Sempre és agradable de tant en tant afegir un còmic entre les meves lectures, perquè a vegades em resulta més distret i lleuger que depèn de quin llibre. És el que m’ha passat amb Blankets, que quasi el vaig llegir d’una tirada. És divertit, és dur, és intens, és tràgic…
Blankets és un còmic autobiogràfic, sobre la infantesa i adolescència de l’autor. Craig Thompson es va criar en una llar estricta situada en una comunitat rural molt religiosa. Era objecte de burla per part de companys i, segons com es miri, fins i tot professors. Això fa que cregui en Déu amb desesperació, perquè l’aculli al Cel un cop acabat l’Infern que està visquent. És colpidor veure com ho passa tan malament.
Un dels personatges més representatius de la seva infància fou el seu germà petit Phil, amb qui compartia habitació, llit, jocs infantils, fantasies aventureres i, per desgràcia, alguns fets traumàtics. La relació amb el seu germà és còmica amb punts dramàtics, amb les situacions i ocurrències típiques de l’edat.
En Craig ha d’assistir cada any per Nadal a les colònies catòliques que organitza la comunitat, i així coneix la Raina, el seu primer amor. La relació amb la Raina és intensa, però allunyant-se sovint del dramatisme adolescent. Es centra sobretot amb la discussió interior que és latent a tot el còmic, la lluita entre l’estrica educació catòlica que ha rebut amb els sentiments i desitjos envers la Raina, i envers la seva passió pel dibuix, i en fi, envers tota passió que no sigui envers la religió.
La veritat és que ara em ve de gust molt més aquest tipus de lectures que no pas una novel·la en si. Tinc pendent per acabar un parell de llibres però no em ve gens de gust! En canvi el còmic s’adapta perfectament al meu estat d’ànim. M’hi endinso amb facilitat, i m’hi puc submergir hores, hores que em passen volant. La llàstima és que les biblioteques més properes no tenen gaires còmics i m’haig de conformar amb el que hi ha.
També hi ha un parell de noves aficions que ocupen el meu temps lliure: un és la bicicleta, a la que intento anar-hi com a mínim un parell de cops per setmana. Acabo tan cansada que no em ve de gust endinsar-me en quelcom gaire profund o que em faci pensar gaire.
I després el cinema clàssic, tot un descobriment. És increïble com a degenerat el cinema nord-americà, és lògic que avui dia encara es venerin pel·licules com Casablanca, El apartamento, Doctor Zhivago o Ciudadano Kane. Feia molt de temps que no m’ho passava tant bé veient pel·licules. I a més redescobrir una icona del cinema clàssic com Humphrey Bogart. Quin home! Amb la seva presència i gairebé sempre amb el mateix tipus de personatge, tant podien canviar-li el nom a Philip Marlowe, Sam Spade o Rick Blaine, que ell sempre serà en Bogart. M’encanta.
Bé, suposo que tot quedarà en la típica sequera/mandra lectora, que estas unes setmanes que res et sembla bé. Per això és millor deixar estar els llibres i dedicar-me a coses que em vinguin més de gust (còmic, bicicleta, Bogart…).
Nota: 😀 😀 😀
LLIBRES & ROSELLES 