EL ÚLTIMO BARCO, DOMINGO VILLAR (Sèrie Leo Caldas #3)

Editorial : Siruela
Col·lecció: Policiaca
Pàgines: 712  Any publicació: 2019

Una reservada professora de ceràmica de Vigo ha desaparegut d’un dia per un altre, sense cap explicació, sense cap mostra de que volgués marxar, però també sense cap indici de violència. El seu pare, un reputat cirurgià, aprofita la seva relació amb el comissari de Leo Caldas per pressionar perquè s’investigui un cas que no se sap ben bé si existeix, i al ser major d’edat i no haver-hi cap sospita de delicte, la línia legal per interferir en la seva vida és molt fina.

Després de 8 anys per fi s’ha publicat el tercer llibre de l’inspector Leo Caldas, sèrie que cada cop guanya més adeptes. La novel·la segueix l’estil de les anteriors. Ens situa a una Vigo actual, on a l’inspector Leo Caldas li assignen un cas que fa avançar lentament, com es comprensible en un cas de desaparició. De nou ens trobem amb un tàndem que funciona molt bé, format pel Leo Caldes i el seu company Rafa Estévez, un aragonès una mica animal. Són dos personatges ben definits i que cauen simpàtics, i és distret seguir-los amunt i avall visitant llocs i fent un bon grapat d’entrevistes per esbrinar què pot haver passat. A través d’aquestes entrevistes coneixerem el paisatge natural i urbanístic de Vigo, i també alguns oficis que avui dia resulten curiosos, com el de luthier i ceramista.

El lector de novel·les policíaques que li agradi una mica d’acció pot tenir la sensació de que hi ha un munt de palla i que no passa res. No ha estat el meu cas, i suposo que cap dels que són seguidors de la sèrie. Al haver-hi més de 700 pàgines ja et resignes a que et trobaràs amb una trama que s’estirarà tant com sigui possible, però també és cert que està ben portada, ben relatada i que no avorreix. De fet, m’he l’he llegit en un cap de setmana. Algun cop he desitjat que el cas tingués una bona empenta, i segons què ja t’ho veus venir, però tampoc és per queixar-se. La veritat es que espero llegir més llibres d’aquesta sèrie, que fins i tot m’ha animat a posar Vigo en les ciutats que algun dia m’agradaria visitar.

Nota: 3’5/5

Anuncis

LA PLAYA DE LOS AHOGADOS, Domingo Villar


Editorial : Siruela
Col·lecció: Políciaca
448 pàgines. Any publicació: 2009

La playa de los ahogados és la segona novel·la protagonitzada per l’inspector vigués Leo Caldas, acompanyat sempre del rude del seu ajudant, Rafael Estévez.

Un conegut mariner de la zona apareix mort a la platja. Els que el coneixien donen per fet el suïcidi: era un tipus solitari que arrossegava una traumàtica història des de feia anys, una història que tornava a fer acte de presència de forma estranya. Però certs indicis fan pensar a l’inspector Caldas que tot és un muntatge, i que forçadament haurà de resoldre el passat per entendre el present.

Sincerament, quasi no recordo Ojos de agua, la primera novel·la de l’inspector Caldas,i al blog només vaig fer-hi un breu apunt. Així que l’he agafat i tinc els dos llibres, un al costat de l’altre, per comparar. Apostaria que m’ho he passat millor amb aquesta última novel·la, encara que m’ha costat arrancar. Trobo que l’inici està una mica muntat per qui ja coneix el personatge, de manera que qualsevol cosa que no formi part de l’argument principal, qualsevol minúcia, ja és d’interès perquè prèviament ja t’interessa el personatge. Agafo els dos llibres i em donen la raó: el primer, on coneixem Caldas, a l’inici l’autor ja posa tota la carn a la graella. En res sabem que la víctima està bevent la que serà la seva última copa, en res sabem unes de les peculiaritats de la feina d’en Caldas, i en res coneixem el caràcter bàrbar del seu ajudant (menys de 5 minuts he trigat en llegir-ho). Però en aquesta novel·la es pren realment el seu temps (les seves pàgines) per endinsar-nos a la trama i a ensenyar-nos com són i com treballen els protagonistes.

No és tampoc una novel·la ràpida, i l’autor té una particularitat una mica irritant: cada capítol té un títol, és una sola paraula, però d’aquesta paraula posa totes les definicions del diccionari. Suposo que és per donar una pista del que vindrà, i dic suposo perquè alguns no ho vaig acabar de veure, i als pocs capítols vaig decidir saltar-me totalment aquest tràngol. Però la trama, poc a poc, va agafant una forma cada cop més interessant, els personatges comencen a moure’s i a mostrar-se, les incògnites van sorgint,… I acaba essent una novel·la molt entretinguda que satisfà perfectament, final inclòs, a qualsevol fan del gènere. Imagino que per això es va portar al cinema, amb guió del mateix Domingo Villar i protagonitzada per Carmelo Gómez.

Quan vaig acabar la novel·la vaig anar a buscar immediatament el següent de la sèrie, i m’he trobat amb un cas curiós: el tercer llibre té títol (Cruces de piedra), té argument, aparentment té editorial i fins i tot portada, hi ha anuncis de la seva publicació al 2015, 2016, 2017, però… encara està pendent de publicar. S’haurà d’estar al cas, doncs.

Nota: 3/5

Lectures primer trimestre 2014

Imatge

El 2014 de moment es un any força prolífic, doncs en el primer trimestre he llegit la mateixa quantitat de llibres que el 2013 (segur que hi va tenir alguna cosa a veure el fet d’haver sigut mare).

La majoria de lectures han estat positives, aquí un resum:

Los 39 escalones, de John Buchan. Un ex-soldat es veu implicat en una conxorxa alemanya que podria provocar una segona guerra mundial. Es perseguit per Escòcia tant per la policia com per espies, el que implica amagar-se i disfressar-se per passar desapercebut. No és d’humor, però és intencionadament divertida. Posteriorment la va portar al cinema Alfred Hitchcock.

Lennox, de Craig Russell. Lennox és un detectiu de la vella escola: primer colpeja i després pregunta. Investiga l’assassinat de dos caps mafiosos al Glasgow dels anys 50, que bé podria ser el Chicago dels anys 20. Màfia, sicaris, dones fatals,… Per mi, excel·lent, amb ganes de llegir més sobre Lennox.

Sukkwan Island, David Vann. Pare i fill es traslladen a un terreny inhòspit d’Alaska. Un pare psicològicament inestable i un fill adolescent que sent l’obligació de cuidar-lo enrareixen un ambient i escenari ja de per si incòmode. Dura, fatal, sorprenent.

La casa infernal, Richard Matheson. Una casa encantada, quatre personatges que volen treure la maledicció a la seva manera. Escenes potents, tensió, crueltat i violència. Una novel·la de por-por.

La cocinera de Himmler, Franz-Olivier Giesbert. Repàs a la història del segle passat a través d’una cuinera molt particular i la seva sed de venjança. Amb alguns altibaixos, però en general molt entretingut.

Estudi en escarlata, Arthur Conan Doyle. El primer Sherlock. Una trama força enrevessada, i unes deduccions ‘úniques’. M’ha sorprès perquè l’esperava més senzilla, i també perquè el Sherlock literari no s’assembla gens a cap de cinematogràfic/televisiu (de moment).

El libro de la señorita Buncle, D.E. Stevenson. Divertimento sobre un petit poble anglès dels anys 20 que es veu trasbalsat quan veuen reflectides les seves vides en el llibre d’un autor desconegut.

Ojos de agua, Domingo Villar. Primera novel·la policíaca protagonitzada per l’inspector vigués Leo Caldas. La nota d’humor la posa l’ajudant aranés que no acaba d’adaptar-se al temperament gallec. Entretinguda, però amb final precipitat.

No emprenyeu el comissari, Ferran Torrent. Primera novel·la del detectiu Toni Butxana. Escrit en un ric valencià, entretinguda.

Higiene del asesino, Amélie Nothomb. L’objectiu d’aconseguir una última entrevista d’un conegut escriptor octogenari, a les portes de la mort, es converteix en quelcom impossible davant del seu discurs imprevisible i desagradable. Només una periodista aconsegueix plantar-li cara i aprofundir sobre la seva vida i obra. Molt irregular, amb moments brillants que no acaben de compensar els moments que el tiraries per la finestra.

El baile, Irène Némirovsky. Relat curt, tenia curiositat per llegir Némirovsky. Avui dia s’hagués tret més mala lluna de la situació que exposa. Agradable de llegir, poca cosa més.

La guarida, Shirley Jackson. Una altra de cases encantades. No sé si era per l’època o perquè era l’estil de l’escriptora, però no és sanguinària com foren aquests tipus de relats posteriorment. Aconsegueix produir molta tensió, però no acaba d’anar enlloc. Tot i així, final convincent. (Incís: Shirley Jackson té un famossísim relat curt, La lotería, que val la pena llegir).

Los capullos no regalan flores, Moderna de Pueblo. Còmic d’humor, on la protagonista usa diferents situacions i tipus d’homes per exposar les complicades relacions actuals entre homes i dones.

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀