Dues històries: primer tenim la Mary Shelley de vacances a Ginebra, en el moment de crear el monstre de Frankestein. La segona, en un futur on creen robots cada cop més sofisticats que poc a poc van substituint als humans en les relacions privades.
Una passada, he gaudit moltíssim. Tant per la recreació dels dies on la Mary germina la seva obra mestra, com per aquest futur distòpic (etiquetem-la ja amb allò de “i no tan impossible”) on el negoci de la robòtica està a l’alça. La gent s’estima més relacionar-se amb un robot que amb una persona per cercar i gaudir de facetes purament humanes però que els robots fan molt millor: fidelitat, amistat, amor, sexe, cura… Sense exigir-li a l’humà res a canvi. En aquesta part li dona moltes voltes al tema de la intel·ligència artificial (IA) i qüestiona varis conceptes, per exemple si la IA és realment IA si qui li dona els paràmetres és un humà. Aquí un exemple.
Recomanat per a qui busca llegir sobre: futurs distòpics, robòtica, Mary Shelley
LLIBRES & ROSELLES 