RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

  1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
  2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

  1. Diez Negritos, Agatha Christie
  2. Rebeca, Daphne Du Maurier
  3. No está solo, Sandrone Dazieri
  4. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
  5. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
  6. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
  7. Lobos, Donato Carrisi
  8. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
  9. El lector, Bernhard Schlink
  10. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

  1. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
  2. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
  3. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
  4. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
  5. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
  6. Se sabrà tot, Xavier Bosch
  7. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
  8. La chica del tren, Paula Hawkins
  9. El guardian invisible, Dolores Redondo
  10. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

  1. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
  2. Alta fidelidad, Nick Hornby
  3. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

  1. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
  2. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

  1. Los cuerpos extraños
  2. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

  1. Causa de muerte
  2. Cruel y extraño
  3. Un ambiente extraño
  4. La jota de corazones
  5. Una muerte sin nombre
  6. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

  1. Pies de barro
  2. ¡Voto a bríos!
  3. Hombres de armas
  4. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

  1. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

  1. Los amantes de Hiroshima
  2. Los buenos suicidas
  3. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

  1. Defensa cerrada
  2. Noticias de la noche
  3. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

  • Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
  • Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
  • El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
  • Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
  • Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
  • El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
  • En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.
Anuncis

LA HIPÓTESIS DEL MAL, Donato Carrisi

hipotesis mal carrisi

Títol original: L’ipotesi del male
Traducció: Maribel Campmany
Editorial : Planeta de Libros
Col·lecció: Planeta Internacional
496 pàgines. Any publicació: 2015

La família d’un ric farmacèutic és aniquilada quasi per complet per un home que va desaparèixer fa vint anys. El més curiós és que l’únic membre de la família que sobreviu el descriu tal i com vesteix en l’única foto que es té d’ell, feta dues dècades enrere. Quan una segona persona, desapareguda també molts anys enrere, torna a aparèixer per deixar un rastre de sang rera seu, es fa més indispensable que mai l’ajuda de l’experta en desaparicions Mila Vasquez. Qui l’acompanyarà en aquest cas serà el repudiat agent especial Simon Berish, llicenciat en antropologia (que de pas ens alliçonarà una mica sobre el comportament humà), i que té un do especial per fer confessar als delinqüents més durs.

L’estructura és similar al primer llibre, Lobos. De nou, acció, molts girs, moltes sorpreses,… un no-parar que he gaudit pàgina per pàgina. Hi ha històries dures e impactants per si mateixes, sense necessitat de descriure-les amb pèls i senyals. També, com a Lobos, a vegades grinyola una mica, ja que algunes pistes són ben evidents i algunes altres no saps com agafar-les.  Tot i així, m’ha agradat tant com la primera.

Un apunt:

És indispensable llegir la primera part abans de seguir amb aquesta.

Nota: 4/5

LOBOS, Donato Carrisi

lobos carrisi Títol original: Il suggeritore Traducció: Manuel Manzano Editorial : Planeta de Libros Col·lecció: Bestseller Internacional 560 pàgines. Any publicació: 2011

Es troben uns petits braços esquerres enterrats al bosc. És l’únic rastre que es té de les cinc nenes desaparegudes els últims mesos, d’edats compreses entre els 8 i 13 anys. El macabre descobriment no s’acaba aquí, ja que els braços trobats són sis i no cinc. Qui és l’altra nena desapareguda? L’experta en desaparicions Mila Vasquez s’uneix al grup especial d’homicidis, encapçalat pel criminòleg Goran Gavila, per esbrinar la identitat de la sisena víctima, de la que es creu que és la única que encara viu, i així també descobrir el sàdic assassí.

Lobos és un no-parar, quasi de principi a fi. L’assassí és un descarat que es dedica a jugar amb l’equip investigador, i com en una macabra versió del conte de Hansel i Gretel, va deixant els cossos de les nenes com si fossin engrunes de pa. Sense saber-se com, sempre va un pas per davant, i mentre es va filant la investigació ens va deixant imatges esborronadores, tan impactants com les històries que hi ha al darrera. Val a dir que de tot això l’autor no ens regala morboses descripcions per que ens fem una idea de la seva cruesa, perquè no cal.

Per afegir més emoció al tema, com si no hi hagués prou amb la constant demostració de la depravació humana i que no recau en exclusiva en el responsable d’aquesta perversitat, l’autor aprofita l’excusa d’instruir la Mila perquè en Goran ens doni petites lliçons de criminologia. I alhora, Mila, amb la seva experiència amb desaparicions, també té quelcom interessant a dir.

Hi ha novel·les que es llegeixen amb tensió i ànsia per arribar al final i descobrir qui és l’assassí, amb un gir final que ens ho deixarà tot clar. Aquí això no funciona així. Lobos és enrevessat, contínuament té  girs i moltes sorpreses, i l’ànsia no ve per arribar al final, si no per saber què passarà a la pàgina següent. Realment no té límit, i per això a vegades quelcom grinyola. No és perquè les peces no s’ajustin perfectament, sinó per aquesta dèria de l’autor d’anar cada cop més lluny, arribant fins i tot a usar mètodes poc ortodoxos en una investigació seriosa. Però el més curiós és que la part més increïble (no-creïble de la història) és la que està basada en fets reals.

I tot i així, sé que si l’hagués llegit a la platja m’hagués quedat com una gamba, si ho hagués fet en el metro hagués perdut la meva parada, i si ho hagués fet cuinant hagués tingut que demanar unes pizzes mentre em rescataven els bombers.

Dos apunts IMPORTANTS:

NO LLEGIU la sinopsi de l’editorial, on xafa el misteri i explica realment qui hi ha darrera de tot. Quins cracks.

– Per seguir la sèrie Mila Vasquez (que de moment són dos llibres) s’ha de començar pel primer, que és aquest. El següent és La hipótesis del mal, que encara m’ha agradat més.

 Nota: 4/5

Lectures octubre 2014- febrer 2015

De nou, he passat una d’aquestes èpoques en que no puc/no tinc ganes de comentar els llibres que llegeixo, per la raó que sigui (res dramàtic). Després m’arrepenteixo, perquè el bloc em va molt bé per refrescar lectures antigues, perquè amb el temps moltes s’acaben diluint (en alguns casos, s’agraeix oblidar-les). També em va molt bé perquè m’obliga a endinsar-me més en el que he llegit, descobrint aspectes que no m’havia plantejat amb la lectura. És una llàstima, perquè dels que he llegit hi ha algun llibre que mereix ser recordat fins el detall.

En principi volia fer un post resum de les últimes lectures des de l’últim resum trimestral. Però m’ha quedat un totxo difícil d’empassar, masses llibres acumulats, així que faré que cada llibre del que pugui dir quatre apunts tingui el seu post exclusiu.

De moment, només la llista. Els que hi he afegit alguna cosa es que ja tenen post:

La cena, Herman Koch. Inspirat en fets reals, sobre el cas de l’indigent de Barcelona cremada per quatre malparits. Koch ens planteja en aquesta crua novel·la què fariem si fóssim els pares de les criatures. Nota: 4’5/5

Casa de verano con piscina, Herman Koch. De nou Koch, que em va agradar molt la seva duresa i com ens refrega l’hipocresia d’aquesta societat per la cara (la societat som nosaltres, no ho oblidem. Sembla que al dir societat parles d’altres, i no maco, no ). Aquí puja de nivell amb un protagonista del tot repugnant. Nota: 4’5/5

El vizconde demediado, Italo Calvino. Primer volum de la trilogia Nuestros antepasados. Una cruenta faula sobre la dualitat de l’home. Nota: 3/5

Perdida, Gillian Flynn. L’Amy desapareix, i en Nick, el seu marit, té tots els números perquè el culpin. M’ho vaig passar molt bé llegint-lo, llàstima que no pugui dir el mateix de la pel·lícula. El meu home no em perdonarà mai aquelles dues hores i mitja de peli soporífera. Nota: 5/5

Los renglones torcidos de Dios, Torcuato Luca de Tena.  Relectura. Novel·la que amb els anys ha quedat obsoleta, si no es que en el seu temps ja ho fos. Com a primera lectura és àgil, enigmàtica, enganxa. Com a segona lectura, deixa molts caps per lligar i no segueix una lògica adequada per esclarir-ho tot. La protagonista, insuportable, sense ser la intenció de l’autor. Nota. 3/5

El vagabundo que se creía Sherlock Holmes, Felipe Santa-Cruz. Un rodamón sevillà es creu Sherlock Holmes. Divertimento per passar una bona estona i que s’agraeix, perquè realment diverteix. Nota: 4’5/5

Bartleby l’escrivent, Herman Melville. Relectura. Sempre m’ha fascinat aquest personatge, és còmic i alhora incòmode, torbador. Nota: 5/5

– El guardián invisible, Dolores Redondo.

– La hora de las sombras, Johan Theorin.

– Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver.

– Una historia sencilla, Leonardo Sciacia. 

– La brisca de cinco, Marco Malvaldi. 

– Vestido de novia, Pierre Lemaitre.

 

 SÈRIE MILA VASQUEZ

– Lobos, Donato Carrisi. 

– La hipótesis del mal, Donato Carrisi.

 

SÈRIE BEVILACQUA-CHAMORRO. 

– (BiCh 01) El lejano país de los estanques, Lorenzo Silva.

– (BiCh 02) El alquimista impaciente, Lorenzo Silva.

– (BiCh 03) La niebla y la doncella, Lorenzo Silva. 

– (BiCh 04) La reina sin espejo, Lorenzo Silva.

– (BiCh 05) La estrategia del agua, Lorenzo Silva.

– (BiCh 06) La marca del meridiano, Lorenzo Silva.

– (BiCh 07) Los cuerpos extraños, Lorenzo Silva.