A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES, SÍLVIA ROMERO I OLEA

Editorial : Pagès Editors
Col·lecció: Proses
120 pàgines. Any publicació: 2016

A la colònia hidràulica i altres contes, obra guanyadora del premi de narrativa Vila Ametlla de Mar 2016, és un recull de relats amb la mort com a tema principal. L’autora comenta a l’epíleg que els relats van sorgir per la necessitat d’esbargir-se, banalitzar i passar pàgina arrel d’haver tractat anteriorment un tema tan cru com els dels nens soldats, així que els tretze contes (un llibre sobre la mort havia de portar el número del mal auguri d’una o altra manera) tenen un punt irònic, fins i tot còmic, movent-se entre la fantasia i el suspens. El contes són curts, amb un vocabulari molt acurat però alhora gens dificultosos, cosa que m’encanta perquè no trenca el ritme de la lectura. Com a anècdota personal, alguns del contes els vaig llegir en les varies visites que he tingut al dentista aquests dies. Endinsar-me amb tanta facilitat a les històries m’ha esbargit i alleugerit l’angoixa que sempre m’acompanya en aquest lloc.

Amb la lectura del primer relat, Els esperits no menteixen, que tracta sobre uns adolescents i el joc de la ouija, ja no em vaig poder treure la sensació de que era un llibre encarat al jovent. Em va posar nerviosa com recordo que em posaven alguns dels llibres de terror que llegia de joveneta, i pensava que una història així són de les que triomfen entre aquest públic, siguin o no lectors habituals. I aquesta idea s’anava consolidant mentre avançava la lectura de les altres històries.

Alguns dels relats estan carregats d’una gran dosi de fantasia, i es nota que l’autora s’hi sent a gust amb el gènere. Encara que la fantasia i jo no hem sigut mai companyes de viatge, no deixa de ser curiós llegir com es procura l’alimentació un peix mutant o què pot passar al entrar dins d’un famós quadre. I això passa perquè els relats tenen la mida justa. Com si es tractés d’un piscolabis, pots picar i t’envalenteixes a tastar altres gèneres sense empatx (sí, la metàfora és producte dels recents àpats de Nadal).

Però els relats que més m’han agradat són els de realitats alternatives, com a Ens coneixem?, on dos aparents desconeguts intenten esbrinar què els uneix, o el relat que li dóna el nom recull, on a més l’acompanya una macabra historia sobre un innovador mètode per obtenir aigua. També he gaudit, com no, amb els que tenen un punt de terror, com Imaginacions!, o els de suspens com All i julivert i Objectiu comú, que a més se li suma un gir sorpresa.

Amb A la colònia hidràulica i altres contes he començat molt bé aquest nou any en el que tinc la intenció (a principis d’any sempre ens posem alguna intenció) d’obrir-me més a altres tipus de lectures, sortir de la meva zona de confort. Posar-me de màxima la dita de “si només fas el que saps fer, mai seràs millor del que ets ara”. I com a mínim això es seguirà complint en la pròxima ressenya.

Nota: 3’5/5

HARRY POTTER I LA PEDRA FILOSOFAL, J.K. ROWLING (SÈRIE HARRY POTTER 01)

Títol original: Harry Potter and the Philosopher’s Stone
Traducció: Laura Escorihuela
Editorial : Empúries
Col·lecció: Sèrie Harry Potter
304 pàgines. Any publicació: 1997

Des de que tenia només un any, en Harry Potter (mal)viu amb els seus oncles i l’insuportable del seu cosí Dudley. Però en el seu onzè aniversari, tot i les traves que hi posa el seu oncle, rep una carta que li porta un esser gegantí anomenat Hagrid. La carta és l’acceptació a l’escola de bruixeria de Hogwarts, i d’aquesta manera en Harry s’assabenta que ell és un bruixot, que també els seus pares foren bruixots, i que no van morir en un accident de cotxe si no que els va assassinar “l’Innombrable” bruixot Voldemort. Amb la seva entrada a Hogwarts en Harry coneixerà tot un món de màgia i farà gran amistat amb dos alumnes més, en Ron i l’Hermione.

Des de que vaig veure la pel·lícula al cine li tenia una mica de mania al Harry Potter, perquè em va avorrir i no vaig entendre gaire de què anava tot plegat. I tot i així, em vaig animar a llegir el llibre. Dos circumstàncies em van empènyer a fer-ho: la primera es que després de l’última lectura (la re-lectura de Wilt d’en Tom Sharpe) no tenia molt clar què em venia de gust llegir. I la segona, que de tots els llibres que tenien al súper era el que vaig trobar més acceptable (sí, sóc d’aquelles persones que compra els llibres a l’Amazon i als supermercats, afuselleu-me).

Mentre aprofitava el meu dret com a clienta deixant que la meva filla s’ho passés pipa al parc de boles que posen a disposició dels nens, vaig asseure’m a terra, recolzada a una columna i amb els genolls arronsats, a llegir el Harry Potter. Només em faltava xarrupar una coca-cola per sentir-me com una adolescent. Però al cap de 20 minuts l’esquena i el cul em recordaven que tinc trenta… i tants.

Però tant li fa l’edat quan es tracta d’en Harry Potter, i seria molt egoista etiquetar-lo per un públic únicament infantil/juvenil. En Harry Potter és apte per tots els públics, segurament no a nivell individual però sí general.

Des de les primeres planes la història fila molt bé, t’endinsa en un món màgic amb naturalitat i a més l’autora té una capacitat increïble per fer de la senzillesa una virtut (mentre llegia li he agraït moltes vegades aquesta virtut). M’ho he passat molt bé amb les aventures i aprenentatges d’en Harry Potter i els seus companys, sobre el món que rodeja Hogwarts, sobre l’escola i els seus professors. Sóc una mica dura d’enteniment quan es tracta de fantasia i ciència-ficció, però aquí no he tingut cap problema en endinsar-me en aquest món fantàstic. Si fins i tot he entès les normes del Quidditch! I a la primera!

En fi, perquè després diguin que no pots trobar bons llibres al súper.

Un apunt:

He tornat a veure la pel·lícula, 15 anys després. És innegable que és molt fidel al llibre, fins i tot en els diàlegs, i té l’al·licient de posar-hi una cara a tots els personatges i de poder gaudir d’actors com l’Alan Rickman. La novel·la m’ha ajudat a emplenar alguns buits i a entendre millor algunes situacions, però la pel·lícula, de nou, se m’ha fet llarga i pesada. Probablement no sigui una opinió unànime, però al meu parer, un cop més, el llibre surt guanyat.

Nota: 4’5/5

Voto a bríos, Terry Pratchett (sèrie La Guàrdia 04).

Una illa emergeix del mar, entre les costes d’Ankh-Morpork i Klatch. Ambdós bàndols es disputen el tros de terra, i tant els nobles com el poble estan disposats a anar a la guerra. El comandant Sam Vimes intentarà frenar la matança que plana sobre ells. Lord Vetinari té els seus propis plans.

Nota: 3’5/5

Pies de Barro, Terry Pratchett (sèrie La Guàrdia 03).

Plantejada com si fos una novel·la policíaca, però amb més fronts oberts, uns amb més èxit que altres. Un golem, que és com un robot sense ànima que obeeix al seu amo, és el sospitós principal d’una sèrie d’assassinats. Mentre, han enverinat a Lord Vetinari i es troba greument malalt, i en Vimes es trencarà el cap intentant esbrinar com ha ingerit el verí. Els nobles no perden el temps, i creient en la mort imminent de Vetinari li busquen un substitut que puguin manipular. L’honor recaurà, sorprenentment, en el caporal Nobby Noobs.

Nota: 3’5/5

Hombres de Armas, Terry Pratchett (sèrie La Guàrdia 02).

De moment la novel·la de la Guàrdia que més m’ha agradat, plantejada com una novel·la policíaca amb les peculiaritats del Mundodisco i els seus habitants. Dos assassinats i un robatori formen part d’un complot que farà anar de bòlit a la Guàrdia, que compta amb nous reclutes. A més, és l’últim cas d’en Sam Vimes, que es retirarà al casar-se amb la Sybil Ramkin. Molt divertida.

Nota: 4/5

¡GUARDIAS! ¡GUARDIAS!, Terry Pratchett

Títol original: ¡Guards! ¡Guards! Traducció: Cristina Macía Orío Editorial : Debolsillo Col·lecció: Best Seller 400 pàgines. Any publicació: 1989

Abans d’introduir-nos a ¡Guardias! ¡Guardias!, cal que coneixem una mica Ankh-Morpork: Ankh-Morpork és una gran ciutat del MundoDisco governada pel patrici Lord Vetinari. Aquest ha establert un funcionament per la ciutat, i es que la violència en gairebé totes les seves formes està permesa a través dels gremis, aplicant quotes màximes de crims i preus. És a dir, que parlem de crim organitzat, una de les moltes ironies i jocs de paraules que trobarem en el llibre.

L’argument de ¡Guardias! ¡Guardias! es que una societat secreta està coent un complot per desfer-se del patrici mitjançant l’invocació d’un ésser volador desaparegut centenars d’anys enrere i que pesa unes quantes tones.

En aquestes circumstàncies apareix Zanahoria, fill adoptiu d’un rei nan. Tot i declarar-se nan, destaca entre els seus congèneres perquè fa quasi dos metres d’alt i quasi el mateix d’ample. Zanahoria surt de les seva estimada comunitat situada a les muntanyes i és enviat a la ciutat perquè ingressi a la Guàrdia i es faci un home. Però amb aquest sistema de gremis la Guàrdia ja no és el que era, i molt menys la Guàrdia Nocturna, on va a parar Zanahoria. Els tres membres que la formen tenen les seves peculiaritats: dirigits pel capità Sam Vimes, que beu dia si dia també, el sergent Colon i el caporal Nobbs intenten bàsicament sobreviure nit rera nit mitjançant varies tècniques covardes com la de perseguir poc a poc al delinqüent, o mirar cap a un altre costat i fugir quan es presencia algun delicte. Però la rigidesa de Zanahoria, el seu esperit de justícia i l’aparició d’un drac que terroritza la ciutat faran que les coses canviïn.

¡Guardias! ¡Guardias! és el primer llibre de la saga de La Guàrdia. Admeto que al principi em va costar una mica, que era reticent, perquè la fantasia i jo no som gaire amigues, sobretot quan es tracta de ficar-se en mons aliens. Però en aquest cas la dificultat per introduir-te en el Mundodisco és mínima. Pratchett escurça aquesta distància aplicant molt d’humor a les descripcions, situacions i diàlegs. I sobretot perquè Ankh-Morpork té moltes, moltíssimes singularitats, però no deixa de ser una realitat alternativa de la nostra societat. Una realitat absurda i delirant, clar.

Si, m’ha agradat molt. Pot ser perquè és divertit, o per aquest món esbojarrat, o perquè té acció i una mica de misteri. Però el que realment més m’ha encisat, el que més m’ha enamorat, el que m’ha obligat a seguir llegint aquesta saga (a data d’avui vaig pel tercer), són els personatges. Els membres de la Guàrdia no només són carismàtics (cada un ben definit en el seu estil) si no que a més es percep que tindran certa evolució, una evolució important, i més sorprenent del que sembla en un primer moment. I amb aquestes sensacions, és impossible abandonar-los.

Un apunt:

Si voleu saber quelcom més de ¡Guardias! ¡Guardias! podeu consultar el post d’en Pons, com també si voleu saber més sobre l’obra de Terry Pratchett. 

Nota: 4/5

EL VIZCONDE DEMEDIADO (Nuestros antepasados 01), Italo Calvino

Títol original: Il visconte dimezzato
Traducció: Esther Benítez
Editorial : Siruela
Col·lecció: Biblioteca Calvino
96 pàgines. Any publicació: 1952

El vescompte Medardo de Terralba marxa a unir-se als cristians en la guerra contra els turcs, i enmig de la batalla, una bala de canó el parteix per la meitat. Aconsegueix sobreviure a la mutilació i tornar a casa, però és un home diferent (i no només físicament): s’ha tornat pervers, iracund i despietat, i tothom el tem.

Per sorpresa de tots, temps més tard i després d’un llarg pelegrinatge, apareix a Terralba l’altra meitat del vescompte. Aquest és tot el contrari que l’altre: bondadós, pacífic i compassiu.

L’argument ja dona a entendre que és tracta d’un text fantasiós, d’una faula que li no faltarà l’ensenyament moral. No he captat gaire més apart del plantejament sobre la dualitat de l’home, que m’ha desconcertat per ser massa obvia i simple. Tant, que m’ha fet dubtar de si l’he entès bé.

El conte està carregat de fets e imatges crues, i d’humor més aviat negre. La narració és interessant i enginyosa, no puc dir que m’ho hagi passat malament llegint-lo (ni molt menys!), però si que no m’ha acabat d’emplenar, no va més enllà que la d’un conte curiós.

M’ha sobtat una mica que el llibre estigui recomanat a partir dels 13 anys, per la violència que conté. Imagino que a aquesta edat els hi ha d’impactar llegir sobre cavalls de guerra que intenten que no se’ls hi escapin els budells quan els fereixen, sobre gent que pengen al patíbul o sobre families a qui li cremen la casa, però potser el jovent d’avui dia no té la pell tan fina com m’imagino.

El Vizconde demediado és el primer d’una trilogia anomenada Els nostres avantpassats. Els altres dos que segueixen són El barón rampante i El caballero inexistente. La meva primera intenció era llegir El barón rampante, però al saber que es tractava d’una trilogia vaig voler començar des del principi. Però se m’han tret una mica les ganes, m’ho tornaré a plantejar d’aquí un temps.

No sabia ben bé si posar-li un 2 o un 3. Com que em faria gràcia que d’aquí uns anys se’l llegís la meva filla (quan cregui que té l’edat adequada), li pujaré una mica la nota.

Nota: 3/5