Torre Fosca. Anys i anys de persecució, el van portar a un desert etern del que si bé el pistoler sortia en vida, creia que probablement també en sortiria boig.
L’Home de Negre no tenia totes les respostes. Però va guiar al pistoler a invocar tres companys que s’unirien a ell. Aquests tres companys els trobaria a través de tres portes que el portarien en un altre temps i en un altre lloc. El lloc seria, concretament, Nova York. I el temps, entre els anys 60 i 80. I els companys no serien precisament els més adients per qualsevol aventura.
Però… què és la Torre Fosca? Perquè el pistoler ha invertit tants anys de la seva vida, fins i tot jugant-se-la, per trobar-la? Quines respostes podrà donar aquest lloc? Quina és la seva raó de ser?
Fa tot just un parell de dies que he acabat els dos primers llibres de la saga de set de La Torre Oscura, d’Stephen King. Potser si busqués per internet trobaria quelcom de semblant, però personalment no conec cap autor que hagi necessitat 7 llibres per explicar una història. Una història que si bé al principi t’has de carregar de paciència, després passa com un glop d’aigua en un cos assedegat.
L’autor, el qual feia molts i molts anys que no llegia, comença el primer volum amb un canvi de registre al que no ens té acostumats. Ell mateix ho admet, tant en les notes finals com en el pròleg. A l’inici ens trobem amb massa misteri i desconcert, massa imprecisió, amb una narració massa poètica que s’allarga massa i juga amb la paciència del lector. El traductor no ajuda gens, clar que tampoc és feina seva arreglar el que ha embolicat l’autor. Però si és cert que una traducció més acurada, unes paraules més precises pel que vol descriure King, ens hagués estalviat més desconcert i rellegir passatges que són pràcticament incomprensibles.
La retòrica de King, que ja normalment sol ser molt retorçada, en el primer volum és forçadament tan florida que no ens fa cap favor. El lector s’ha d’exigir continuar, s’ho ha d’agafar com un repte, una prova a passar. No es que sigui complicada a nivell intel·lectual, no es que calgui un intel·lecte superior a la mitja. Es que cal molta paciència per traspassar aquesta barrera imposada per l’autor/traductor i assumir que no entendrem del tot el que ens vol arribar a dir, si bé podrem intuir-ho si continuem amb la lectura. Al final, però, deixa una llavor que és impossible d’aturar, i com a mínim obliga a continuar amb el segon volum. Ni que sigui les primeres planes.
Aquest segon volum és molt King. És el King de sempre, es reconeix de seguida. No floreix(tant) la narració, però segueix endinsant-se en els petits detalls. En part exaspera, i en part meravella perquè en cada història de petits detalls fa un pas més per conèixer millor els personatges. No clar aclarir que els personatges no són gens plans. Qui ha llegit més d’una novel·la de King sap que els seus personatges no solen ser-ho mai, de plans. Són extrems, grans sacs de traumes i històries fantàstiques, amb comportaments inesperats, tot i ser més racionals que irracionals.
Com en altres històries de King, inclou els seus temes eterns, com és la baralla entre el bé i el mal, l’ambigüitat entre l’ètica i la moral, el poder de l’autor sobre la vida dels seus personatges…
A LA TV
En què ho podria comparar perquè algú se’n fes una idea de la trama i el tipus de gènere que tracta? Clarament amb Lost. Els autors de la mítica serie han begut molt d’aquestes pàgines de S. King, fins a un punt de semblar un plagi. Si es fes realitat el projecte de passar La Torre Fosca a una serie de TV, crearia moltes crítiques acarnissades entre lectors i espectadors.
El projecte, iniciat per JJ Abrams (tornem a Lost), a data d’avui s’ha suspès. Ballaven noms com Javier Bardem o Russell Crowe com a protagonistes. Personalment, m’agradaria més que agafessin actors semi-desconeguts (com a The Walking Dead) lliures d’estar encasellats, per assegurar-se la màxima fidelitat física i mental dels personatges.
Títol original: Breakfast of Champions Traducció: Isabel Llansat
Editorial : Laia
Col·lecció: El mirall i el temps
245 pàgines. Any publicació: 1973
Kilgore Trout és un escriptor sense fama que ha publicat desenes de llibres. Dwayne Hooper és propietari d’un concesionari i de varis negocis a Midland City. Ambdos són personatges literaris, no reals, titelles manejades per un altre personatge irreal, l’escriptor Philboyd Studge, creat per Vonnegut. La creació de la creació, és a dir Trout i Hooper, seràn l’excusa per aquest assaig de Studge, que alhora és l’excusa de Vonnegut per denunciar l’ètica i moralitat, a través de temes com el masclisme o el racisme, de principis dels 70, tant vergonyosament ambigua com avui dia.
Trout, el personatge fictici de l’escriptor irreal, provocarà involuntariament l’allau de violència que s’està gestant al llarg de la novel·la al cap malalt de Dwayne. Studge aprofita els passos previs al fatal encontre per fer aquesta mena d’assaig, al que no li falta l’humor i la ironia, sobre la societat actual, el comportament humà i sobre la condició d’escriptor.
La narració sovint frega l’absurd, tot i que hi ha raonaments sorprenents que et porten a sumir-te en les teves propies reflexions. No és una lectura especialment difícil, però vaig tenir que posar-hi un extra de voluntat en certs moments.
És la meva segona novel·la de Kurt Vonnegut, i sense cap dubte em quedo amb Matadero Cinco.
LLIBRES & ROSELLES 
