NOVA NORMALITAT (últim resum lectures 2020)

Comença el setembre i el curs escolar: entrem a l’era de “La nova normalitat”.

Al gra:

Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà. Novel·la coral que des de múltiples perspectives i estils ens dóna a conèixer històries relacionades entre sí de les muntanyes d’Espinavell i els seus habitants, tant d’ara com d’abans, tant humans, animals, com vegetals o materials. Molt poètic, amb molt registres. Una passada, una sorpresa, una genialitat.

Recomanat per a lectors que busquin: literatura rural, mites catalans, narració poètica, estructura sorprenent.

Gina, Maria Climent. La Gina és com qualsevol altra dona: divertida, intel·ligent, insegura, amb les seves històries quotidianes,… fins que un dia se li capgira la vida.// Gina ens endinsa en la seva vida, el seu procés vital, i l’autora ho utilitza per visitar llocs comuns femenins per exposar-los i parlar-ne, amb una visió molt fresca i actual. He rigut molt, he plorat una mica, i he subratllat a dojo. Recomanat per a lectors que busquin: riure i plorar, intimista, personatge femení actual sense caure en el chick-lit, superació de malalties.

Persecució, Toni Sala L’Albert Jordi, l’home amb qui l’Èlia surt des de fa un any, li confessa que fa uns anys va assassinar la seva dona i que ja ho va pagar amb uns anys de presó. L’Èlia li demana que marxi de casa. // És una novel·la coral amb personatges (tots) molt passats de rosca, poc convencionals. Fins i tot hi ha una que no sé ni què hi fa aquí. Cada un amb les seves reflexions (neures) que, apart de fer-se pesadíssims, no ajuden a entendre’ls. És una novel·la on no hi ha terme mig: o et fa o no et fa. I a mi no em fa. Recomanat per a lectors que busquin: personatges complicats, extrems, introspectius.

Rewind, Juan Tallón

Escape book: El secreto del Club Wanstein (escape Book #1), Iván Tapia. Segurament enfocat a un públic juvenil, però no li arriba ni a la sola d’altres col·leccions juvenils participatives com “Tria la teva aventura”. Un argument realment dolent, però molt pitjor escrit. Un llibre de passatemps amb fulles de 120gr. Recomanat per a lectors que busquin: regalar a un/a lector/a adolescent que li agradin els enigmes.

Si aquest carrer fos meu, Stefanie Kremser. Autobiografía de l’autora a través dels llocs on ha viscut. I ha viscut a molts llocs. // L’autora, de família boliviana i alemana, fa un exercici d’introspecció i recorda i analitza el que li suposava el seu pas per tots els llocs que ha viscut (Brasil, Bolivia, Alemanya, Barcelona, Nova York…). Família, amics, llocs, records… Una vida molt curiosa i és tot un plaer llegir-lo. PD: petita reflexió depriment: Quin món tan petit que tenim alguns, i com de gran és el d’uns altres. Nota: 4/5

Sis nits d’agost, Jordi Lara. El filòsof i polític Lluís Maria Xirinacs, sense cap malaltia física ni mental important, va decidir anar a morir a una muntanya del Ripollés al seu 75è aniversari. A partir d’aquesta dada, l’autor (que no sabem si és el verdader o un personatge fictici) ens explica com per casualitat sorgeix l’ocasió d’investigar sobre Xirinacs, i entre drames personals, entrevistes, lectures, i un grapat imaginació, en acosta a la vida del filòsof per entendre millor aquella insòlita mort.// És magnífic com Jordi Lara t’acosta a la persona (que també converteix en personatge) d’una figura socialment tan potent i que va anar perdent força en cada nova generació, fins fer-lo un desconegut. I és una llàstima perquè la societat catalana no va sobrada de referents. Lara afegeix al relat una crítica tant a la política com a la societat catalana (l’abans que torna a ser l’ara) que em sembla encertadíssima. PD: La narració de la mort de Xirinacs està escrita de forma sublim. Recomanat per a lectors que busquin: politica i societat catalana segona meitat s. XX, biografia novel·lada.

Els cadàvers del candidat, Miquel Aguirre. Un empresari vol ser l’alcalde del poble, i contracta un assessor amb un passat negre i sense principis que farà el possible perquè el seu candidat guanyi l’alcaldia. // Seguint el seu estil, Miquel Aguirre ha escrit una animalada política amb un humor ben negre. (PD: bona banda sonora). Recomanat per a lectors que busquin: humor negre, clavegueres politiques.

A propósito de nada: Autobiografía, Woody Allen. Interessant, divertit, distret, amb molts noms desconeguts (per mi) i molta història de l’humor novaiorquès, que encara que desconeguis t’ho fa passar bé. Narra amb una lleugeresa humorística/històrica que et fa passar pàgines sense adonar-te, fins que arriba el moment terrible: el cas Mia Farrow. El ritme canvia, hi ha angoixa, desesperació. No m’estranya, clar. I després és tot un Soon-Yi aquí, Soon-yi allà, i no hi ha pàgina on no afalagui la seva dona, que a mi em sembla impostat, de tan excessiu com innecessari. Però jo no hi he passat i què haig de jutjar, no? El cas és terrible, terrible (sí, cal dir-ho dos cops). Doncs ja està. Va bé per conèixer quatre píndoles de les seves pelis, amb una mica d’humor made in WA, i com he esmentat abans la història dels monòlegs/programes/teatres/actors i actrius de l’humor de NY a partir dels 50, amb molts noms que no us diran gaire res (jo sóc de l’època del Saturday Night Live i ni el toca). Recomanat per a lectors que busquin: conèixer la vida personal i professional suposadament per mà del mateix Woody Allen (no descarto una acurada revisió i modificació per part d’un exèrcit advocats, representant, etc.), curiositats de les seves pel·lícules, origens de l’stand up americà de la segona meitat del s. XX, cas Farrow-Allen.

CONFINAMENT (Lectures 2020)

Un cop revisada les lectures, em sorprèn haver llegit tant durant el confinament. Hagués posat la mà al foc que amb prou feines havia arribat a la mitja dotzena de llibres.

Recordo que en aquella època vaig constatar que hi ha un parell d’arguments repetitius que se’m fan oblidables i/o insuportables:

– Els de policies/detectius carregats de clixés (addictes a l’alcohol o les drogues; separat o amb problemes familiars; solitari).

– Protagonistes femenines molt modernetes però que oh!, construeixen el seu món i fan la seva vida bàsicament al voltant d’un home.

Al gra:

Primavera, estiu etcètera, Marta Rojals. L’Èlia de Cal Padró torna al poble a passar uns dies. Passa dels trenta, s’ho acaba de deixar amb la parella i li trontolla la feina. / Una protagonista femenina ben construïda, actual i creïble, enriquit amb les seves manies i pors, amb les seves ambicions i possibilitats. He trobat molt proper els processos que va passant l’Èlia, el retorn als orígens que es rebutgen des de la joventut (amanit pel to col·loquial, el dialecte,.. en resum: el parlar com a casa); els familiars a qui aprens a escoltar, a escoltar-te tu mateixa. Admeto que m’ha molestat la seva obsessió amb l’amoret de joventut (que pesada amb en Bernat!) i aquell justificant tan obsolet de que ha d’haver-hi una mala dona pel mig per excusar una infidelitat. Nota: 4/5

Contra Amazon, Jorge Carrión. Recull d’assajos, articles i alguna entrevista sobre el món dels llibres. Alguns interessants, altres soporífers. Nota: 2’5/5

El árbol, Slawomir Mrozek. Recull de contes d’humor peculiar. Distret. Nota: 3’5/5

Tempesta de neu i olor d’ametlles, Camilla Lackberg. No havia llegit res de la Camilla Lackberg i no crec que hi torni. El relat (un whodunnit que no és res de l’altre món) ve acompanyat amb uns textos sobre la vida i obra de l’autora, i recomanacions sobre escriptura. Nota: 2/5

El hotel encantado, Wilkie Collins. A Venècia, un antic palau s’ha reconvertit en hotel. Els propietaris i els hostes tenen sensacions i somnis estranys. / D’aquelles novel·les que no vols dir gaire cosa, perquè es tracta de gaudir del misteri i les sorpreses. Comença com si fos una novel·la d’amor, i acabem en un hotel encantat. Curta i entretinguda. Nota: 3/5

Maderos, La matanza de los gitanos, El dramaturgo – Ken Bruen (Jack Taylor #1, #2 i #4). El típic ex-policia reconvertit en detectiu privat amb una vida desastrosa, plena d’alcohol i drogues. / Sembla que estigui rellegint la mateixa novel·la una i altra vegada. Aquestes d’en Jack Taylor solen acabar deixant el final obert (com fan moltes), així que m’enganxava a la novel·la següent. Les detesto. Nota: 2’5/5

Claire se queda sola, Marian Keyes (Walsh Family #1). A la Claire li sorprèn que el seu marit cregui que aquell precís moment, a l’habitació d’hospital amb la seva primera filla acabada de néixer, sigui l’idoni per dir-li que l’abandona per una altra dona i fer-se fonedís. / Una merda de chick-lit que no vaig poder acabar, de rabiosa que em posava la manera en que s’estava portant una situació així. Buscava alguna cosa lleugera, còmica, però es va fent cada cop més frívola i desfasada, insofrible. Nota: 1/5

Los pecados de nuestros padres, Lawrence Block (Matt Scudder #1). No recordo absolutament res d’aquest llibre, però al Goodreads li vaig posar un 3/5. Es veu que es un ex-policia reconvertit a investigador (sorpresa!), amb un trauma que el persegueix (no em diguis!), amb problemes familiars (ostres!) i alcohòlic (BUM).

Els herois, Prudenci Bertrana. Relats que homenatgen la natura i els homes que la coneixen bé i es mouen entre ella, ajudant a caçadors, pescadors,…/ Amb una gran retòrica, l’autor s’esplaia a descriure la natura i altres circumstàncies que em van semblar insubstancials. Incapaç de compartir el seu entusiasme pel que explicava, se’m va fer feixuc. Nota: 2/5

Guía del autoestopista galáctico, Douglas Adams. A pocs segons de que la Terra sigui anihilada per construir-hi una autopista galàctica, l’Arthur Dent es salvat pel seu amic Ford Prefect, que tot i que es coneixen des de fa 15 anys, no és l’humà que es pensava que era. / Un must de la ciència-ficció, divertit a estones. No l’he trobat tan imprescindible com diuen. Nota: 3’5/5

SUICIDIO, Édouard Levé

  • Títol original: Suicide
  • Traducció: Julia Osuna Aguilar
  • Editorial : 451 Editores
  • 102 pàgines. Any publicació: 2008

Amb aquest títol, el tema central no és gaire misteriós: la mort auto infligida és la raó del llibre, en aquest cas la d’un jove de 25 anys. El narrador és un amic íntim que en una mena de carta/panegíric llarguíssim (és un llibre curt però un centenar de pàgines no deixa de ser un discurs molt llarg) es dirigeix directament al suïcida i evoca episodis de la seva vida.

Fa temps em van parlar sobre un petit experiment lector per aventurar-se en llibres completament desconeguts: quan les teves mans es dirigeixin cap el llibre que vols, fes que es desviïn lleugerament i agafa el llibre del costat. I més o menys és el que he fet en aquesta ocasió: estava buscant certa novel·la i en la lleixa on havia de trobar-la no hi era, però en canvi em vaig trobar amb Suicidio d’Édouard Levé. Encuriosida pel títol, però sense llegir-ne l’argument ni conèixer l’autor, me la vaig jugar.

I així comença:

Un sábado del mes de agosto sales de tu casa vestido para jugar al tenis y acompañado por tu mujer. En medio del jardín le haces saber que se te ha olvidado la raqueta en casa. Vuelves a por ella pero, en vez de encaminarte
hacia el armario de la entrada donde sueles guardarla, bajas al sótano. Tu mujer no lo ve, se ha quedado fuera, hace buen tiempo, disfruta del sol. Unos instantes después oye la descarga de un arma de fuego. Corre hacia el interior de la casa, grita tu nombre, se da cuenta de que la puerta de la escalera que da al sótano está abierta, la baja y te encuentra allí. Te has pegado un tiro en la
cabeza con la escopeta que habías preparado cuidadosamente. Sobre la mesa has dejado un tebeo abierto por una página doble. Con la emoción tu mujer se apoya contra la mesa, el libro bascula y se cierra antes de que comprenda que se trataba de tu último mensaje.

Me’l vaig cruspir d’una revolada. Aviat se’m va fondre l’interès per conèixer la raó de manllevar-se la vida del protagonista, i em va absorbir el retrat d’un personatge solitari, mesurat, poc parlador. L’amic omnipresent ens parla de principis, sentiments i cavil·lacions del difunt a través de les ocasions que tria per recordar-lo, i forma la imatge de qui ja no hi és. I sorprèn que desgrani escenes amb tant detall i certesa, tal grau d’íntima coneixença. Encara que el narrador remarqui que parla de dos persones diferents (ell i l’amic mort), el lector sospita que hi ha quelcom més, potser algun recurs literari que utilitza el narrador per parlar d’ell mateix. O fins i tot que sigui l’autor qui estigui parlant d’ell mateix.

A les últimes pàgines s’afegeixen uns tercets autobiogràfics presumptament escrits pel propi suïcida , on es reconeix el tarannà de la persona que s’ha anat mostrant al llarg del text. Aquí deixo alguns:

El enemigo me alienta
El combate me exalta
La victoria me resbala

El día me deslumbra
La tarde me serena
La noche me envuelve

Dominar me oprime
Padecer me esclaviza
Estar solo me libera

El ansia me lleva
El placer me decepciona
El deseo me recobra

La alegría me precede
La tristeza me sigue
La muerte me espera

Un cop finalitzat, no aconseguia despatxar la sensació que en aquest llibre hi havia alguna cosa més. I per esbrinar-ho potser hauria de recórrer a l’autor: qui és Édouard Levé?

Édouard Levé va ser un artista, fotògraf i escriptor francès. La seva biografia i obra és molt curiosa, us animo a fer-li una ullada. Però em vaig quedar garratibada al saber que es va suïcidar pocs dies després d’entregar aquest manuscrit al seu editor. Ara tot tenia sentit!

Nota: 4/5

CAP A LA BELLESA, David Foenkinos

  • Títol original: Vers la beauté
  • Traducció: Pau Joan Hernández
  • Editorial : Edicions 62
  • Col·lecció: El Balancí
  • 224 pàgines. Any publicació: 2018

A l’Antoine, un reservat ex-professor d’art, el contracten com a vigilant de sala d’un museu. Visiblement arrossega alguna pena, i aquesta feina sembla una mena de penitència. La directora de recursos humans té curiositat per aquest home que va deixar de ser professor d’un dia per l’altre i es va recloure en un museu. El que li passa a l’Antoine es que no s’ha refet de la tràgica història d’una alumna, una jove promesa de la pintura.

David Foenkinos embolcalla els textos amb cura. No sempre m’agraden les garlandes, però amb aquest autor em sento molt còmoda. Per això el segueixo llegint tot i veure la trampeta, l’artificiositat. M’ha decebut que la història busqui intencionadament el drama, la llàgrima fàcil, a través de silencis artificials i malentesos poc creïbles. Tota aquesta mecànica serveix per aplanar el camí que farà despenyar-se als seus protagonistes. A més, l’alumna que cau en desgràcia m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar.

No m’ha desagradat, però tampoc m’ha convençut.

Nota: 2’5/5

REWIND, Juan Tallón

  • Editorial: Anagrama
  • Col·lecció: Narrativas Hispánicas
  • 216 pàgines. Any: 2020

Hi ha una gran explosió en un edifici de París. En un dels habitatges més afectats hi conviuen un jove grup d’universitaris d’arreu de d’Europa, que malauradament en aquell moment celebraven el seu habitual sopar d’amics. Cinc veus explicaran com assumeixen i conviuen amb una tragèdia tan ferotge, què suposa pels supervivents i per la gent del seu voltant.

Els capítols estan definits per aquests cinc monòlegs, així que la novel·la és llegeix tan fàcilment com si fos un recull de relats vinculats. Els narradors (víctima, germana, pare, amics,….) es mouen entre el record, el present i el futur. Personatge i lector acabem compartint reflexions i preguntes, que volten amarga i desesperadament sobre quina merda de vida, que et fot aquests regirades sense que ni tan sols ho vegis venir. Poden superar ells la mort d’una filla, d’un germà, de la seva millor amiga? Aquests diferents punts de vista sobre la pèrdua fa que hi connectis d’una o altra manera, i això la fa emotiva, dura, impactant en algun moment. Per sort les frivolitats rotllo Mr. Wonderful no hi tenen cabuda, aquella mena d’obligació malsana de que malgrat les circumstàncies s’ha de ser positiu i tal.

Els contres, poquets: m’ha sobrat una veu (no m’he acabat de creure el personatge de la llibretera), i un parell de situacions són massa artificiosament casuals o dramàtics. Sobretot al final, on es revela un fet en concret que trenca amb tota la línia que tenia fins ara. Per mi un claríssim “no feia falta”, i al ser just al final, resta en el resultat. Tot i així, no deixa de ser una bona lectura.

Nota: 3’5/5

Visc, visc, i visc: disset topades amb la mort, Maggie O’Farrell.

No hi ha misteri: la Maggie O’Farrell ens explica 17 ocasions en les que ha tingut o ha cregut tenir topades amb la mort. Hi ha un parell de situacions que han sigut molt dures perquè malauradament m’han sigut molt properes. Altres topades són un “i si…”, altres un pèl exagerades (que si onades massa fortes, que si creus que no arribes a la plataforma de la platja; si això són experiències clàssiques de la Costa Brava!). En resum, una mica irregular, algunes històries són interessants, altres intenses, i unes poques m’han deixat freda.

Nota: 3’5/5

El verano sin hombres, Siri Hustvedt.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és el-verano-sin-hombres-siri.jpeg

L’home de la Mia, després de 30 anys junts, li demana una pausa. Després d’una setmana en la que literalment embogeix, la Mia marxa a passar l’estiu amb la seva mare, al seu poble natal.

El verano sin hombres té una potent perspectiva femenina i feminista. Toca varies vessants, més intel·lectuals que no pas viscerals: antropològica, fisiològica, ancestral, psicològica, filosòfica… I m’ha emplenat molt. Sentia que parlava de mi, que parlava de totes. A través de la vellesa d’alguns personatges també transmet el potent missatge del tempus fugit. Quan tinguis 80 anys (si arribem -toquem fusta-), què et penediràs de no haver fet?

Nota: 4/5

Club de lluita, Chuck Palahniuk.

El protagonista ens explica la seva relació amb Tyler Durden, un dement home que lluita contra el sistema a cops de degradació. Un sistema que segons ell anul·la els instints masculins més primaris, atàvics, per adaptar-los a una societat exigent. Un sistema en el que mai seràs prou: ni prou guapo, ni prou musculat, ni seràs prou ric, mai tindràs un pis perfecte. Així que hi ha cert anarquisme, destrucció i autodestrucció, accions transgressores,… que representen una lluita contra el sistema i fa que trontolli el seu equilibri.

Doncs mira, doncs molt bé. No, no m’ha agradat gaire. És interessant quan el text toca l’antropologia i la filosofia, quan s’enfoca més en el sistema, això sí, sense dir res de nou (potser en l’època de la seva publicació sí que era més revolucionari). Però la narració és incòmode de llegir perquè sovint és massa onírica, i difícil de comprendre perquè a vegades a les gamberrades a les accions li veia una gratuïtat d’escandalitzar a base de putejar a la gent que no pas una raó de pes.

Nota: 2/5

CHARLOTTE, David Foenkinos

Títol original: Charlotte
Traducció: Mercè Ubach
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 224 Any publicació: 2014
Novel·la guanyadora dels premis Renaudot i Goncourt des Lycéens 2014.

Charlotte és la biografia novel·lada de la Charlotte Salomon, una pintora jueva-alemanya que als 26 anys i embarassada va ser assassinada només arribar a Auschwitz.

David Foenkinos es transforma en personatge per participar en aquesta història com a escriptor i investigador, seguint les passes vitals de la Charlotte. La protagonista provenia d’una família benestant, culte, i amb antecedents suïcides. La repercussió d’aquest drama s’arrossegarà al llarg de la vida de la Charlotte de moltes formes, tant en el caràcter de la Charlotte (melangiós, amb falta d’auto-estima i necessitats afectives) com en el comportament dels qui la rodegen.

Quan és conscient de la impossibilitat d’escapar de la violència degenerada dels nazis, la Charlotte elabora a corre-cuita una mena de composició de la seva vida, amb música, text i dibuixos, que va titular Vida? o Teatre?, i que va guardar un amic íntim fins anys després de la mort de l’artista.

La composició del text acompanya a llegir la prosa com si fos poesia, o més aviat com un conte, pel ritme àgil que enganxa de seguida. En el text no hi ha lloc per descriure res que no tingui vida, fins i tot sembla auster, i alhora és capaç de fer-nos arribar les emocions que senten i mouen els personatges.

 

M’ha agradat tant i tant que el Tió em va portar el llibre (una preciositat) on surten recopilats aquests dibuixos de la Charlotte, amb el text en anglès perquè no està publicat en català ni espanyol. I fa un any, la exposició itinerant de la Charlote que té el museu jueu d’Amsterdam, va visitar terres catalanes.

Nota: 5/5

LA INTRUSA, Éric Faye

  • Títol original: Nagasaki
  • Traducció: Anna-Maria Corredor
  • Editorial : Edicions de 1984
  • Col·lecció: Mirmanda
  • 104 pàgines. Any publicació: 2010

En Shimura-san és un solter de mitjana edat que gaudeix de la seva soledat en una petita caseta en un barri perifèric de Nagasaki. La seva tranquil·litat es veu pertorbada per un fet insòlit: tot i viure sol, els aliments de la nevera i el rebost minven quasi imperceptiblement (quasi és la paraula clau). Així que decideix posar una càmera dins de casa, i observar el que passa mentre és a la feina. I no creuràs el que passa a continuació.

La intrusa és una història basada en un curiós fet real que pel títol podem intuir de què va. Éric Faye s’inspira en aquest cas per endinsar-se i reflexionar sobretot en el que amaga la solitud, però també en les voltes que dona la vida.

Poques pàgines, senzill, distret… Es llegeix en una tarda. Es nota que l’Éric Faye intenta donar-li un estil japonès a la història, però segueix essent molt occidental. I això M’ENCANTA, ja que amb la literatura oriental em costa molt connectar-hi.

“Mai no m’han agradat els triomfadors.

No pas perquè assoleixen allò que pretenien, sinó perquè esdevenen la joguina del seu èxit, d’un Jo cec. El Jo a qualsevol preu és la fi de l’home.

La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d’agrupar-se al voltant d’un foc, els jo s’aïllen, s’espien. Cadascú creu que se’n sortirà millor que el veí, i això també, és probable que sigui la fi de l’home. “

Nota: 3/5