SUICIDIO, Édouard Levé

  • Títol original: Suicide
  • Traducció: Julia Osuna Aguilar
  • Editorial : 451 Editores
  • 102 pàgines. Any publicació: 2008

Amb aquest títol, el tema central no és gaire misteriós: la mort auto infligida és la raó del llibre, en aquest cas la d’un jove de 25 anys. El narrador és un amic íntim que en una mena de carta/panegíric llarguíssim (és un llibre curt però un centenar de pàgines no deixa de ser un discurs molt llarg) es dirigeix directament al suïcida i evoca episodis de la seva vida.

Fa temps em van parlar sobre un petit experiment lector per aventurar-se en llibres completament desconeguts: quan les teves mans es dirigeixin cap el llibre que vols, fes que es desviïn lleugerament i agafa el llibre del costat. I més o menys és el que he fet en aquesta ocasió: estava buscant certa novel·la i en la lleixa on havia de trobar-la no hi era, però en canvi em vaig trobar amb Suicidio d’Édouard Levé. Encuriosida pel títol, però sense llegir-ne l’argument ni conèixer l’autor, me la vaig jugar.

I així comença:

Un sábado del mes de agosto sales de tu casa vestido para jugar al tenis y acompañado por tu mujer. En medio del jardín le haces saber que se te ha olvidado la raqueta en casa. Vuelves a por ella pero, en vez de encaminarte
hacia el armario de la entrada donde sueles guardarla, bajas al sótano. Tu mujer no lo ve, se ha quedado fuera, hace buen tiempo, disfruta del sol. Unos instantes después oye la descarga de un arma de fuego. Corre hacia el interior de la casa, grita tu nombre, se da cuenta de que la puerta de la escalera que da al sótano está abierta, la baja y te encuentra allí. Te has pegado un tiro en la
cabeza con la escopeta que habías preparado cuidadosamente. Sobre la mesa has dejado un tebeo abierto por una página doble. Con la emoción tu mujer se apoya contra la mesa, el libro bascula y se cierra antes de que comprenda que se trataba de tu último mensaje.

Me’l vaig cruspir d’una revolada. Aviat se’m va fondre l’interès per conèixer la raó de manllevar-se la vida del protagonista, i em va absorbir el retrat d’un personatge solitari, mesurat, poc parlador. L’amic omnipresent ens parla de principis, sentiments i cavil·lacions del difunt a través de les ocasions que tria per recordar-lo, i forma la imatge de qui ja no hi és. I sorprèn que desgrani escenes amb tant detall i certesa, tal grau d’íntima coneixença. Encara que el narrador remarqui que parla de dos persones diferents (ell i l’amic mort), el lector sospita que hi ha quelcom més, potser algun recurs literari que utilitza el narrador per parlar d’ell mateix. O fins i tot que sigui l’autor qui estigui parlant d’ell mateix.

A les últimes pàgines s’afegeixen uns tercets autobiogràfics presumptament escrits pel propi suïcida , on es reconeix el tarannà de la persona que s’ha anat mostrant al llarg del text. Aquí deixo alguns:

El enemigo me alienta
El combate me exalta
La victoria me resbala

El día me deslumbra
La tarde me serena
La noche me envuelve

Dominar me oprime
Padecer me esclaviza
Estar solo me libera

El ansia me lleva
El placer me decepciona
El deseo me recobra

La alegría me precede
La tristeza me sigue
La muerte me espera

Un cop finalitzat, no aconseguia despatxar la sensació que en aquest llibre hi havia alguna cosa més. I per esbrinar-ho potser hauria de recórrer a l’autor: qui és Édouard Levé?

Édouard Levé va ser un artista, fotògraf i escriptor francès. La seva biografia i obra és molt curiosa, us animo a fer-li una ullada. Però em vaig quedar garratibada al saber que es va suïcidar pocs dies després d’entregar aquest manuscrit al seu editor. Ara tot tenia sentit!

Nota: 4/5

LA SOCIEDAD LITERARIA DEL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY, MARY ANN SHAFFER & ANNIE BARROWS

Títol original: The Guernsey literary and potato peel pie society 
Traducció: Mª Cristina Martín Sanz
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa304 pàgines. Any publicació: 2008

La Juliet Ashton és una reconeguda autora pels seus escrits humorístics durant la segona guerra mundial. Un cop finalitzada aquesta, la Juliet té ganes de canviar de registre, però no troba inspiració. La casualitat fa que un membre del curiós club literari de Guernsey, una illeta al canal de la Mànega, es posi en contacte amb ella, i s’iniciï una correspondència en que la que hi participaran varis personatges.

Si existís una versió extensa de 84, Charing Cross Road, seria aquesta, i per mi clarament l’han usat d’inspiració. És una novel·la encantadora, divertida, emotiva, i on el context històric té un pes important. En un parell de mesos veureu la pel·lícula a Netflix.

Nota: 4/5

84, CHARING CROSS ROAD, HELENE HANFF

Títol original: 84, Charing Cross Road
Traducció: Javier Calzada Jiménez
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Edición Limitada
132 pàgines. Any publicació: 1970

84, Charing Cross Road és la correspondència real que va mantenir l’autora amb en Frank Doel, cap de vendes de la llibreria Marks & Co., començant a finals dels anys 40 i allargant-se quasi 20 anys. A través d’aquesta correspondència ens assabentem que a l’Helene, escriptora i guionista autodidacta, li interessen llibres bastant especials, difícils de trobar a Nova York (difícil de trobar a Nova York, tu) perquè a més els vol amb una edició acurada. A través d’un anunci decideix provar sort amb una llibreria a l’altra cantó de l’atlàntic, en una Anglaterra ressentida pels efectes de la guerra i on hi ha més problemes per trobar menjar que llibres. Frank Doel s’encarregarà durant aquests anys de proveir a l’Helene de les lectures més diverses, que ella agrairà amb obsequis, convertint-la en la clienta predilecta de tots els treballadors de la llibreria.

És un llibre absolutament encantador. L’Helene de seguida es mostra com és, divertida, generosa i una mica estrafolària, i pel contrari tenim en Frank, amo d’aquella mena de correcció tan anglesa, seriós però molt disposat. Durant els anys que durarà aquesta correspondència hi participaran altres membres de la llibreria, també la dona d’en Frank i fins i tot una veïna!

És fàcil llegir-lo amb un somriure permanent, tant pel caire que agafa aquesta aventura epistolar com per algunes de les manies de l’Helen sobre els llibres, que són completament comprensibles i fins i tot compartides per molts lectors. També m’ha produït una enveja sana per la relació de proximitat que sorgeix entre aquestes persones en una època en que parlar d’internet seria equivalent a parlar de ciència ficció. Em fa reflexionar sobre si avui dia som més a prop de tothom però alhora les formes ens fan estar més lluny que abans de que sorgís aquest avanç tecnològic.

I bé, tota aventura té el seu final. I a mi aquest final em va provocar quelcom així (i no exagero):

No es que sigui un llibre dramàtic, i tampoc diria que em va agafar per sorpresa el què passa (s’intueix només obrint el llibre). Però vaig agafar molta estima a tots els personatges i no vaig poder (ni voler) evitar els sentiments que em va provocar. Si s’ha de plorar, doncs plorem!

Nota: 5/5

 

TENEMOS QUE HABLAR DE KEVIN, Lionel Shriver

Tenemos-que-hablar-de-Kevin

Títol original: We Need to Talk About Kevin
Traducció: Javier Calzada
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos / Panorama de Narrativas
616 pàgines. Any publicació: 2007

Com deia a l’anterior post, hi ha llibres que es mereixen un post apart, i en aquest cas, de pas, un monument.

Escrita de forma epistolar, en la que només hi ha una sola veu, la de l’Eva, que escriu a Franklin, ambdós pares d’en Kevin. En aquestes cartes Eva barreja el present i el passat, però seguint més o menys un ordre. Ens porta a quan Kevin era només una idea, després l’embaràs, el naixement, l’estrany comportament d’en Kevin, l’adolescència… I alhora barreja l’actualitat sabent cada vegada més d’aquell Terrible Dijous que va protagonitzar en Kevin. L’Eva li retreu a Franklin la seva ceguesa vers Kevin, un nen especial, diferent a la resta des de que va néixer. Franklin defensava les rareses del seu fill fregant l’absurd, i els fets han acabat donant la raó a l’Eva. Aquesta, que també es sent culpable pel seu comportament vers Kevin, a més de parlar sobre la maternitat, divaga molt sobre altres temes, per exemple la identitat, tant americana, de la que és força crítica, com  la identitat personal.

L’Eva és esquerpa, seca, poc sentimental. Costa empatitzar amb ella. Quan comences a sentir certa afinitat, de sobte et fot una coça, però després se’t torna a guanyar poc a poc, sobretot en la lluita perduda contra el seu fill. I és així, sense adonar-te, que et trobes en una espiral que va in crescendo. Vaig acabar panteixant d’ansietat al llegir les últimes pàgines.

És dur, és angoixós, és incòmode, perquè com a La cena de Koch (relació una mica lliure), el mal és dins la família, i és el més difícil de combatre.

Nota: 5/5