Títol original: L’adversaire
Traducció: Jaime Zulaika
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de narrativas
176 pàgines. Any publicació: 2000
“La mañana del sábado 9 de enero de 1993, mientras
Jean-Claude Romand mataba a su mujer y a sus hijos, yo
asistía con los míos a una reunión pedagógica en la escuela
de Gabriel, nuestro hijo primogénito. Gabriel tenía cinco
años, la edad de Antoine Romand. Luego fuimos a comer
con mis padres, y Romand a casa de los suyos, a los
que mató después de la comida.”
Així de colpidor comença el relat d’Emmanuel Carrère, que s’endinsa en el cas real d’aquest francès abans i després dels seus crims. És un cas sanguinari, però que el fa diferent als altres que es succeeixen arreu del món? Què li va atraure tant a l’autor? Segurament fou que Romand els va enganyar a tots durant 18 anys, des de l’època en que estudiava medicina fins a l’actualitat, fent-se passar per un metge que treballava a l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra. Pero Jean-Claude no va passar mai de segon de medicina, i no treballava enlloc. Quan cada matí agafava el cotxe e interpretava que anava a la oficina, en realitat vagava, dia rera dia, per boscos, aparcaments, poblets. Ningú sospitava la veritat, ni els seus pares, ni Florence, la seva dona, ni els seus amics. Per mantenir un nivell de vida equiparable a un metge de l’OMS es dedicava a estafar als familiars, prometent-los interessos molt alts si li confiaven els seus diners per ingressar-los en un compte suís.
Jean-Claude Romand és un home introvertit, poc carismàtic, covard i un mentider patològic. És capaç d’inventar-se un càncer, la mort d’algú proper o un atracament com a excusa i com a medi per aconseguir la pietat de qui l’envolta, de fer-se present en la vida dels demés. És malèfic, sense tenir-ne l’aparença i el caràcter. Pateix les seves mentides com llagues a la pell, però no es capaç d’enfrontar-se al fet de dir la veritat. En sentir-se atrapat, fruit en part de la paranoia que l’ha perseguit durant anys de la por de que descobrissin l’impostor que era, provoca que acabi amb la seva família de forma dramàtica.
Entre les investigacions policials, el judici, les declaracions de qui el coneixen, i la correspondència que manté l’autor amb l’assassí, s’acabarà de perfilar la vida i el caràcter d’aquest home així com el que va succeí. Però hi ha altra informació de la no tindrem mai la certesa de que sigui veritat, al ser Jean-Claude Romand la única font.
Un cop a la presó, Romand es refugia en el catolicisme, i rep la compassió i amistat de visitadors catòlics. Segurament, en general, tots compartirem el que ens inspira Romand, però què ens inspiren els que es compadeixen d’ell? És un debat interessant. Em va esgarrifar, però, que iniciés una relació romàntica des de la presó amb la professora del seu fill, i que aquesta fes dibuixar a tots els seus alumnes, sense ells saber-ho, uns dibuixos per animar a qui havia matat al seu amic i company de classe.
Com es veu, aquest és un cas que et fa plantejar moltes coses. Avui dia, amb la pèrdua, per bé o malament, de l’intimitat “gràcies” a internet i també a les xarxes socials, seria impensable que algú portes aquesta doble vida durant tant de temps. Pots negar-te a participar-hi, però és molt difícil amagar-se de google, sobretot si presumeixes de tenir un càrrec públic important.
En resum, és un cas horrible, però fascinant, controvertit. El vaig llegir fa un parell d’anys i m’ha tornat a impactar com ho va fer en el seu moment. Sempre es comparen aquest tipus de novel·les (la narració d’un crim) amb A sang freda de Truman Capote (obra magnífica), però la semblança és únicament aquesta, començant que allà els assassins de la família Clutter eren uns delinqüents desconeguts de la zona, i aquí l’assassí és membre d’una família i d’una comunitat. Sobre això, us deixo aquest paràgraf sobre Luc i Cécile Ladmiral, els amics íntims dels Romand (Jean-Claude era el padrí de la seva filla), i com els va afectar el cas:
“¡Si por lo menos hubiesen podido proteger a sus hijos!Ya era bastante espantoso limitarse a decirles que Antoine y
Caroline habían muerto en un incendio junto con sus padres.
Pero cuchichear no servía de nada. Al cabo de pocas
horas, invadieron la localidad periodistas, fotógrafos, técnicos
de televisión que atosigaban a todo el mundo, incluso a
los escolares. Todos ellos sabían desde el martes que a An-
toine, a Caroline y a la mamá de ambos los había matado
su papá, y que luego había prendido fuego a la casa. Muchos
soñaron de noche que la suya se incendiaba y que su
padre hacía lo mismo que el de Antoine y Caroline. Luc y
Cécile se sentaban en el borde de los colchones que habían
arrastrado para colocarlos unos junto a otros, porque ya
nadie se atrevía a dormir solo, y se acurrucaban cinco en la
habitación de los padres. Sin saber todavía qué explicarles,
ellos les acunaban, les mimaban, procuraban al menos
tranquilizarles. Pero notaban que sus palabras no poseían
ya el poder mágico de antes. Se había infiltrado una duda
que únicamente el tiempo podría extirpar. Eso quería decir
que les habían robado la infancia, tanto a los niños como a
los padres, que nunca más los pequeños se abandonarían
en sus brazos con aquella confianza milagrosa, que es un
prodigio, pero que es normal, a su edad, en las familias
normales, y pensando en eso, en lo que había sido destruido
sin remedio, Luc y Cécile se echaron a llorar. “
Si us interessa una versió cinematogràfica, hi ha la francesa, protagonitzada per Daniel Auteuil (actor francés consagradíssim) i, oh sorpresa, una espanyola. Protagonitzada per José Coronado i Adriana Ozores, es titula La vida de nadie, i a mi em va agradar.
Per últim, comentar que tot i que Romand va ser condemnat a cadena perpetua, al 2015 li revisaran la condemna per concedir-li permís per sortir.
Nota: 5/5
LLIBRES & ROSELLES 