L’ALTRE CAP DEL FIL, Andrea Camilleri

Recomanat per a lectors que busquin: novel·la negra, novel·la lleugera, protagonista carismàtic.

Un nou cas per en Salvo Montalbano, que s’està convertint en la Jessica Fletcher siciliana: allà on va, mort al canto. Aquest cop la Lívia l’obliga a fer-se un vestit a mida, i la sastreria patirà les conseqüències.

Com reconforta llegir sobre vells amics. Poca cosa hi ha de nou: Els mateixos procediments, els mateixos companys, el mateix restaurant, la mateixa salivera davant la cuina siciliana… i la reiterada implicació social de Camilleri/Montalbano, que a través d’un parell d’històries secundàries torna a denunciar sobre la dramàtica situació de la immigració que arriba en condicions infrahumanes a través del mar.

És la segona vegada que llegeixo en Montalbano en català i a mans d’en Pau Vidal (offtopic: m’encanten les seves columnes, el trobareu aquí i aquí). És una passada com no es limita a traduir i ho adapta curosament (i curiosament) sense perdre l’essència d’aquest racó de món creat per Camilleri.

Poti-poti de dialectes

Però en el meu cas costa adaptar-se al canvi un cop t’has acostumat a la veu d’un personatge tan singular com en Montalbano, que sempre he llegit en castellà. No es que em desagradi, si no que em costa acceptar que en Montalbano que li diu “xato” i “rei” a en Catarella sigui el mateix, sigui el meu Montalbano.

L’altre cap de fil, Ed. Grup 62. 272 pàgines.

EL SILENCIO DEL BOSQUE, Tana French

  • Títol original: In the woods
  • Traducció: Isabel Margeli Bailo
  • Editorial : RBA
  • Col·lecció: Sèrie Negra
  • 688 pàgines. Any publicació: 2007

Prop d’un poblet irlandès, en una excavació arqueològica apunt de desaparèixer pel pas del progrés (una autopista), troben el cadàver d’una nena en un antic altar mil·lenari. En el bosc del jaciment també hi va haver-hi un crim fa uns anys, del que només una de les víctimes va sortir amb vida. Casualment (anem sumant casualitats) el supervivent és un dels investigadors encarregats del cas.

L’interès i el misteri es manté al llarg de la novel·la, però està regada d’un munt de clixés típics del gènere. A aquestes altures si vols fer servir l’amnèsia com a excusa per no resoldre un crim t’ho has de treballar molt perquè sembli creïble, que no és el cas. També fa tuf el que s’assenyali molt insistentment varis sospitosos, quan el vertader culpable (que ja el veus venir) es protegit per una investigació deficient. En una investigació correcte seria un pim-pam i alguns centenars de pàgines menys. (NO, no calien les quasi 700 pàgines – ES QUE NINGÚ PENSA EN ELS ARBRES?!?).

Els protagonistes són la parella d’inspectors que porten el cas, en Rob i la Cassie. Es creuen molt guais i molt graciosos, i tenen un tonteig continu d’adolescents d’institut. I al final passa el que ja es veu que passaria PER MOLT QUE NEGUIN DURANT MITJA NOVEL·LA QUE AIXÒ PASSARIA ENTRE ELLS. Res de nou sota el sol.

Té un final satisfactori? No, no té un final satisfactori. Si sustentes part de la novel·la en una història en la que li vas afegint sense parar elements misteriosos per enganxar al lector, també li has de donar, com a mínim, un final. O un final satisfactori, que no és el cas. Acaba a mig gas i resten temes pendents, que pel que he vist (no sé si correctament) no es resoldran en novel·les posteriors ja que no són els mateixos protagonistes.

És un llibre facilot i que enganxa, i sóc conscient que tots els elements que em desagraden a altres lectors els hi fa venir salivera. Així que si esteu en la mateixa situació que jo i aquesta pandèmia esteu llegint res i menus, si el que busqueu es passar l’estona amb una novel·la d’exigència zero, una novel·la que us resulti fàcil passar de les 10 primeres pàgines,… Doncs perquè no. Però us he avisat.

Nota: 2/5

Crims, Ferdinand Von Schirach.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és crims_9788497877329.jpg

Abans que escriptor, Ferdinand Von Schirach és advocat. Crims va ser la seva opera prima, onze relats que són onze casos reals en els que hi ha treballat. La seva intervenció és passiva, doncs el que ens explica és el cas en sí, el que ha passat perquè les persones implicades acabessin requerint dels seus serveis. Els casos són de temàtica variada, és interessant (hi ha algun aspecte curiós de la justícia alemanya)

Nota: 3/5

1280 ALMAS, Jim Thompson

  • Títol original: Pop. 1280
  • Traducció: Antonio Prometeo Moya
  • Editorial : RBA Col·lecció: Sèrie Negra
  • 208 pàgines. Any publicació: 1964

El protagonista de 1280 Almas  és l’aparentment incompetent i molt curt de gambals Nick Corey, sheriff de la petita població de Potts County. Té una vida assossegada en la que bàsicament es dedica a dormir, menjar, bregar amb la seva dona i el seu cunyat, i fugir de les seves obligacions laborals. Però a en Nick se li complica la vida quan volen convocar eleccions per substituir-lo, i el seu adversari sembla un home intel·ligent, honest i íntegre, tot el contrari que ell.  

1280 Almas és un western negre amb tocs de comicitat, té un punt de violència i crueltat barroera que tant pot ser descarnada com divertida. En Nick es un llop disfressat de xaiet, li interessa no semblar una llumenera entre buròcrates, amants i populatxo. Però a Potts Coutny hi ha molt de llop (o hiena), pràcticament ningú té escrúpols i el cinisme és el modus vivendi general.

Si 1280 Almas no és un clàssic de la novel·la negra (que segur que ho és), si que puc assegurar que és de les novel·les que més he sentit anomenar dins del gènere, i feia anys que s’arrossegava dins la meva llista de pendents. M’ho he passat molt bé i segur que en llegiré alguna més de l’autor.

Nota: 4/5

A DE ADULTERIO/B DE BESTIAS, SUE GRAFTON

La Kinsey Millhone és una detectiu privat. La seva nova clienta, després de sortir de la presó condemnada a 8 anys per l’assassinat del seu marit, vol que la Kinsey descobreixi qui va matar realment el seu marit. És difícil reprendre una investigació sobre un fet delictiu de fa 8 anys, però la Kinsey ho aconsegueix.

Fa temps que coneixia la sèrie de l’Alfabet de la Sue Grafton, un clàssic dins el gènere negre. El que no entenc és com fins ara no havia sentit parlar de la Kinsey Millhone, la detectiu que protagonitza les novel·les. És un personatge genial, creïble i femení (no és un detectiu masculí al que li han posat un parell de pits). Les novel·les són les típiques policíaques: un cas per investigar, pistes, deduccions, preguntar amunt i avall, dosis d’acció i violència… Amb l’A m’ho vaig passar molt bé, però el B no em va agradar tant. De totes maneres me’ls penso llegir tots!

Nota: 3’5/5

El extraño verano de Tom Harvey, Mikel Santiago.

«Yo estaba en Roma cuando Bob Ardlan me llamó. Para ser exactos: estaba con una mujer en Roma, cuando Ardlan me llamó. Así que cuando vi su nombre en la pantalla del teléfono pensé: “Qué demonios, Bob. No me llamas en una eternidad y vienes a estropearme el mejor momento del verano”. Y lo dejé sonar.

Dos días después, supe que Bob había caído desde el balcón de su mansión en Tremonte pocos minutos después de marcar mi número. ¿O tal vez le habían empujado? No me quedaba más remedio que pisar el acelerador del coche y plantarme allí para hacer unas cuantas preguntas.»

Ni en Mikel Santiago ha pogut superar la meva mala ratxa. Entretingut, però he trobat que als personatges els hi mancava ànima, naturalitat… Els vaig trobar freds. M. Santiago diu que volia fer un whodunit, un “qui va ser”, com feia l’Agatha Christie. Sí, és entretingut, però es nota que no calien 500 pàgines.

Nota: 2’5/5.

Justo, Carlos Bassas del Rey.

Ni l’últim Premi Hammet ha pogut superar la meva mala ratxa lectora. En Justo és un jubilat amb una missió al cap, missió que anirem descobrint poc a poc, com les morts que es succeeixen al llarg de la novel·la. Si ets de Barcelona de tota la vida i a més un nostàlgic, t’ho passaràs bé recorrent carrers i records. Jo al final llegia en diagonal, perquè m’estava resultant un pelma. I al final no he connectat ni amb la història, ni amb la ciutat, ni amb la narració.

Nota: 2/5.

DESPUÉS DE LA CAÍDA, DENNIS LEHANE

 

Títol original: Since we fell
Traducció: Victoria Alonso Blanco
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 464 Any publicació: 2017

Después de la caída és una novel·la dividida en dues parts i que si no fos perquè té la mateixa protagonista, la Rachel Childs, podríem dir que una no té absolutament res a veure amb l’altre.

A la primera part tenim la Rachel d’adolescent fins que comença a despuntar com a periodista. A la mort de la seva mare inicia la recerca del seu pare, de qui no sap ni el nom. La mare era una psicòloga matrimonial amb un caràcter dominant, que mai va dir-li a la seva filla qui era el seu pare bàsicament perquè no li va donar la gana, per exasperació de la pròpia Rachel.

A l’altre part tenim la Rachel adulta, periodista amb una carrera meteòrica però que se’n va en orris amb la pressió mal assumida d’un reportatge. Acabada de divorciar i amb un greu trastorn d’ansietat a les espatlles, es retrobarà amb un vell conegut que resultarà ser l’home perfecte.

Después de la caída és un dels domestic noir més avorrits que he tingut entre les mans, fins al punt de llegir en diagonal molts paràgrafs. És com quan vols inflar una pilota de platja que no saps que està punxada: sembla que sí, que ara, però mai s’acaba d’arrodonir, mai està prou tensa per jugar-hi.

La part de la recerca del pare no hi ha per on agafar-ho. Tantes voltes i tanta frustració per part de la protagonista, per acabar essent un bluf d’història que no aporta res ni acabes d’entendre ben bé perquè està inserit com a part de la novel·la.

I la segona… La segona és de per sí el clixé més gran de la història del cinema de mitja-tarda: la dona que creu que el seu marit és perfecte fins que sospita que no és el que sembla. I tot i així si hagués caigut en bones mans podria haver sortit una bona història, i perquè no. Però de nou, fallida.

Per cert, és curiós com es celebra en varies ressenyes arreu del món que la Rachel Childs és la primera protagonista femenina que fa en Dennis Lehane. El que descobreixes amb la lectura es que és una protagonista femenina sense cap recolzament d’altres personatges femenins (perquè cap l’ajuda i a més els pocs que apareixen són molt secundàries), martiritzada per la mare, obsessionada en la recerca del pare i saber la veritat sobre el marit. Fa més pinta de clàssic de Disney que no pas de la nova onada feminista.

Amb la majoria de novel·les d’en Kenzie & Gennaro m’ho he passat molt bé, he trobat un autor amb bon ofici, personatges carismàtics i argument ben muntat, amb escenes d’acció que em deixaven garratibada. Però m’ha desconcertat que aquí no hi ha ni rastre d’aquest Lehane. I sí, també m’ha fet emprenyar, perquè després d’ensopegar amb un seguit de llibres que no passen del 2 (pendents de ressenyar), l’havia escollit intencionadament per sortir d’aquesta mala ratxa lectora. No ha pogut ser.

Nota: 1/5

Un apunt: Em costa acabar de veure si he sigut una mica dura amb la nota, potser un 2/5 també seria acceptable. Però m’ha acabat de convèncer que si algú s’ha d’acostar a Dennis Lehane per primer cop, que no sigui amb aquest llibre.

EL COMISARIO BORDELLI, MARCO VICHI (Sèrie Comisario Bordelli 1)

Títol original: Il commissario Bordelli
Traducció: Cristina Zelich Gonzalez
Editorial : Duomo Ediciones
Col·lecció: Nefelibata
Pàgines: 256 Any publicació: 2004

Una calorosa matinada d’estiu avisen al comissari Bordelli per la mort sospitosa d’una adinerada anciana en la seva solitària mansió de les afores.

Novel·la que enceta la sèrie “Comissari Bordelli”, un policia de Florència a l’any 1963. La resolució del cas queda en un segon pla, com l’excusa per presentar un personatge que coincideix en molts vicis i virtuts en l’arquetip novel·lesc del policia italià dels últims anys, però que es mou més al marge. Sabrem d’ell que va ser un ex-combatent de la Segona Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i per això arrossega records traumàtics, però no és un home especialment trist. Somia en conèixer algú especial, encara que troba que a la seva edat (passat els 50) és complicat. Sol fer els ulls grossos amb alguns delinqüents, sobretot lladres, perquè és conscient del moment de pobresa que travessa el país. Li agrada organitzar sopars amb bon vi, bon menjar, i rodejat de gent de diversa procedència, on tots diuen la seva.

La trama és lleugera, un whodunit que no té res de l’altre món. Però l’espai que se li concedeix al comissari, als seus records i a alguns secundaris estrafolaris que aporten poc o res a la resolució del cas enriqueixen una novel·la que d’altra manera hagués passat desapercebuda.

Nota: 3/5