LA PESTE, Albert Camus

Títol original: La peste
Traducció: Rosa Chacel
Editorial : Edhasa
Col·lecció: Pocket
Pàgines: 360  Any publicació: 1947

A la ciutat d’Oran, els habitants observen encuriosits com les rates surten a morir a la vista de tothom. Poc després una estranya malaltia mortal, amb símptomes com febre i bubons en les articulacions, comença a afectar a la població, i els casos es van multiplicant. Els metges de la ciutat, entre ells el protagonista Rieux, no tenen més remei que admetre que el que tenen davant dels ulls es la pesta. Comença així la crònica sobre la lluita entre la plaga i els seus habitants en una ciutat assetjada, sense escapatòria, i en la que els personatges principals ho afrontaran cada un a la seva manera. 

Sincera i personalment, he salvat La pesta del suspens pels pèls. I és perquè és molt necessari el context per entendre millor aquesta novel·la.

Albert Camus era un escriptor pertanyent a la corrent filosòfica existencialista, concretament a l’arrel atea, que creu que l’home existeix pels seus actes, i ha de ser lliure o hauria de tenir la llibertat per definir la seva pròpia ètica i moral sense que la cultura i la religió s’hi posi pel mig. Que en comptes de donar per suposat el que som o com hauriem de ser (imposats per lleis, religió), el que hauria de parlar en nom nostre són els actes de cada individu, la nostra existència. Però contradictòriament, Camus dona per suposat que sense normes sorgiria la bondat innata de l’home. I per això fa aquesta mena d’exercici literari, en que ens trobem en una ciutat que ha quedat tancada perquè la malaltia no s’escampi arreu del territori. I que per culpa de la plaga, tot el que són lleis, normes socials, religió… queden en suspens. Com es comportaran els homes davant d’aquestes circumstàncies? Doncs no he pogut ser més escèptica amb el que diu Camus. 

L’actualitat ens dona l’exemple de què és l’home. L’home s’aprofita de les desgràcies alienes per fer negoci, i s’aprofiten dels febles per fer-ne tot tipus d’abús. Obriu qualsevol diari qualsevol dia de l’any i ho constatareu. A la ciutat d’Oran, però, poca cosa hi ha a retreure. Que el més greu que es pugui recriminar sigui que els comerciants pugen els preus per l’escassetat d’aliments, i tot i així els afectats siguin un breu apunt cap al final. També hi ha un personatge al que se li pot recriminar que gaudeixi d’aquesta ciutat sense llei perquè així la justícia no el ve a buscar per un delicte en que la única víctima era ell (intent de suïcidi). I fins i tot hi ha moments en que se l’intenta excusar.

I no es que sigui impossible que els protagonistes d’aquesta història no existeixin. Els metges i voluntaris que estan al peu del canó en varis processos de la pesta (visites als malalts, als hospitals, camps de quarantena, serveis funeraris….) no són poc creïbles, són ben humans. Gent que ho dona tot fins a l’extenuació o la mort. Però la maldat també és ben humana, des de la individual a la governamental, i no es pot negar la seva existència.

També m’ha empipat una mica que es presenti com una crònica que dona veu a tot un poble, diu que sobretot en els sentiments que tots tenien en comú, que segons ell era l’amor (romàntic), el sofriment i l’exili. I es converteix més aviat en el sofriment d’uns francesos a Argèlia, amb la parella o ex-parella lluny per diverses raons, tots sense fills, i tots homes. I es que no hi ha cap personatge femení. La única dona que té una mica de presència és precisament la mare d’un dels protagonistes, i es dedica a cuidar i teixir, la majoria de vegades en silenci.

La negació femenina va tant enllà, que fins i tot en una de les escenes més cruentes en la que es descriu tot el procés víric en un nen que acaba morint (n’hi ha poques d’aquestes escenes, i crec que aquesta és la pitjor), a qui se li dona la notícia de la mort és al pare (a la mare i a la filla se les ha apartat en un altre lloc de quarantena). Aquest pare, que és un jutge, fa sorgir aquesta reflexió per part d’un dels protagonistes: 

Pobre juez – murmuró Tarrou al salir -. Habría que hacer algo por él, pero ¿qué se puede hacer por un juez? 

I doncs, per una mare? QUÈ ÉS POT FER PER UNA MARE? Doncs a les mares, a les dones en general, l’autor les ignora quasi totalment, si no es per aquelles llunyanes i sense veu, que representen una figura amorosa en els protagonistes. 

Hi ha reflexions interessants, clar que sí. Per exemple la intervenció del mossèn, que aporta la visió de la religió sobre una maledicció que ataca a culpables e innocents per igual. Els dilemes sobre què et demana el cor i què et demana el seny (per exemple entre ajudar o fugir de la malaltia). Però hi ha altres reflexions que trobo que se li dona massa voltes, precisament sobre aquests temes que ell troba tan importants (la distància imposada amb la parella, l’exili,etc.). Atrapat en una ciutat on ronda una malaltia mortal, crec que hi ha altres prioritats. Per això el principi de la novel·la està força bé, al mig és tot un munt de reflexions més o menys encertades mentre la pesta es fa amb la ciutat, i el final m’ha semblat boníssim. 

Hi ha la possibilitat de que no hagi entès ben bé del tot el que volia dir Camus. La meva familiaritat amb l’existencialisme es limita a donar voltes per internet una bona estona, i espero que a cap filòsof o entès en el tema li hagi vingut un patatús al llegir-me. Cada un té les eines que té, i les fa servir com pot. Però encara que no hi estigui d’acord en moltes coses m’alegro d’haver-lo llegit, cada cop gaudeixo més d’aquests llibres que m’obliguen a treure el rovell a les neurones. 

I per cert, ha entrat dins el repte dels clàssics. Tot i publicar la ressenya ara, la vaig acabar a finals de novembre (pels pèls). 

Nota: 3’5/5

Anuncis

MANTÍCORA, Robertson Davies

Títol original: The Manticore
Traducció: Miguel Martínez-Lage
Editorial : Libros Del Asteroide
Sèrie: Trilogía de Deptford
Pàgines: 376  Any publicació: 1972

La policia truca de matinada a David Staunton, un advocat d’èxit de Canadà: estan traient del riu el cotxe del seu pare, i ell es troba dins. La policia ho declara com a suïcidi, però en David ho troba impossible i creu que ha estat un assassinat. Comença una davallada personal que arriba al seu punt culminant quan enmig d’una funció de màgia i vidència, sense ni adonar-se’n, de la seva gola surt un crit desesperat: Qui va matar Boy Staunton? 

En David és conscient del seu precari equilibri mental, i decideix visitar l’Institut Jung a Zuric per sotmetre’s a un exhaustiu psicoanàlisi que s’allargarà durant més d’un any. Amb l’ajuda d’una psicoanalista, en David passarà per diferents estadis en un camí cap a l’auto-descobriment.

Tot i aquest començament tan misteriós, Mantícora ni s’acosta a una novel·la policíaca. Evidentment no he pogut evitar sentir-me atreta pel misteri sobre la mort del magnat Boy Staunton (són coses que surten de dins), però al final em vaig dir “supera-ho i centra’t Roselles, que aquest no és tema”. 

Mantícora és una obra basada en les tècniques de Carl Gustav Jung, que va ser un dels psicòlegs pioners en el psicoanàlisis. Es podria dir que era com Freud, però sense la obsessió de que el sexe fos l’explicació de tots els traumes. Les tècniques jungianes s’aplicaran per repassar i desgranar la vida i els somnis d’en David i entendre com ha arribat a la situació actual: la seva preferència per advocar la xusma, alcohòlic, desconfiat, sense haver mantingut mai una relació estable adulta… El més curiós es que es podria dir que en David no arrossega fets traumàtics d’abusos ni violència, que es solen fer servir com a excusa per tot. Tot gira al voltant del tracte amb les persones més properes, de com l’afecten, i de com s’imposen i li influeixen les personalitats més fortes per sobre de les més insegures, sensibles o dèbils. Evidentment ara no descobreixo la panacea, però m’ha agradat molt aquesta anàlisi de com els infants acaben influenciats pel comportament que tenen amb ells els adults més propers.

És una obra interessant, no es pot negar. A més al ser David un pacient, la psicoanalista s’obliga a fer servir un vocabulari més planer i així el lector també entén cada un dels estadis pels que passa. A vegades no convenç a en David, com tampoc em va convèncer a mi, i trobo que aquesta contraposició és un punt a favor.

La Mantícora és un animal mitològic amb cap humà, cos de lleó i cua de fibló. Segons la doctora, és habitual somiar amb ella enmig del tractament (encara que no la coneguis).

El final, en contra del que esperava, em va commoure. Mantícora no és una novel·la zen, res semblant a Siddharta o similar, si no que és més analítica, però coincideixen totes en que es suposa que el protagonista ha d’arribar a un moment de clarividència. Sóc una persona més aviat realista i poc mística, i alhora una idealista en cercar la pau interior. Per això  m’emociona arribar a aquests tipus de lucidesa amb mètodes tangibles e inesperats, perquè sóc més capaç de connectar-hi.

Aquest és el segon volum de la trilogia de Deptford, on cada volum és un personatge amb la seva visió personal sobre la vida i mort de Boy Staunton. 
Saltant-me la meva norma tallada a foc de començar totes les sèries pel principi, vaig començar pel segon de la trilogia per dues recomanacions de diferents persones. Al lector número 1 el primer volum no va provocar-li cap entusiasme, i al lector número 2 li va entusiasmar aquest segon volum, de fet vaig ser jo que li vaig informar que era una trilogia, i no va trobar a faltar llegir el llibre anterior ni posterior. Al lector1 encara no el puc jutjar, però si un dia us trobeu el lector2, passeu del que digui i simplement seguiu el vostre instint. El meu sempre m’ha cridat que les ordres de publicació estan per seguir-les. Si no, corres el risc de que a mitja lectura t’assalti la sensació de que en la història hi ha un buit, quelcom que es dona per fet que hauries de saber però que desconeixes PERQUÈ T’HAS SALTAT EL PRIMER LLIBRE.

Lector2, et vull dir una cosa: 

La relació de David amb els seus pares, i la d’aquests amb persones del seu cercle més íntim, probablement s’entengui millor si es llegeix la sèrie pel seu ordre. Tot i així faré una molt petita concessió i puc admetre que, segons el lector, és cert que es pot llegir com a una sola novel·la. Però jo no ho recomano pas.

M’ha agradat prou per llegir els altres dos volums, en un futur. L’autor no té un estil dens ni especialment complicat, però el tema i l’argument no m’ha provocat l’ànsia per llegir-la tot d’un cop ni lligar una novel·la rera l’altre. Però l’experiència ha estat curiosa, sorprenent, i quasi didàctica. 

Nota: 4/5

PERMAGEL, Eva Baltasar

Editorial : Club Editor
Pàgines: 192  Any publicació: 2018


Premi Llibreter 2018

La protagonista de Permagel, de qui desconeixem el nom, té vora uns 40 anys i dos dels pilars fonamentals de la seva vida són les relacions íntimes poc compromeses i la idea del suïcidi, tal i com ens quedarà palès al llarg d’aquest relat. 
El títol fa referència a una capa de la terra que no es desglaça mai. I així és ella, una dona que arriba a la maduresa sense que s’esquerdi la seva capa de gel.

Ens els escrits de l’Eva Baltasar es reflexa que és poetessa consagrada. És una obra poèticament intimista i descriptiva, aprofundint en les vessants d’un personatge que no deixa de ser estàtic gran part de la novel·la fins que cert fet fa que hi hagi un avanç important.  

Per aquesta manca d’evolució m’ha donat la sensació que per la construcció de la novel·la l’autora ha agafat tot de texts de temàtica similar (l’erotisme i la mort sempre han estat uns potents temes poètics) i els ha sargit fins composar aquesta protagonista obsessionada pel suïcidi (que no ha fet mai cap pas real) i que únicament s’ha mostrat càlida en totes les seves relacions quan s’ha tractat de sexe, però alhora ha estat freda vers a qualsevol compromís. L’àmbit familiar és un aspecte important, potser decisiu per entendre aquesta indiferència emocional. Tot i així, admeto que costa creure que cap mena d’influència ha pogut esquerdar ni una mica aquesta gelor, però és una  falta de versemblança que tot hi ser-hi tampoc li he donat gaires voltes.

dav

Per desconèixer on volia anar a parar, a vegades m’ha neguitejat aquesta immobilitat emocional de la protagonista, i que la vida que ens dona a conèixer es centrés repetidament en els mateixos temes amb diferents contexts. Tot i així he pogut connectar amb ella i he gaudit de la prosa de l’autora i per on ens condueix. No és un text complicat, però té unes sinuositats literàries que exigeixen un pèl de concentració. Vull dir que a no ser que disposeu d’un gran poder d’evasió, us recomano que fugiu de l’habitació en el cas que tingueu una situació similar a una filla jugant mentre la parella veu la televisió, i busqueu-vos un racó per assaborir el text envoltats de tranquil·litat. Us ho dic per experiència. 

Nota: 4/5

PEDRO PÁRAMO, JUAN RULFO

Editorial : Planeta Col·lecció: Booket 132 pàgines. Any publicació: 1955

Juan Preciado, tal i com li va prometre a la seva mare en l’últim alè de vida, viatja cap a Comala a conèixer el seu pare, Pedro Páramo. Juan Preciado va marxar de Comala quan era petit i pràcticament no recorda res, però la imatge que té del poble va lligat a les encisadores històries que li explicava la seva mare. Però quan arriba s’enduu una desagradable sorpresa, i es que es troba amb un poble fantasmal on sembla que no hi habiti ni una ànima.

La novel·la consta bàsicament de dues parts, una amb un Juan Preciado participatiu i l’altre totalment d’oient. En la part en la que intervé activament ens trobem amb una Comala aparentment desèrtica i abandonada. És un text oníric i enrevessat perquè hi participen moltes veus i les històries es van creuant. És una forma que té l’autor de traspassar al lector la sensació de no saber ben bé quin món trepitja, si el real o una mena de purgatori, si els personatges amb qui es troba són vius o espectres.

Al arribar la segona part, on Juan Preciado fa d’espectador, el text flueix més fàcilment. Coneixerem la Comala de la mare de Juan Preciado, i també la història de Pedro Páramo, que en l’altre part només havíem tastat petits bocins de la seva infantesa. En aquesta part ens trobem que a la mort del pare d’en Pedro Páramo, aquest capgira els deutes que té amb els veïns i es converteix en el cruel cacic de la zona. Ho va sotmetre tot menys una voluntat i un fet impossibles de controlar: l’amor i la mort.

Pedro Páramo és un clàssic de la literatura mexicana, i no és una novel·la fàcil. És altament probable que en una primera lectura aquesta història no s’acabi d’entendre del tot, i se li afegeix la petita dificultat de que està escrit en un preciós mexicà poètic i alhora col·loquial. Però al endinsar-se en una segona lectura, llegir Pedro Páramo es converteix en un exercici literari apassionant. És un repte, un gran trencaclosques del que és necessària aquesta segona lectura (com a mínim, però crec que suficient) per entendre els engranatges i què ens està mostrant l’autor. És fascinant i engrescador quan la boira es va dissipant i comences a lligar caps, i us asseguro que he al·lucinat al adonar-me de la seva manera de lligar les diferents veus i escenaris. Val, no és una lectura fàcil, i m’ha sigut necessària una petita guia en la segona lectura, però m’ho he passat teta.

Nota: 5/5

Lectures d’estiu i un repte

Aquest estiu pràcticament no he tocat el blog, últimament el tinc una mica deixat. No és només mandra, m’he adonat que segons què llegeixo tampoc em ve de gust ressenyar-ho. Em passa sobretot amb la novel·la negra, que com ja he comentat varies vegades és el gènere que més m’agrada. Però quan acabo una lectura i haig de ressenyar-la, em quedo en blanc. Que té aquella novel·la que no tinguessin unes altres que ja havia llegit? Què la pot diferenciar de tot el que havia llegit anteriorment? No gaire res. A vegades em sembla com si llegís sempre les mateixes històries, un cop rera altre, amb petites variacions. I tampoc em deixen gaire petjada, ja que un cop finalitzades no conviden a cap tipus de reflexió.

Però com a persona positiva i resolutiva que sóc (i evidentment humil hehe), m’he proposat un repte personal al començar el setembre: llegir un clàssic al mes. La resta de lectures seran totalment al meu gust, però com a mínim un cop al mes m’imposaré de llegir algun clàssic, de llibre o d’autor. I he començat força bé, perquè ja he cobert dos cops el setembre! Però aquests el comentaré en un altre post. Ara comentaré breument, com acostumo a fer de tant en tant, les lectures de les últimes setmanes.

YO MATO, GIORGIO FALETTI


Títol original: Io Uccido
Traducció: Rosa Cargatelli
Editorial : Grijalbo
704 pàgines. Any publicació: 2002

Un despietat assassí en sèrie comença a actuar a Mònaco, i a més li agrada exhibir-se a través de les trucades a un conegut programa de ràdio. Casualment es troba per la zona un agent de l’FBI (que ja és casualitat, eh), i ajudarà a la policia local a capturar al criminal.

Tant les maneres com la finalitat de l’assassí són macabres, però suportable. És entretingut, té bons girs, i va ser un best -seller en el seu moment (any 2002).

Nota: 3’5/5


PISTA NEGRA, ANTONIO MANZINI

Títol original: Pista Nera
Traducció: Teresa Clavel Lledó
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Black
256 pàgines. Any publicació: 2013

Una màquina trepitjaneu atropella mortalment a un home en plena muntanya, vora les pistes d’esquí. Un accident ja de per sí sospitós que amb poques indagacions passa a ser un assassinat, i per tant s’ha de buscar el culpable.

Rocco Schiavone és el comissari encarregat del cas. Fa 4 mesos que va venir de Roma, i no es sent a gust en el seu nou destí. De fet és força tossut en no sentir-se a gust, ja que per molta fred i neu que hi hagi, ell insisteix en destrossar unes Clarks rera altres. És estrany que després de 4 mesos no li hagin amputat els peus per congelació.

Certament, tal i com s’intueix, la trama és fluixeta, però el protagonista té el seu punt.

Nota: 3/5


LA SOCIEDAD LITERARIA DEL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY, MARY ANN SHAFFER & ANNIE BARROWS

Títol original: The Guernsey literary and potato peel pie society 
Traducció: Mª Cristina Martín Sanz
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
304 pàgines. Any publicació: 2008

La Juliet Ashton és una reconeguda autora pels seus escrits humorístics durant la segona guerra mundial. Un cop finalitzada aquesta, la Juliet té ganes de canviar de registre, però no troba inspiració. La casualitat fa que un membre del curiós club literari de Guernsey, una illeta al canal de la Mànega, es posi en contacte amb ella, i s’iniciï una correspondència en que la que hi participaran varis personatges.

Si existís una versió extensa de 84, Charing Cross Road, seria aquesta, i per mi clarament l’han usat d’inspiració. És una novel·la encantadora, divertida, emotiva, i on el context històric té un pes important. En un parell de mesos veureu la pel·lícula a Netflix.

Nota: 4/5


EL HOMBRE DE LOS CÍRCULOS AZULES, FRED VARGAS

Títol original: L’Homme aux cercles bleus
Traducció: Helena del Amo
Editorial : Siruela
Col·lecció: Policíaca 
200 pàgines. Any publicació: 1991

Fa setmanes que de matinada, pels carrers de París, apareixen dibuixats a terra uns curiosos cercles blaus amb objectes al mig (un cigar, una nina trencada,….). La gent s’ho pren com una mena d’expressió artística d’algun desconegut, però el comissari Adamsberg té la sensació de que això no seguirà essent tan innocent.

La història es deixa llegir, però no suporto el comissari Adamsberg, m’exaspera la seva actitud. Alguns dels altres personatges també tenen un punt d’estrambòtic que no se’m feien simpàtics. Ni em crec que tingui només 200 pàgines, se’m va fer llarguíssima.

Nota: 2/5


HISTORIA DE UN CRIMEN PERFECTO, MIKEL SANTIAGO


Editorial : Autoeditat per Amazon, només disponible per ebook.
Any publicació: 2010

Me llamo Eric Rot y escribo estas últimas líneas de mi vida para confesarme: Soy un asesino. Yo lo hice. La maté. Linda Fitzwilliams está muerta. Ni huida con su amante, ni jugando a esconderse para irritar a su familia, como apuntaron en su momento las revistas del mundo rosa.

Així comença i així es ven aquest relat de Mikel Santiago, autopublicat a l’Amazon a un preu més que correcte (1’78€). Com he comentat no és una novel·la, sinó un relat extens i en la línia que caracteritza l’autor, amb un atractiu gir que personalment em va fer fregar-me les mans. El vaig trobar divertit, el mateix tipus de diversió que trobes quan entres al túnel del terror.

Nota: 3’5/5


UN EXTRAÑO EN MI TUMBA, MARGARET MILLAR

Títol original: MA Stranger in My Grave
Traducció: Ramon Hervas Marco
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
352 pàgines. Any publicació: 1960

A la Daisy hi ha quelcom que la pertorba, però no sabria explicar què li provoca aquesta sensació estranya que li apareix de sobte i li fa accelerar el cor. Per fi identifica l’origen: li ve al recordar un somni  en el que veu la seva pròpia tomba i la data de la seva mort, ocorreguda 4 anys abans. Com que ni el seu marit ni la seva mare li fan cas, decideix recórrer a un detectiu privat perquè l’ajudi a recordar què va passar fa 4 anys.

Entretingut, i se li afegeix a més la curiositat de com es pot esbrinar què vas fer un dia en concret de fa 4 anys, mètode que he trobat raonable. Un thriller psicològic i dramàtic amb bons diàlegs, tot i que té alguns girs de fulletó, i personalment crec que va de més a menys.

Nota: 3/5


LA NOCHEVIEJA DE MONTALBANO, ANDREA CAMILLERI

Títol original: Gli arancini di Montalbano
Traducció: Maria Antonia Menini Pagès
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
336 pàgines. Any publicació: 1999

La nochevieja de Montalbano és un recull de 20 casos que ha de resoldre el famós comissari sicilià de Vigàta. Aquí no puc ser objectiva: és possible que sense conèixer el comissari (i tots els personatges que l’envolten) un altre lector no trobi aquest recull tant distret i plaent com l’he trobat jo.

Nota: 3’5/5

 

OI QUE MATEN ELS CAVALLS?, Horace McCoy

Títol original: They Shoot Horses, Don’t They?
Traducció: Marta Martín
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: Seleccions de la cua de palla
87 pàgines. Any publicació: 1935

Hollywood, 1935. Ens trobem enmig de la Gran Depressió: no hi ha feina ni diners, i són molts els joves que es dirigeixen cap a la meca del cinema per fer-se un lloc en l’indústria, sense que hi hagi sort. I enmig del rebuig, es coneixen Rob i Glòria. No es tracta d’enamorament, sinó de dues ànimes que busquen companyia i consol. Aquell mateix dia la Glòria li proposa a en Rob ser la seva parella en un concurs de resistència de ball: els oferiran menjar, llit, roba i assistència mèdica gratuïta mentre duri el concurs, que té com a premi mil dòlars. I, qui sap, potser algun productor de Hollywood acabi fixant-se en ells.

Pensava que es tractava d’una distòpia, perquè no creia que fos possible passar-se setmanes (i mesos!) ballant, amb breus descansos de 10-15 minuts. Però amb una googlejada vaig comprovar que aquests concursos van existir, fins i tot en altres països. L’autor tenia la intenció, i ho va aconseguir, de  criticar feroçment el capitalisme, de com enmig d’una crisi econòmica s’aguditzen les ments perverses per aprofitar-se de la necessitat de les persones. Aquests participants estaran setmanes ballant davant d’un públic (que ha pagat entrada) i seran marionetes dels productors del concurs, que aprofitaran la voluntat dels concursants per fer més interessant l’espectacle. Us sona? Bé podríem estar parlant d’uns quants programes televisius actuals.

Si li busquem una segona lectura, també es podria entendre com una mena d’al·legoria de la vida: la rutina, les obligacions imposades, les ambicions frustrades, la recerca d’una idea de felicitat que no està a l’abast,… Alguns ballant la melodia que els hi adjudica la vida, altres que renuncien a continuar.

És una novel·la agre, i es que a més només començar sabrem que en Rob acaba matant la Glòria. La raó? Es va intuint al llarg de la novel·la, però fins al final no sabrem què va passar.

Nota: 4/5

Un apunt: la novel·la es va portar al cinema a finals dels anys 60, duent el nom original de la novel·la, que aquí es va traduir com a “Danzad, danzad, malditos”, protagonitzada per la Jane Fonda (i que es suma a la llista de pelis pendents de veure).

L’ESBORRANY, Sílvia Romero i Olea

Editorial : Gregal
Col·lecció: Novel·la
256 pàgines. Any publicació: 2018

A L’esborrany, les reunions entre una editora i una escriptora ens endinsaran cap a la història de la família Soriguera, entre finals dels anys 30 fins a principis del 2000. Tot comença amb l’Aurelio, que neix a Orihuela, i que empès per la idea de fer grans gestes emprèn en plena joventut un llarg viatge que el portarà a Barcelona. Allà trobarà feina en una fusteria i també trobarà l’amor, l’Helena, amb qui tindrà descendència. I així, poc a poc, es van afegint personatges i sorgeix una novel·la coral d’una família amb membres de diferents dinàmiques, però caracteritzats tots pel silenci, la manca de comunicació, el que provocarà efectes destructius entre ells, com el distanciament, la solitud, l’egoisme i les carències afectives.

El plantejament és original: La història dels Soriguera és un esborrany que exposa l’escriptora a l’editora, de manera que, entre converses, complementa tota la informació que ens manca. Això dóna ritme a la narració, que no decau, i l’autora s’ho manega perquè els protagonistes sempre mantinguin un fil d’on estirar. Alhora, però, hi ha certa superficialitat en els personatges, amb alguns més que altres, que em van desconcertar per la sensació de que no acabava de copsar-los del tot.

L’editora no només té un paper d’oient: l’editora és el lector, un lector exigent, que busca més explicacions, jutja la credibilitat de l’argument i dels seus personatges, i critica sense pietat quan fa falta: “Una escriptora no ha de tenir pressa a dir les coses. No cal allargar-les més del compte, però tampoc no et pots precipitar. L’escriptura és un art, i com a tal, necessita el seu temps de cocció. Cada fase de l’elaboració que ens durà vers el resultat final precisa el seu ritme, el seu propi tempo. No corris mai.”

És una novel·la que un cop comences difícilment la pots deixar. L’autora ens apresa amb aquests continus fils pendents de desentrellar fins portar-nos a una escena final, ben preparada, com un caramelet, però que -permeteu que em posi misteriosa- queda totalment en mans del lector assaborir-la.

Nota: 3’5/5

La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal, BARBIJAPUTA

la-chica

Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016

Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.

Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.

I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.

“Hay veces que al mirarle me invade un terror paralizante al pensar que esto se puede acabar. Que puede dejar de quererme o yo puedo dejar de quererle.”

També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, de les que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que es centri exclusivament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarita, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat…  Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.

Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.

No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.

Nota: 2’5/5

LA NOIA DE LA PLUJA, SERGI PURCET GREGORI

img_29478

Editorial : Aurifany Editorial
202 pàgines. Any publicació: 2015

L’Albert té una vida a la seva mida: li va prou bé com a advocat, els amics sempre hi són quan els necessita, i té una relació sentimental que no el lliga en absolut. Però el seu món donarà un tomb quan un vespre plujós es trobi amb la mirada d’una desconeguda.

En el pròleg, Salvador Macip ens comenta i alerta de les influències de Paul Auster i de Haruki Murakami que té el relat. I dic alerta perquè Murakami no és un autor que m’acabi de fer el pes, però un cop finalitzada entenc millor el que volia dir i ho comparteixo. La novel·la té el seu to murakamià, uns personatges tràgics que deixen pòsit, dels que t’agrada donar-hi voltes després d’acabar la lectura. Alhora, però, s’allunyen de la faceta més negativa de l’estil del japonès, perquè al meu parer els seus personatges són ensopits i poc empàtics.

Però tornem a La noia de la pluja. Evidentment hi ha un misteri, i trobo que l’abans i el després de desvetllar-se influeix molt a la narració. Al principi em va costar entrar-hi, perquè si bé la noia i l’impacte que li causa al protagonista de seguida desperta la curiositat, l’autor tot seguit ens endinsa en la vida de l’Albert, massa ràpid perquè m’hagi entrat la curiositat per coneixe’l, i massa informació perquè només quedi amb una presentació. També és una manera de dirigir al lector a pensar com és el protagonista en comptes de deixar intuir com és, de fer-se una idea a mesura que es va llegint.

Hi ha alguna situació que l’he trobat poc natural, forçada a que sembli estranya per fer saltar la llebre. La més destacable és l’obsessió del protagonista, poc definida, poc compresa, i les opinions de la gent que l’envolta no ajuden gens. Més endavant ho podia comprendre fins a cert punt, però fins aleshores, fins que no es desvetlla el misteri, em trobava totalment cega i desconcertada.

Un cop coneixem el sorprenent secret, la narració canvia i la novel·la es llegeix amb fluïdesa i amb ganes de saber com acabarà tot, i la veritat es que té un final rodó i equilibrat. Aquí l’autor, al meu parer, l’encerta per la mesura del que diu, i també pel que no diu però que convida a pensar-hi. Poc més puc afegir per no espatllar el gir de la història.

Està escrit correctament i amb cura, una mica encotillat però és de bon llegir. Per el regust final que et deixa, valdrà la pena repetir amb l’autor.

Nota: 3/5

YO FUI JOHNNY THUNDERS, Carlos Zanon

yo_fui_johnny_thunders_300x457

Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
320 pàgines. Any publicació: 2014

Fa poc vaig tenir uns dies, pocs, en que em vaig sentir un pèl flonja i sensible. D’aquells moments en que la ment és indomable i actua sobre tu sense que hi puguis fer gran cosa; que els ànims, si no baixos, estaven alterats. L’únic que podia fer era esperar a que passés, que les forces apareguessin de nou (sempre tornen a aparèixer) per empentar-me a continuar amb la vida. I amb aquesta pinta vaig començar a llegir Yo fui Johnny Thunders de Carlos Zanon, guardonada amb el premi Hammet la passada edició de la Semana Negra de Gijón.

Francis és un home que torna al seu barri fugint del seu alter ego, en Mr. Frankie. Mr. Frankie va triomfar relativament a la música als anys 80 i 90, vivint una vida de sexe, drogues i rock’n’roll en grans quantitats. Però ara creu que ha tocat fons i és viure o morir, i opta per viure i redreçar-se, restablir el contacte amb els seus fills, passar-li la pensió a la seva dona, trobar una feina estable i tenir una vida tranquil·la, allunyar-se de l’alcohol i de les drogues. Però la seva vida es tornarà a complicar quan el propietari d’un bingo l’emboliqui en negocis tèrbols.

No definiria Yo fui Johnny Thunders com una novel·la negre tal i com s’acostuma a entendre avui dia, perquè la inestable vida d’en Francis té molt de pes en l’obra, com la vida dels que el rodegen, ple d’històries decadents, tristes i miserables. Que Francis torni als orígens significa recordar, retrobar-se amb vius i morts. Però sí que hi ha trama noir, i de conseqüències catastròfiques. Podríem dir que és una novel·la gris asfalt? Postnoir? Doncs sí, m’agrada, li escau.

Carlos Zanon, a mà del personatge, ens farà un recorregut musical en el que ens trobarem amb gent com els Pixies, en Mink/Willy DeVille, David Bowie, Patti Smith, The Clash… I sí, esclar, Johnny Thunders. L’autor regala alguns moments de la vida de Francis que no vaig tenir altra sortida que compartir-la empàticament i fins i tot fer-la un xic meva. Hi ha una llista a l’Spotify que val molt la pena escoltar-la.

Va ser la lectura adient pel meu estat anímic? Doncs sí, cada un és com és. Com que sempre m’he considerat una persona alegre i positiva, quan em ve una tristesa d’aquestes la deixo anar, que surti, que es desinfli i desapareixi. La tristesa m’ha servit per gaudir d’un llibre molt ben escrit, molt ben portat, amb moltes i gran varietat de tragèdies. M’ha servit per connectar amb ell, hipersensibilitzar-me amb la música que m’oferia, arraulir-me al sofà gaudint de cada nota. I per animar-me, doncs sí, perquè em costa molt estar-me quieta amb cançons així:

Nota: 4,5/5