HOWARDS END – LA MANSIÓN, E.M. Forster

Títol original: Howards End
Traducció: Eduardo Mendoza
Editorial : Planeta
Pàgines: 370  Any publicació: 1910

En un viatge per Alemanya, les germanes Schegel (Meg la gran, i Helen la petita) coneixen i traven amistat amb la familia Wilcox. Tot i els malentesos i algunes situacions desagradables, al llarg dels anys la vida de les dues families s’aniran creuant de forma peculiar.

Aquesta novel·la m’ha agradat moltíssim. Tot i estar publicada fa més de 100 anys, és sorprenentment moderna, feminista i socialista. Les germanes Schegel són les protagonistes, dues germanes que viuen còmodament gràcies a una generosa assignació anual. Són intel·lectuals, gaudeixen de l’art i la cultura, del debat i del coneixement, tenen curiositat i empatia. I per l’altre part tenim els Wilcox, també rics gràcies a varies negocis repartits sobretot per Àfrica, i que representen el capitalisme, l’explotació laboral, el classisme, la ignorància supina, la superficialitat i l’aparentar, i el menyspreu cap a la classe obrera (de la que se’n beneficia gràcies a la seva explotació).

Les dues famílies impactaran significativament en una tercera: Els Bast. En Leonard i la Jackie Bast són una parella que pertany a la classe obrera, i es pot dir que cada un representa un tòpic: en Leonard té l’ànsia de saber, de créixer intel·lectualment, però hi ha un obstacle insalvable que el limita, que és la pobresa. Les preocupacions que li genera la manca de diners, feina, menjar, i un habitatge digne li impedeix la llibertat d’un pensament sense obstacles importants, com gaudeixen la Meg i la Helen. I ella, la Jackie, representa la resignació, la ignorància, sense cap ambició intel·lectual però si una petita esperança poc real cap a la riquesa. És a dir, Leonard voldria ser com les Schegel, i Jackie com els Wilcox. I per desgràcia és un tipus de familia que la gent de la classe dels Wilcox s’aprofita.

Les germanes Schegel són genials fins i tot amb les seves equivocacions i defectes (admeto que m’he arribat a enfadar molt amb la Meg i m’ha costat reconciliar-me amb ella). Són idealistes i els hi agrada debatre i exposar les seves idees sobre temes que segueixen sent actuals (i no han canviat pas tant), com el socialisme i el capitalisme, la lluita de classes, l’art i la cultura, buscar la importància de la vida, connectar amb les persones… Tot i així trobo que tenen certa innocència cap el món. Són bondadoses i generoses, però no deixen de ser unes dones solteres acomodades sense experiència en certs aspectes de la vida, per exemple en el camp laboral i el tracte amb l’individu de classe obrera, i per això senten certa fascinació per en Leonard (“oh, un pobre!”), i a vegades no saben rebatre o els convenç les teories capitalistes dels Wilcox. Per això el camp on guanyen per golejada és l’art i la cultura, un camp que els Wilcox desconeixen, menystenen e ignoren.

Sobre la cultura, i en referència a en Leonard Bast, diuen:

“Pero carecía del concepto de cultura como herencia que se adquiere paso a paso: confiaba en llegar a la Cultura súbitamente, como los adventistas confían en llegar a Jesús”

“- Tiene la cabeza llena de residuos de libros y cultura: horroroso. Nosotras pretendemos que despeje su cabeza y que vaya directamente a la realidad, queremos enseñarle a encontrar la verdadera vida.”

Perquè segons les germanes Schegel  la cultura és un medi, no un objectiu. Posem en cas la literatura: la literatura no serveix (només) per guanyar al Trivial a les nostres amistats, o per presumir de lectures a l’Instagram. És una frivolitat que ens podem permetre, però no té perquè quedat tot aquí. La literatura, la cultura, són les ulleres graduades per veure el món d’una manera més clara i amplia. Però per adquirir aquest bagatge no val llegir qualsevol cosa.

Evidentment es desenvolupa millor i més extensament a la novel·la, i per això m’ha apassionat tant.

He subratllat molts paràgrafs dels que són necessaris el context per entendre-les, així que me n’estic de transcriure-les. Però alguna cosa hi ha que pugui posar:

Apunt sobre el Nadal, just que passava per aquestes èpoques quan l’estava llegint:

(Margaret) Se sintió torpe, mezquina; sus reflexiones sobre la Navidad se volvieron cada vez más cínicas. ¿Paz? Quizá la Navidad traiga otros dones, pero ¿hay un sólo londinense para quien la Navidad sea pacífica? No, el ansia y la excitación de los preparativos han arruinado esta bendición. ¿Buena voluntat? ¡Bah! ¿Habían visto alguna muestra de buena voluntad en las hordas de compradores? ¿O en ella misma?

I altres fragments:

Yo creo que durante los últimos cien años los hombres han desarrollado el deseo de trabajar y no hay que dejar que eses deseo se extinga. Es un deseo nuevo. Muchos lo consideran malo, pero es bueno en sí mismo y espero que pronto el “no trabajar” sea algo tan sorprenente para las mujeres como el “no estar casada” lo era hace un siglo.

(Helen) “De ahora en adelante pienso seguir mi propio camino. Pienso ser lo que soy, por es fácil ser lo que uno es.”

Las mujeres que se refugiaban detrás de los hombres, los hombres que se refugiaban detrás de los criados… todo el sistema estaba mal; y ella iba a desafiarlo.

Nota: 5/5

Un apunt:

No coneixia l’E.M. Forster i veig que era molt interessant. Té altres novel·les de les que desconeixia que fos l’autor, com Una habitació amb vistes, i a més fa poc s’ha publicat (a través de l’editorial Alpha Decay) una recopilació de les xerrades radiofòniques que feia a la BBC, on recomanava llibres de tot tipus.

E.M. Forster va ser, a més, un membre del Grup Bloomsbury, un cercle intel·lectual d’artistes i escriptors on hi havia membres tan destacats com la Virginia Woolf. De fet a Howards End hi ha algunes escenes on les Schegel sopen o reuneixen amb algunes amistats, i s’enceten debat que són recreacions del que passava al grup Bloomsbury.

Una anècdota: 

Sobre la pel·lícula: m’he passat mig llibre confonent Lo que queda del día amb Regreso a Howards End, esperant que en Henry Wilcox/Anthony Hopkins se li girés la sort i es convertís en majordom.

Anuncis