RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

3. Diez Negritos, Agatha Christie
4. Rebeca, Daphne Du Maurier
5. No está solo, Sandrone Dazieri
6. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
7. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
8. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
9. Lobos, Donato Carrisi
10. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
11. El lector, Bernhard Schlink
12. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

13. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
14. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
15. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
16. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
17. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
18. Se sabrà tot, Xavier Bosch
19. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
20. La chica del tren, Paula Hawkins
21. El guardian invisible, Dolores Redondo
22. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

23. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
24. Alta fidelidad, Nick Hornby
25. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

26. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
27. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

28. Los cuerpos extraños
29. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

30. Causa de muerte
31. Cruel y extraño
32. Un ambiente extraño
33. La jota de corazones
34. Una muerte sin nombre
35. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

36. Pies de barro
37. ¡Voto a bríos!
38. Hombres de armas
39. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

40. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

41. Los amantes de Hiroshima
42. Los buenos suicidas
43. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

44. Defensa cerrada
45. Noticias de la noche
46. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

• Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
• Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
• El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
• Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
• Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
• El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
• En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.

LA HIPÓTESIS DEL MAL, Donato Carrisi

Títol original: L’ipotesi del male
Traducció: Maribel Campmany
Editorial : Planeta de Libros
Col·lecció: Planeta Internacional
496 pàgines. Any publicació: 2015

La família d’un ric farmacèutic és aniquilada quasi per complet per un home que va desaparèixer fa vint anys. El més curiós és que l’únic membre de la família que sobreviu el descriu tal i com vesteix en l’única foto que es té d’ell, feta dues dècades enrere. Quan una segona persona, desapareguda també molts anys enrere, torna a aparèixer per deixar un rastre de sang rera seu, es fa més indispensable que mai l’ajuda de l’experta en desaparicions Mila Vasquez. Qui l’acompanyarà en aquest cas serà el repudiat agent especial Simon Berish, llicenciat en antropologia (que de pas ens alliçonarà una mica sobre el comportament humà), i que té un do especial per fer confessar als delinqüents més durs.

L’estructura és similar al primer llibre, Lobos. De nou, acció, molts girs, moltes sorpreses,… un no-parar que he gaudit pàgina per pàgina. Hi ha històries dures e impactants per si mateixes, sense necessitat de descriure-les amb pèls i senyals. També, com a Lobos, a vegades grinyola una mica, ja que algunes pistes són ben evidents i algunes altres no saps com agafar-les.  Tot i així, m’ha agradat tant com la primera.

Un apunt:

És indispensable llegir la primera part abans de seguir amb aquesta.

Nota: 4/5

LOBOS, Donato Carrisi

Títol original: Il suggeritore Traducció: Manuel Manzano Editorial : Planeta de Libros Col·lecció: Bestseller Internacional 560 pàgines. Any publicació: 2011

Es troben uns petits braços esquerres enterrats al bosc. És l’únic rastre que es té de les cinc nenes desaparegudes els últims mesos, d’edats compreses entre els 8 i 13 anys. El macabre descobriment no s’acaba aquí, ja que els braços trobats són sis i no cinc. Qui és l’altra nena desapareguda? L’experta en desaparicions Mila Vasquez s’uneix al grup especial d’homicidis, encapçalat pel criminòleg Goran Gavila, per esbrinar la identitat de la sisena víctima, de la que es creu que és la única que encara viu, i així també descobrir el sàdic assassí.

Lobos és un no-parar, quasi de principi a fi. L’assassí és un descarat que es dedica a jugar amb l’equip investigador, i com en una macabra versió del conte de Hansel i Gretel, va deixant els cossos de les nenes com si fossin engrunes de pa. Sense saber-se com, sempre va un pas per davant, i mentre es va filant la investigació ens va deixant imatges esborronadores, tan impactants com les històries que hi ha al darrera. Val a dir que de tot això l’autor no ens regala morboses descripcions per que ens fem una idea de la seva cruesa, perquè no cal.

Per afegir més emoció al tema, com si no hi hagués prou amb la constant demostració de la depravació humana i que no recau en exclusiva en el responsable d’aquesta perversitat, l’autor aprofita l’excusa d’instruir la Mila perquè en Goran ens doni petites lliçons de criminologia. I alhora, Mila, amb la seva experiència amb desaparicions, també té quelcom interessant a dir.

Hi ha novel·les que es llegeixen amb tensió i ànsia per arribar al final i descobrir qui és l’assassí, amb un gir final que ens ho deixarà tot clar. Aquí això no funciona així. Lobos és enrevessat, contínuament té  girs i moltes sorpreses, i l’ànsia no ve per arribar al final, si no per saber què passarà a la pàgina següent. Realment no té límit, i per això a vegades quelcom grinyola. No és perquè les peces no s’ajustin perfectament, sinó per aquesta dèria de l’autor d’anar cada cop més lluny, arribant fins i tot a usar mètodes poc ortodoxos en una investigació seriosa. Però el més curiós és que la part més increïble (no-creïble de la història) és la que està basada en fets reals.

I tot i així, sé que si l’hagués llegit a la platja m’hagués quedat com una gamba, si ho hagués fet en el metro hagués perdut la meva parada, i si ho hagués fet cuinant hagués tingut que demanar unes pizzes mentre em rescataven els bombers.

Dos apunts IMPORTANTS:

– NO LLEGIU la sinopsi de l’editorial, on xafa el misteri i explica realment qui hi ha darrera de tot. Quins cracks.

– Per seguir la sèrie Mila Vasquez (que de moment són dos llibres) s’ha de començar pel primer, que és aquest. El següent és La hipótesis del mal, que encara m’ha agradat més.

 Nota: 4/5