Editorial: Alcantilado
Col·lecció : Narrativa
Any publicació: 2009
350 pàgines.
Una colla d’amics es reuneix en un refugi 25 anys després de que celebressin una trobada semblant. Volen recordar vells temps, veure com els ha canviat els anys, saber com li va a cada un… Però succeeix quelcom estrany que els deixa sense electricitat, i tots els aparells com els mòbils, llanternes, i fins i tot els cotxes, deixen de funcionar.
Quan una novel·la m’agrada moltissim em costa escriure una opinió perquè els sentiments em bloquegen. El mateix passa amb les novel·les que no m’han agradat gens, quan la indignació no em deixa raonar clarament. Però faré l’intent.
O sigui, que intentaré explicar perquè no m’ha agradat. I aquí ULL! perquè hi ha algun SPOILER.
L’autor no s’ha complicat la vida. Un fet que va succeir anys enrera uneix als protagonistes, i s’aludeix constantment però no és explicat explícitament. Cada cop que es vol fer, casualment hi ha una interrupció. O sigui, que l’autor ens deixa amb l’enigma del que va passar realment, tot i que per detalls ens fem una idea. Però es tan ridícula aquesta manera de saltar-se una explicació senzilla però concreta que només em ve al cap que és una forma de no complicar-se la vida. A més, aprofita sense cap vergonya aquesta ignorància del lector per engrandir fins a límits insospitats la víctima de l’incident.
El fet que de sobte cap maquinària funcioni i les desaparicions tan enigmàtiques dels protagonistes tampoc rebran cap explicació. S’atreveix a barrejar la ciència ficció amb els fets paranormals perquè si, perquè l’autor creu que no té cap obligació a donar una explicació lògica ni res que s’assembli.
Monteagudo tira pel dret en certes situacions, és a dir, estalvia d’explicar coses bàsiques com l’entrada a una gran població o la provisió d’aliments. Ho trobaria justificat si a canvi hagués donat quelcom més que diàlegs insulsos, histriònics i repetitius carretera amunt, carretera avall. Em recordava sovint a La carretera, vinga carretera amunt! Però sobretot em recordava a un reportatge que vaig veure fa temps, sobre que passaria si la població desaparegués per art de màgia, així per les bones. Potser li va servir d’inspiració, junt amb el Mecanoscrit del segon origen.
Les converses inicials, trivials, entre els protagonistes, són escrites amb tan poca gràcia que cauen en al vulgaritat, i són tan horriblement tipiques que et sembla increible veure-les plasmades en un llibre. A més… amb tants… punts suspensius… que la lectura… es fa…. carregosa… No es pot demanar més, la resta de la narració no és per tirar coets.
De totes maneres, felicito l’autor perquè ha aconseguit que li publiquessin. Com va passar amb el fenomen Brown, crec que aquesta publicació és per la moda d’ara, que es porten molt les històries apocalíptiques. Una manera més de fer calerons.
Nota: 👿
LLIBRES & ROSELLES 