SUICIDIO, Édouard Levé

  • Títol original: Suicide
  • Traducció: Julia Osuna Aguilar
  • Editorial : 451 Editores
  • 102 pàgines. Any publicació: 2008

Amb aquest títol, el tema central no és gaire misteriós: la mort auto infligida és la raó del llibre, en aquest cas la d’un jove de 25 anys. El narrador és un amic íntim que en una mena de carta/panegíric llarguíssim (és un llibre curt però un centenar de pàgines no deixa de ser un discurs molt llarg) es dirigeix directament al suïcida i evoca episodis de la seva vida.

Fa temps em van parlar sobre un petit experiment lector per aventurar-se en llibres completament desconeguts: quan les teves mans es dirigeixin cap el llibre que vols, fes que es desviïn lleugerament i agafa el llibre del costat. I més o menys és el que he fet en aquesta ocasió: estava buscant certa novel·la i en la lleixa on havia de trobar-la no hi era, però en canvi em vaig trobar amb Suicidio d’Édouard Levé. Encuriosida pel títol, però sense llegir-ne l’argument ni conèixer l’autor, me la vaig jugar.

I així comença:

Un sábado del mes de agosto sales de tu casa vestido para jugar al tenis y acompañado por tu mujer. En medio del jardín le haces saber que se te ha olvidado la raqueta en casa. Vuelves a por ella pero, en vez de encaminarte
hacia el armario de la entrada donde sueles guardarla, bajas al sótano. Tu mujer no lo ve, se ha quedado fuera, hace buen tiempo, disfruta del sol. Unos instantes después oye la descarga de un arma de fuego. Corre hacia el interior de la casa, grita tu nombre, se da cuenta de que la puerta de la escalera que da al sótano está abierta, la baja y te encuentra allí. Te has pegado un tiro en la
cabeza con la escopeta que habías preparado cuidadosamente. Sobre la mesa has dejado un tebeo abierto por una página doble. Con la emoción tu mujer se apoya contra la mesa, el libro bascula y se cierra antes de que comprenda que se trataba de tu último mensaje.

Me’l vaig cruspir d’una revolada. Aviat se’m va fondre l’interès per conèixer la raó de manllevar-se la vida del protagonista, i em va absorbir el retrat d’un personatge solitari, mesurat, poc parlador. L’amic omnipresent ens parla de principis, sentiments i cavil·lacions del difunt a través de les ocasions que tria per recordar-lo, i forma la imatge de qui ja no hi és. I sorprèn que desgrani escenes amb tant detall i certesa, tal grau d’íntima coneixença. Encara que el narrador remarqui que parla de dos persones diferents (ell i l’amic mort), el lector sospita que hi ha quelcom més, potser algun recurs literari que utilitza el narrador per parlar d’ell mateix. O fins i tot que sigui l’autor qui estigui parlant d’ell mateix.

A les últimes pàgines s’afegeixen uns tercets autobiogràfics presumptament escrits pel propi suïcida , on es reconeix el tarannà de la persona que s’ha anat mostrant al llarg del text. Aquí deixo alguns:

El enemigo me alienta
El combate me exalta
La victoria me resbala

El día me deslumbra
La tarde me serena
La noche me envuelve

Dominar me oprime
Padecer me esclaviza
Estar solo me libera

El ansia me lleva
El placer me decepciona
El deseo me recobra

La alegría me precede
La tristeza me sigue
La muerte me espera

Un cop finalitzat, no aconseguia despatxar la sensació que en aquest llibre hi havia alguna cosa més. I per esbrinar-ho potser hauria de recórrer a l’autor: qui és Édouard Levé?

Édouard Levé va ser un artista, fotògraf i escriptor francès. La seva biografia i obra és molt curiosa, us animo a fer-li una ullada. Però em vaig quedar garratibada al saber que es va suïcidar pocs dies després d’entregar aquest manuscrit al seu editor. Ara tot tenia sentit!

Nota: 4/5

CAP A LA BELLESA, David Foenkinos

  • Títol original: Vers la beauté
  • Traducció: Pau Joan Hernández
  • Editorial : Edicions 62
  • Col·lecció: El Balancí
  • 224 pàgines. Any publicació: 2018

A l’Antoine, un reservat ex-professor d’art, el contracten com a vigilant de sala d’un museu. Visiblement arrossega alguna pena, i aquesta feina sembla una mena de penitència. La directora de recursos humans té curiositat per aquest home que va deixar de ser professor d’un dia per l’altre i es va recloure en un museu. El que li passa a l’Antoine es que no s’ha refet de la tràgica història d’una alumna, una jove promesa de la pintura.

David Foenkinos embolcalla els textos amb cura. No sempre m’agraden les garlandes, però amb aquest autor em sento molt còmoda. Per això el segueixo llegint tot i veure la trampeta, l’artificiositat. M’ha decebut que la història busqui intencionadament el drama, la llàgrima fàcil, a través de silencis artificials i malentesos poc creïbles. Tota aquesta mecànica serveix per aplanar el camí que farà despenyar-se als seus protagonistes. A més, l’alumna que cau en desgràcia m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar.

No m’ha desagradat, però tampoc m’ha convençut.

Nota: 2’5/5

REWIND, Juan Tallón

  • Editorial: Anagrama
  • Col·lecció: Narrativas Hispánicas
  • 216 pàgines. Any: 2020

Hi ha una gran explosió en un edifici de París. En un dels habitatges més afectats hi conviuen un jove grup d’universitaris d’arreu de d’Europa, que malauradament en aquell moment celebraven el seu habitual sopar d’amics. Cinc veus explicaran com assumeixen i conviuen amb una tragèdia tan ferotge, què suposa pels supervivents i per la gent del seu voltant.

Els capítols estan definits per aquests cinc monòlegs, així que la novel·la és llegeix tan fàcilment com si fos un recull de relats vinculats. Els narradors (víctima, germana, pare, amics,….) es mouen entre el record, el present i el futur. Personatge i lector acabem compartint reflexions i preguntes, que volten amarga i desesperadament sobre quina merda de vida, que et fot aquests regirades sense que ni tan sols ho vegis venir. Poden superar ells la mort d’una filla, d’un germà, de la seva millor amiga? Aquests diferents punts de vista sobre la pèrdua fa que hi connectis d’una o altra manera, i això la fa emotiva, dura, impactant en algun moment. Per sort les frivolitats rotllo Mr. Wonderful no hi tenen cabuda, aquella mena d’obligació malsana de que malgrat les circumstàncies s’ha de ser positiu i tal.

Els contres, poquets: m’ha sobrat una veu (no m’he acabat de creure el personatge de la llibretera), i un parell de situacions són massa artificiosament casuals o dramàtics. Sobretot al final, on es revela un fet en concret que trenca amb tota la línia que tenia fins ara. Per mi un claríssim “no feia falta”, i al ser just al final, resta en el resultat. Tot i així, no deixa de ser una bona lectura.

Nota: 3’5/5

LA INTRUSA, Éric Faye

  • Títol original: Nagasaki
  • Traducció: Anna-Maria Corredor
  • Editorial : Edicions de 1984
  • Col·lecció: Mirmanda
  • 104 pàgines. Any publicació: 2010

En Shimura-san és un solter de mitjana edat que gaudeix de la seva soledat en una petita caseta en un barri perifèric de Nagasaki. La seva tranquil·litat es veu pertorbada per un fet insòlit: tot i viure sol, els aliments de la nevera i el rebost minven quasi imperceptiblement (quasi és la paraula clau). Així que decideix posar una càmera dins de casa, i observar el que passa mentre és a la feina. I no creuràs el que passa a continuació.

La intrusa és una història basada en un curiós fet real que pel títol podem intuir de què va. Éric Faye s’inspira en aquest cas per endinsar-se i reflexionar sobretot en el que amaga la solitud, però també en les voltes que dona la vida.

Poques pàgines, senzill, distret… Es llegeix en una tarda. Es nota que l’Éric Faye intenta donar-li un estil japonès a la història, però segueix essent molt occidental. I això M’ENCANTA, ja que amb la literatura oriental em costa molt connectar-hi.

“Mai no m’han agradat els triomfadors.

No pas perquè assoleixen allò que pretenien, sinó perquè esdevenen la joguina del seu èxit, d’un Jo cec. El Jo a qualsevol preu és la fi de l’home.

La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d’agrupar-se al voltant d’un foc, els jo s’aïllen, s’espien. Cadascú creu que se’n sortirà millor que el veí, i això també, és probable que sigui la fi de l’home. “

Nota: 3/5

HÔZUKI, LA LIBRERIA DE MITSUKO, AKI SHIMAZAKI

Títol original: Hôzuki
Traducció: Íñigo Jáuregui
Editorial : Nordica Libros
Col·lecció: Otras Latitudes
Pàgines: 128 Any publicació: 2015

La Mitsuko té una llibreria especialitzada en humanitats. El seu fill Tarô té 7 anys i és sordmut, la mare de la Mitsuko viu amb ells. Un dia apareix per la llibreria la senyora Sato i la seva filla Hanako, d’edat similar que en Tarô, i els nens connecten. La senyora Sato insisteix en que els nens es tornin a veure, però la Mitsuko és reticent.

Cert que llegeixo poca literatura oriental, que tinc una visió global molt occidental, però es que llibres com aquest no ajuden a que em generi cap interès. Entenc que la literatura japonesa es caracteritza per ser intimista, amb personatges que poden ser extremadament introvertits, que juga amb les casualitats, amb tocs de surrealisme,… No li recriminaré a en Hans Christian Andersen que els animals dels seus contes parlin, oi? Però sí que demano naturalitat, que el personatge estigui ben construït i flueixi, que connecti amb l’argument, que no forci o faci coses poc creïbles. Com aquells personatges de les pelis de por, que en comptes de fugir van a veure “què ha estat aquell soroll”.

Quatre apunts, perquè les ressenyes pendents se m’acumulen i no vull perdre més temps del compte:

La Mitsuko no té amistats, és reservada i quan ha d’interactuar amb la gent és més seca que un pa de tres dies (que estrany, eh? Mai m’hagués pensat trobar en la literatura japonesa un personatge així).  Poc a poc anirem esbrinant fets de la seva vida, passada i actual. Exceptuant l’spoiler, faig un resum de la vida passada: Ha tingut multitud d’amants, un de més important que la resta. Fi.

L’autora és professora de japonès i ens ho fa notar amb una masterclass de kanji (que crec que perd en la traducció), massa extensa pel meu gust, ja que al cap i a la fi el que ve a dir és que un mot pot ser homònim. Però de filosofia i religió va més peix i per això, tot i que la protagonista té una llibreria especialitzada i treu en varies ocasions temes relacionats sobre el que ha llegit, només els anomena amb la inicial, per exemple P. (que podria ser Pepito de los Palotes). Aquesta desigualtat en que un tema sigui tan innecessàriament minuciós i l’altre tan intencionadament inconcret em desagrada, sobretot si l’autora creu necessari que el personatge tingui una especialització tan concreta i la fiqui en dissertacions filoteològiques que em resulten superficials.

La casualitat, el destí, i els llaços maternals fan un paper important a l’argument. Resulta més forçat que absurd, però se li concedeix el marge que tota història pot tenir. El que no acabo de veure amb bons ulls és el paper de totes les dones que hi surten, que estan construïdes bàsicament en dos pilars: En el seu paper de mare i com els hi afecta/han afectat les relacions sentimentals. A més, el tema maternal fa tuf a retret conservador, un missatge amb uns matisos que em fan arronsar el nas.

La bio de l’autora a la wikipedia francesa em fan pensar que podria tractar-se d’una pentalogia, del que aquest seria el segon llibre, i potser per això no li he agafat el punt.

En fi, sort que és curt.

Nota: 2/5

TRES ROSAS AMARILLAS, RAYMOND CARVER

Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament atemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.

Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.

Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.

Nota: 3’5/5

“CONTES”, “CUENTOS” i “LOS MEJORES CUENTOS”, D’ANTÓN P. TXÉKHOV

Traducció: Anna Estopà
Editorial : Quaderns Crema
Col·lecció: Narrativa > Biblioteca Mínima
Pàgines: 174 Any publicació: 1995

Traducció: Ricardo San Vicente i Juan Lopez-Morillas
Editorial : Alianza Editorial 
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 424  Any publicació: 2012

Traducció: Víctor Gallego Ballestero
Editorial : Alba Editorial
Col·lecció: Clásica Maior
Pàgines: 768  Any publicació: 2012

 

Puc dir que estic de sort: últimament m’entusiasmen totes les lectures que cauen a les meves mans. I Txékhov no ha estat una excepció. Quan creia (i fermament!) que en general no m’acabaven de convèncer els reculls de relats, és igual quin fos el gènere o l’autor, apareix aquest rus tan interessant i em fa canviar radicalment d’opinió.

Txékhov va escriure uns 600 relats al llarg de la seva vida, d’extensió variada (tant podrien ser de 4 pàgines com de 60), i de gènere entre dramàtic, satíric i còmic. Entre les varies edicions d’antologies n’hi ha molts que es repeteixen: Pavelló sis, El petó, La dama del gosset, La datxa nova, Els pagesos… Les seves històries són un retrat de la societat de l’època, ambientades en escenes quotidianes dels mujiks (pagesos que treballaven terra aliena), dels funcionaris i la petita burgesia. Tot i que a vegades el missatge que ens vol fer arribar pot resultar poc clar, amb els anys la seva escriptura evoluciona i el subtext es fa més evident: contra les institucions públiques, la corrupció dels funcionaris, la burocràcia, ridiculeses de les classes socials, la pobresa extrema vers l’opulència, la ignorància… I sobretot, la falta de llibertat en un sentit molt ampli.

Han caigut a les meves mans varies edicions, i és perquè m’han agradat moltíssim les seves històries. Quan vaig començar amb l’edició d’Alba Editorial, que estan ordenades cronològicament, vaig notar que els primers contes m’ho passava molt bé però estranyament em deixaven la pissarra en blanc:  no aconseguia saber què em volien dir. Això em passa amb molts autors de contes, que el desconcert em frenen les ganes de continuar. Però amb Txékhov ha estat diferent, perquè gaudia del que explicava i de la seva narració. Però amb els anys s’aprecia que es fa més canyero, profund i entenedor.

En les edicions esmentades trobem pròlegs de Maksim Gorki, de William Somerset Maugham, de Richard Ford, de Ricardo San Vicente (ex-professor universitari i un dels millors traductors literaris del rus)… A través d’ells coneixerem l’escriptor i a la persona.

Quan es parla de l’escriptor, de l’estil, podem agafar-nos a un dels pròlegs on es llegeix uns consells que li va donar a Maksim Gorki i que el representa fidelment: agafes un relat, li talles el principi i el final, i el que queda és la base del relat. Posteriorment aconsella que s’ha de retallar, retallar, i retallar, fins que quedi l’essència, sense floritures innecessàries. Tant és així que de la majoria dels seus personatges no sabem res del seu passat ni del seu futur (si es que no moren dins el conte), com si retratés aquell moment concret de les seves vides. (De fet ja en feien broma sobre els retalls de Txèkhov, que li havien d’arrencar els relats de les mans abans que quedessin en no-res.)

txékhov

L’estil de Txèkhov va influir a multitud d’autors. Un d’ells va ser Raymond Carver, que a més va escriure un relat recreant la mort de Txèkhov – va morir als 44 anys en un balneari alemany, de tuberculosi, malaltia que va estar arrossegant gran part de la seva vida – i que és una altra delícia per llegir. El conte es diu Tres rosas amarillas, i es troba en el recull homònim d’altres relats de Carver (que no arriba a l’altura de Txèkhov, però déu ni do. Però això, en un altre post).

Un apunt: podeu trobar alguns contes de Txékhov a CiudadSeva, i si voleu fer un tast curt, lleuger i divertit us recomano Muerte de un funcionario público (no arriba ni a 2 pàgines).

Un altre apunt: Algunes de les històries que més m’han agradat, apart dels ja anomenats, són: El hombre enfundado, Vanka, Un assassinat, Casa con desván, Una apuesta, El violín de Rothschild, El sots oficial Prixibérev… 

Nota: 5/5

CRIADAS Y SEÑORAS (THE HELP), KATHRYN STOCKETT

Criadas y señoras és un relat a tres veus sobre la precària situació de les minyones afroamericanes als anys 60, a Mississipi.

L’Skeeter és una jove blanca que ha acabat la universitat i torna a casa. Voldria ser una gran escriptora, i una editorial de Nova York li dona una petita esperança a canvi de trobar un reportatge que pugui interessar. De mentre s’ha de conformar elaborant una columna setmanal al diari local fent-se passar per la Senyora Mirna, una experta de la llar. El problema és que l’Skeeter no en té ni idea de cuidar una llar. Així que contactarà amb l’Aibileen, la minyona afroamericana d’una de les seves millors amigues, perquè l’ajudi amb la columna. Junt amb la Minny, una altra criada una mica bocamolla, sorgirà un projecte molt especial: donar veu a les dones que formen part del servei domèstic de la ciutat de Jackson.

Ens submergim de ple en un context històric on el racisme és una actitud natural, recolzada per les lleis de l’Estat. Les primeres actituds rebels comencen a sorgir (contra la separació d’espais públics, la formació de guetos), però això encara està lluny de les criades de Jackson, Mississipi.  Elles són dones sense veu que sobreviuen resignades suportant les mestresses dia sí dia també, ajudant-se de la ironia, sentit de l’humor i camaraderia.

Des de que vaig veure la pel·lícula que em vaig apuntar de llegir la novel·la. És de saviesa popular que les novel·les superen la pel·lícula basades en elles, oi? I podria dir que aquest cas no és l’excepció, però ho diré fluixet, sense contundència. El film és molt fidel al llibre i considero que han fet una feina excel·lent, però té molt de mèrit que coneixent tot el que passa hagi gaudit de la lectura (des de la primera pàgina!) com si em vingués de nou.

Nota: 3’5/5

HOWARDS END – LA MANSIÓN, E.M. Forster

Títol original: Howards End
Traducció: Eduardo Mendoza
Editorial : Planeta
Pàgines: 370  Any publicació: 1910

En un viatge per Alemanya, les germanes Schegel (Meg la gran, i Helen la petita) coneixen i traven amistat amb la familia Wilcox. Tot i els malentesos i algunes situacions desagradables, al llarg dels anys la vida de les dues families s’aniran creuant de forma peculiar.

Aquesta novel·la m’ha agradat moltíssim. Tot i estar publicada fa més de 100 anys, és sorprenentment moderna, feminista i socialista. Les germanes Schegel són les protagonistes, dues germanes que viuen còmodament gràcies a una generosa assignació anual. Són intel·lectuals, gaudeixen de l’art i la cultura, del debat i del coneixement, tenen curiositat i empatia. I per l’altre part tenim els Wilcox, també rics gràcies a varies negocis repartits sobretot per Àfrica, i que representen el capitalisme, l’explotació laboral, el classisme, la ignorància supina, la superficialitat i l’aparentar, i el menyspreu cap a la classe obrera (de la que se’n beneficia gràcies a la seva explotació).

Les dues famílies impactaran significativament en una tercera: Els Bast. En Leonard i la Jackie Bast són una parella que pertany a la classe obrera, i es pot dir que cada un representa un tòpic: en Leonard té l’ànsia de saber, de créixer intel·lectualment, però hi ha un obstacle insalvable que el limita, que és la pobresa. Les preocupacions que li genera la manca de diners, feina, menjar, i un habitatge digne li impedeix la llibertat d’un pensament sense obstacles importants, com gaudeixen la Meg i la Helen. I ella, la Jackie, representa la resignació, la ignorància, sense cap ambició intel·lectual però si una petita esperança poc real cap a la riquesa. És a dir, Leonard voldria ser com les Schegel, i Jackie com els Wilcox. I per desgràcia és un tipus de familia que la gent de la classe dels Wilcox s’aprofita.

Les germanes Schegel són genials fins i tot amb les seves equivocacions i defectes (admeto que m’he arribat a enfadar molt amb la Meg i m’ha costat reconciliar-me amb ella). Són idealistes i els hi agrada debatre i exposar les seves idees sobre temes que segueixen sent actuals (i no han canviat pas tant), com el socialisme i el capitalisme, la lluita de classes, l’art i la cultura, buscar la importància de la vida, connectar amb les persones… Tot i així trobo que tenen certa innocència cap el món. Són bondadoses i generoses, però no deixen de ser unes dones solteres acomodades sense experiència en certs aspectes de la vida, per exemple en el camp laboral i el tracte amb l’individu de classe obrera, i per això senten certa fascinació per en Leonard (“oh, un pobre!”), i a vegades no saben rebatre o els convenç les teories capitalistes dels Wilcox. Per això el camp on guanyen per golejada és l’art i la cultura, un camp que els Wilcox desconeixen, menystenen e ignoren.

Sobre la cultura, i en referència a en Leonard Bast, diuen:

“Pero carecía del concepto de cultura como herencia que se adquiere paso a paso: confiaba en llegar a la Cultura súbitamente, como los adventistas confían en llegar a Jesús”

“- Tiene la cabeza llena de residuos de libros y cultura: horroroso. Nosotras pretendemos que despeje su cabeza y que vaya directamente a la realidad, queremos enseñarle a encontrar la verdadera vida.”

Perquè segons les germanes Schegel  la cultura és un medi, no un objectiu. Posem en cas la literatura: la literatura no serveix (només) per guanyar al Trivial a les nostres amistats, o per presumir de lectures a l’Instagram. És una frivolitat que ens podem permetre, però no té perquè quedat tot aquí. La literatura, la cultura, són les ulleres graduades per veure el món d’una manera més clara i amplia. Però per adquirir aquest bagatge no val llegir qualsevol cosa.

Evidentment es desenvolupa millor i més extensament a la novel·la, i per això m’ha apassionat tant.

He subratllat molts paràgrafs dels que són necessaris el context per entendre-les, així que me n’estic de transcriure-les. Però alguna cosa hi ha que pugui posar:

Apunt sobre el Nadal, just que passava per aquestes èpoques quan l’estava llegint:

(Margaret) Se sintió torpe, mezquina; sus reflexiones sobre la Navidad se volvieron cada vez más cínicas. ¿Paz? Quizá la Navidad traiga otros dones, pero ¿hay un sólo londinense para quien la Navidad sea pacífica? No, el ansia y la excitación de los preparativos han arruinado esta bendición. ¿Buena voluntat? ¡Bah! ¿Habían visto alguna muestra de buena voluntad en las hordas de compradores? ¿O en ella misma?

I altres fragments:

Yo creo que durante los últimos cien años los hombres han desarrollado el deseo de trabajar y no hay que dejar que eses deseo se extinga. Es un deseo nuevo. Muchos lo consideran malo, pero es bueno en sí mismo y espero que pronto el “no trabajar” sea algo tan sorprenente para las mujeres como el “no estar casada” lo era hace un siglo.

(Helen) “De ahora en adelante pienso seguir mi propio camino. Pienso ser lo que soy, por es fácil ser lo que uno es.”

Las mujeres que se refugiaban detrás de los hombres, los hombres que se refugiaban detrás de los criados… todo el sistema estaba mal; y ella iba a desafiarlo.

Nota: 5/5

Un apunt:

No coneixia l’E.M. Forster i veig que era molt interessant. Té altres novel·les de les que desconeixia que fos l’autor, com Una habitació amb vistes, i a més fa poc s’ha publicat (a través de l’editorial Alpha Decay) una recopilació de les xerrades radiofòniques que feia a la BBC, on recomanava llibres de tot tipus.

E.M. Forster va ser, a més, un membre del Grup Bloomsbury, un cercle intel·lectual d’artistes i escriptors on hi havia membres tan destacats com la Virginia Woolf. De fet a Howards End hi ha algunes escenes on les Schegel sopen o reuneixen amb algunes amistats, i s’enceten debat que són recreacions del que passava al grup Bloomsbury.

Una anècdota: 

Sobre la pel·lícula: m’he passat mig llibre confonent Lo que queda del día amb Regreso a Howards End, esperant que en Henry Wilcox/Anthony Hopkins se li girés la sort i es convertís en majordom.

LA PESTE, Albert Camus

Títol original: La peste
Traducció: Rosa Chacel
Editorial : Edhasa
Col·lecció: Pocket
Pàgines: 360  Any publicació: 1947

A la ciutat d’Oran, els habitants observen encuriosits com les rates surten a morir a la vista de tothom. Poc després una estranya malaltia mortal, amb símptomes com febre i bubons en les articulacions, comença a afectar a la població, i els casos es van multiplicant. Els metges de la ciutat, entre ells el protagonista Rieux, no tenen més remei que admetre que el que tenen davant dels ulls es la pesta. Comença així la crònica sobre la lluita entre la plaga i els seus habitants en una ciutat assetjada, sense escapatòria, i en la que els personatges principals ho afrontaran cada un a la seva manera. 

Sincera i personalment, he salvat La pesta del suspens pels pèls. I és perquè és molt necessari el context per entendre millor aquesta novel·la.

Albert Camus era un escriptor pertanyent a la corrent filosòfica existencialista, concretament a l’arrel atea, que creu que l’home existeix pels seus actes, i ha de ser lliure o hauria de tenir la llibertat per definir la seva pròpia ètica i moral sense que la cultura i la religió s’hi posi pel mig. Que en comptes de donar per suposat el que som o com hauriem de ser (imposats per lleis, religió), el que hauria de parlar en nom nostre són els actes de cada individu, la nostra existència. Però contradictòriament, Camus dona per suposat que sense normes sorgiria la bondat innata de l’home. I per això fa aquesta mena d’exercici literari, en que ens trobem en una ciutat que ha quedat tancada perquè la malaltia no s’escampi arreu del territori. I que per culpa de la plaga, tot el que són lleis, normes socials, religió… queden en suspens. Com es comportaran els homes davant d’aquestes circumstàncies? Doncs no he pogut ser més escèptica amb el que diu Camus. 

L’actualitat ens dona l’exemple de què és l’home. L’home s’aprofita de les desgràcies alienes per fer negoci, i s’aprofiten dels febles per fer-ne tot tipus d’abús. Obriu qualsevol diari qualsevol dia de l’any i ho constatareu. A la ciutat d’Oran, però, poca cosa hi ha a retreure. Que el més greu que es pugui recriminar sigui que els comerciants pugen els preus per l’escassetat d’aliments, i tot i així els afectats siguin un breu apunt cap al final. També hi ha un personatge al que se li pot recriminar que gaudeixi d’aquesta ciutat sense llei perquè així la justícia no el ve a buscar per un delicte en que la única víctima era ell (intent de suïcidi). I fins i tot hi ha moments en que se l’intenta excusar.

I no es que sigui impossible que els protagonistes d’aquesta història no existeixin. Els metges i voluntaris que estan al peu del canó en varis processos de la pesta (visites als malalts, als hospitals, camps de quarantena, serveis funeraris….) no són poc creïbles, són ben humans. Gent que ho dona tot fins a l’extenuació o la mort. Però la maldat també és ben humana, des de la individual a la governamental, i no es pot negar la seva existència.

També m’ha empipat una mica que es presenti com una crònica que dona veu a tot un poble, diu que sobretot en els sentiments que tots tenien en comú, que segons ell era l’amor (romàntic), el sofriment i l’exili. I es converteix més aviat en el sofriment d’uns francesos a Argèlia, amb la parella o ex-parella lluny per diverses raons, tots sense fills, i tots homes. I es que no hi ha cap personatge femení. La única dona que té una mica de presència és precisament la mare d’un dels protagonistes, i es dedica a cuidar i teixir, la majoria de vegades en silenci.

La negació femenina va tant enllà, que fins i tot en una de les escenes més cruentes en la que es descriu tot el procés víric en un nen que acaba morint (n’hi ha poques d’aquestes escenes, i crec que aquesta és la pitjor), a qui se li dona la notícia de la mort és al pare (a la mare i a la filla se les ha apartat en un altre lloc de quarantena). Aquest pare, que és un jutge, fa sorgir aquesta reflexió per part d’un dels protagonistes: 

Pobre juez – murmuró Tarrou al salir -. Habría que hacer algo por él, pero ¿qué se puede hacer por un juez? 

I doncs, per una mare? QUÈ ÉS POT FER PER UNA MARE? Doncs a les mares, a les dones en general, l’autor les ignora quasi totalment, si no es per aquelles llunyanes i sense veu, que representen una figura amorosa en els protagonistes. 

Hi ha reflexions interessants, clar que sí. Per exemple la intervenció del mossèn, que aporta la visió de la religió sobre una maledicció que ataca a culpables e innocents per igual. Els dilemes sobre què et demana el cor i què et demana el seny (per exemple entre ajudar o fugir de la malaltia). Però hi ha altres reflexions que trobo que se li dona massa voltes, precisament sobre aquests temes que ell troba tan importants (la distància imposada amb la parella, l’exili,etc.). Atrapat en una ciutat on ronda una malaltia mortal, crec que hi ha altres prioritats. Per això el principi de la novel·la està força bé, al mig és tot un munt de reflexions més o menys encertades mentre la pesta es fa amb la ciutat, i el final m’ha semblat boníssim. 

Hi ha la possibilitat de que no hagi entès ben bé del tot el que volia dir Camus. La meva familiaritat amb l’existencialisme es limita a donar voltes per internet una bona estona, i espero que a cap filòsof o entès en el tema li hagi vingut un patatús al llegir-me. Cada un té les eines que té, i les fa servir com pot. Però encara que no hi estigui d’acord en moltes coses m’alegro d’haver-lo llegit, cada cop gaudeixo més d’aquests llibres que m’obliguen a treure el rovell a les neurones. 

I per cert, ha entrat dins el repte dels clàssics. Tot i publicar la ressenya ara, la vaig acabar a finals de novembre (pels pèls). 

Nota: 3’5/5