LA PESTE, Albert Camus

Títol original: La peste
Traducció: Rosa Chacel
Editorial : Edhasa
Col·lecció: Pocket
Pàgines: 360  Any publicació: 1947

A la ciutat d’Oran, els habitants observen encuriosits com les rates surten a morir a la vista de tothom. Poc després una estranya malaltia mortal, amb símptomes com febre i bubons en les articulacions, comença a afectar a la població, i els casos es van multiplicant. Els metges de la ciutat, entre ells el protagonista Rieux, no tenen més remei que admetre que el que tenen davant dels ulls es la pesta. Comença així la crònica sobre la lluita entre la plaga i els seus habitants en una ciutat assetjada, sense escapatòria, i en la que els personatges principals ho afrontaran cada un a la seva manera. 

Sincera i personalment, he salvat La pesta del suspens pels pèls. I és perquè és molt necessari el context per entendre millor aquesta novel·la.

Albert Camus era un escriptor pertanyent a la corrent filosòfica existencialista, concretament a l’arrel atea, que creu que l’home existeix pels seus actes, i ha de ser lliure o hauria de tenir la llibertat per definir la seva pròpia ètica i moral sense que la cultura i la religió s’hi posi pel mig. Que en comptes de donar per suposat el que som o com hauriem de ser (imposats per lleis, religió), el que hauria de parlar en nom nostre són els actes de cada individu, la nostra existència. Però contradictòriament, Camus dona per suposat que sense normes sorgiria la bondat innata de l’home. I per això fa aquesta mena d’exercici literari, en que ens trobem en una ciutat que ha quedat tancada perquè la malaltia no s’escampi arreu del territori. I que per culpa de la plaga, tot el que són lleis, normes socials, religió… queden en suspens. Com es comportaran els homes davant d’aquestes circumstàncies? Doncs no he pogut ser més escèptica amb el que diu Camus. 

L’actualitat ens dona l’exemple de què és l’home. L’home s’aprofita de les desgràcies alienes per fer negoci, i s’aprofiten dels febles per fer-ne tot tipus d’abús. Obriu qualsevol diari qualsevol dia de l’any i ho constatareu. A la ciutat d’Oran, però, poca cosa hi ha a retreure. Que el més greu que es pugui recriminar sigui que els comerciants pugen els preus per l’escassetat d’aliments, i tot i així els afectats siguin un breu apunt cap al final. També hi ha un personatge al que se li pot recriminar que gaudeixi d’aquesta ciutat sense llei perquè així la justícia no el ve a buscar per un delicte en que la única víctima era ell (intent de suïcidi). I fins i tot hi ha moments en que se l’intenta excusar.

I no es que sigui impossible que els protagonistes d’aquesta història no existeixin. Els metges i voluntaris que estan al peu del canó en varis processos de la pesta (visites als malalts, als hospitals, camps de quarantena, serveis funeraris….) no són poc creïbles, són ben humans. Gent que ho dona tot fins a l’extenuació o la mort. Però la maldat també és ben humana, des de la individual a la governamental, i no es pot negar la seva existència.

També m’ha empipat una mica que es presenti com una crònica que dona veu a tot un poble, diu que sobretot en els sentiments que tots tenien en comú, que segons ell era l’amor (romàntic), el sofriment i l’exili. I es converteix més aviat en el sofriment d’uns francesos a Argèlia, amb la parella o ex-parella lluny per diverses raons, tots sense fills, i tots homes. I es que no hi ha cap personatge femení. La única dona que té una mica de presència és precisament la mare d’un dels protagonistes, i es dedica a cuidar i teixir, la majoria de vegades en silenci.

La negació femenina va tant enllà, que fins i tot en una de les escenes més cruentes en la que es descriu tot el procés víric en un nen que acaba morint (n’hi ha poques d’aquestes escenes, i crec que aquesta és la pitjor), a qui se li dona la notícia de la mort és al pare (a la mare i a la filla se les ha apartat en un altre lloc de quarantena). Aquest pare, que és un jutge, fa sorgir aquesta reflexió per part d’un dels protagonistes: 

Pobre juez – murmuró Tarrou al salir -. Habría que hacer algo por él, pero ¿qué se puede hacer por un juez? 

I doncs, per una mare? QUÈ ÉS POT FER PER UNA MARE? Doncs a les mares, a les dones en general, l’autor les ignora quasi totalment, si no es per aquelles llunyanes i sense veu, que representen una figura amorosa en els protagonistes. 

Hi ha reflexions interessants, clar que sí. Per exemple la intervenció del mossèn, que aporta la visió de la religió sobre una maledicció que ataca a culpables e innocents per igual. Els dilemes sobre què et demana el cor i què et demana el seny (per exemple entre ajudar o fugir de la malaltia). Però hi ha altres reflexions que trobo que se li dona massa voltes, precisament sobre aquests temes que ell troba tan importants (la distància imposada amb la parella, l’exili,etc.). Atrapat en una ciutat on ronda una malaltia mortal, crec que hi ha altres prioritats. Per això el principi de la novel·la està força bé, al mig és tot un munt de reflexions més o menys encertades mentre la pesta es fa amb la ciutat, i el final m’ha semblat boníssim. 

Hi ha la possibilitat de que no hagi entès ben bé del tot el que volia dir Camus. La meva familiaritat amb l’existencialisme es limita a donar voltes per internet una bona estona, i espero que a cap filòsof o entès en el tema li hagi vingut un patatús al llegir-me. Cada un té les eines que té, i les fa servir com pot. Però encara que no hi estigui d’acord en moltes coses m’alegro d’haver-lo llegit, cada cop gaudeixo més d’aquests llibres que m’obliguen a treure el rovell a les neurones. 

I per cert, ha entrat dins el repte dels clàssics. Tot i publicar la ressenya ara, la vaig acabar a finals de novembre (pels pèls). 

Nota: 3’5/5

Anuncis

L’ELEGÀNCIA DE L’ERIÇÓ, Muriel Barbery

Aparentment, la Renée Michel és la típica portera, un fantasma que només apareix segons les necessitats dels rics habitants de l’edifici. La Paloma, aparentment, és una noieta timida de 12 anys, que viu amb la seva família al mateix edifici.

Ambdues són ànimes bessones perdudes en una societat (o un lloc concret de la societat) on no s’hi senten a gust. Tenen una gran intel·ligència que amaguen a la resta de la gent fins a límits insospitats. El perquè no m’ha quedat molt clar, si més no sembla que una bona raó la sabem al final, però no penso comentar-ho. Però suposo que també és una forma de desempallegar-se de la gent que els envolta, fartes de tant cretinisme. I de no voler cridar l’atenció ni ser objecte de curiositat. S’han creat un món més o menys a la seva mida, una bombolla.

Tot i ser dos esperits calcats, en contraposició hi ha un punt de conformisme en la Sra. Michel, sempre disfressada de portera ignorant, i un punt de rebel·lió en la Paloma, que decideix suïcidar-se perquè a la vida li manca un què, un objectiu, és un buit, i fer-se adult és perdre el que és un i t’adones que no hi ha res més i només et pots enganyar tu mateix.

Apareix una tercera ànima bessona, el Sr. Ozu, i s’estableix un lligam entre els tres. També hi ha la Sra. Manuela, una Gran Senyora sense que li faci falta cap paper amb els títols nobiliaris  e inicien tots plegats tertúlies a la porteria. I t’adones que entre tot aquell edifici de rics prepotents, l’aristocràcia és allà dintre, la crème de la crème de l’edifici és dins la porteria rient, bevent te i menjant pastes.

El meu entusiasme s’ha trobat amb molts altibaixos. Dins la narració hi ha molta la filosofia, en ocasions massa densa per mi. Reconec que si una frase amb matisos filosòfics té més de set linees, quan ja he arribat a l’ultima paraula haig de tornar a començar perquè de ben segur que m’he perdut. I hi ha molt d’això, massa i tot. Però l’historia en si té molt encant, és encisadora i emotiva. El llibre està escrit pels dos personatges principals, la Sra. Michel i la Paloma, cada una amb el seu patiment, els seus pensaments, i també el seu humor e ironia. Hi ha moltes situacions còmiques sobretot gràcies a tots els personatges que els envolten, la majoria burgesos estereotipats, i que s’acosten sovint, sense que ells aparentment s’adonin, a la crueltat. Tenen al cap que certa classe social s’ha de tractar de certa manera i tot i l’educació que volen aparentar, són de la pitjor espècie d’humanitat. Com a la vida real, vaja.

Nota: 😀 😀 😀

SIDDHARTHA, Herman Hesse

Hesse ens transporta a la Índia i ens relata la vida de Siddhartha. La seva vida és un camí espiritual, on hi ha riquesa, renuncia, misticisme,… per buscar una felicitat no basada en la riquesa física, si no espiritual.

És una història molt maca i és molt agradable de llegir, però no tinc la sensibilitat adequada per apreciar aquest tipus de lectures. Té una ensenyança no gaire amagada, la de trobar la felicitat en l’espiritualitat de l’ànima, de no deixar-nos perdre per l’avarícia i altres sentiments tan terrenals, i alhora, innats en l’home. En anar més enllà del conte es el que no puc concebre, en un camí a seguir per trobar la felicitat. Seria hipòcrita si el cregués i tot i així seguís fent la meva vida tal com ara, com negant-me la felicitat.

Nota: 3/5

EL CAMÍ DE VINCENNES, Antoni Marí

El llibre tracta sobre dos personatges anteriors a la Revolució Francesa però grans representants d’aquesta: Denis Diderot i Jean Jacques Rousseau.

El primer es troba empresonat al castell de Vincennes pels seus escrits, crítics amb la jerarquia, la societat i la religió. El segon, ja que són grans amics, decideix visitar-lo, en part per donar-li suport, i en part perquè necessita de la seva amistat.

Diderot, tot i empresonat, gaudeix d’una gran llibertat dins del castell, i no està sotmès a les crueses d’un reu qualsevol de l’època, doncs es tracta d’un personatge il·lustre. Això fa que pugui pensar més al seu aire sobre les seves idees, que comparteix amb el lector. Rousseau per la seva banda, se’ns mostra com una persona insegura, molt pendent de que els seus escrits siguin acceptats en l’alta societat, a la vegada és una mica antisocial. De camí a veure el seu amic, també comparteix amb el lector la seva filosofia, i a base d’especulacions i pensaments diversos, rep de sobte una espècie d’il·luminació, en el que creu veure clar quin seria la veritable raó de l’home i la seva veritable salvació. Aqui surt un Rousseau bastant radical, en que la seva màxima seria eliminar tot: societat, lleis, jerarquies, … i tornar als inicis de l’home, i que aquest només es proveeixi del necessari per viure, aconseguint així la veritable felicitat. Diderot, més moderat però no per això menys lluitador pel que fa a ideologia, advocava per canviar la societat, no eliminar-la.
Aquest és un llibre bàsicament de filosofia novel·lada. A vegades és massa reiteratiu en les idees que exposa. No és un llibre per distreure’s, tot i que la filosofia que exposa, per la forma de ser narrada, és fàcil d’assimilar, tot i que em suposava una lectura més lenta. Només el recomanaria a persones interessades en la filosofia.

LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER, Milan Kundera

És un llibre centrat en el comportament humà i les seves relacions, utilitzant els quatre personatges principals per ensenyar diferents punts de vista i diverses conductes. És subjectiu i profundament explicatiu, amb una prosa tan clara, que sent jo bastant aliena a aquest tipus de literatura filosòfica, no vaig tenir cap problema a comprendre-ho, i a més, a gaudir intensament.
Hi ha tants anàlisi que és impossible no identificar-te almenys amb un personatge, un fet, una acció,… i fa molta gràcia trobar-te el cas.
M’ha agradat aprendre i aprehendre coses: el Kitsch, el és muss eim, la teoria de la merda (de la que estic bastant d’acord), la perillositat de les metàfores, la bondat de l’ésser humà per els animals …
Que no m’ha agradat? Doncs un dia, tornant de la feina, vaig decidir vorejar la costa amb el cotxe. Arribat a un punt on es veia tota la ciutat, casualment el sol es posava. A la ràdio sonava Elton John. El paisatge era preciós. Però va sortir una veueta dins meu que va exclamar: “Q kitsch, no?” Aaaaaaaaaarg, maldita…. La vaig callar immediatament. Per molta raó que tingui, lluitaria perquè ningú m’espatllés aquests moments amb un despreci d’intel·lectuals.Cites preferides:

“Las metaforas pueden llegar a ser muy peligrosas.”

“En el mismo comienzo del Génesis está escrito que Dios creó al hombre para confiarle el dominio sobre los pájaros, los peces y los animales. Claro que el Génesis fue escrito por un hombre y no por un caballo. ”

“La verdadera bondad del hombre sólo puede manifestarse con absoluta limpieza y libertad en relación con quien no representa fuerza alguna. ”

LA METAMORFOSIS, Frank Kafka

Gregor Samsa és un jove que manté econòmicament i amb grans dificultats als seus pares i la seva germana. Un bon dia, sense saber perquè, es desperta convertit en un insecte gegant.

Aquest llibre té moltes lectures. Per a mi, l’estat de Gregor Samsa és una al·legoria de la malaltia.

Gregor es passa tota la vida fora de casa, treballant dur, trobant a faltar la seva família, mentre aquests viuen dels diners que porta Gregor sense fer ni brot.  Per més inri, els seus pares es van endeutar amb el seu cap, i per tant Gregor està lligat a la seva feina per saldar els deutes.

Llavors ve la malaltia. Ser insecte seria com imaginar-se’l postrat al llit víctima d’un greu accident (per exemple), en coma i fins i tot deformat. Els familiars creuen que com està inconscient, no s’assabenta de res. I llavors és un pes per a la família, el pes d’un semidesconegut del que tenen que tenir cura, sense que tampoc hi hagi cap esforç per curar-lo. I aleshores els fets parlen per si mateixos, de com l’amor de la seva familia no era realment cap a Gregor, si nó cap als diners que aportava.

També Kafka ens dona una lliçó: quan la necessitat apreta, fem que el faci falta. La familia Samsa, ben acomodada i amb diverses (teòriques) impossibilitats per treballar acaba sobrevivint amb l’esforç del seu front. Malauradament, qui ho paga més car és Gregor, ja que se’ns dona a entendre que si ja no aporta res a la família econòmicament, és pràcticament un destorb. I per desgràcia, en Gregor ho sap.

Ni tan sols sé si hi ha una visió correcta de veure aquest relat curt o cadascú ho veu a la seva manera. Però jo ho he vist així i m’ha agradat.

EL ALQUIMISTA, Paulo Coehlo

L’Alquimista relata les aventures de Santiago, un jove pastor andalús que un dia abandona el seu ramat per anar a la recerca d’una quimera. Un enriquidor viatge per les sorres del desert que recrea un símbol bell i revelador de la vida, sobre l’home i els seus somnis més profunds.

És una narrativa molt poètica, un conte per a adults molt enriquidor.

Vaig acabar el llibre amb una mica de neguit. Aquesta classe de llibres que et fan pensar si ets feliç, si aconseguiràs els teus objectiu a la vida, et convida (o millor dit, t’obliga) a pensar sobre la teva vida. Quan em preguntava si eres feliç, abans de llegir-lo deia que si , i després, que creia que si. La diferència és gran, el dubte s’ha interposat en la meva resposta. És a dir, que em va fer una menjada de coco impressionant.

Jo crec que es pot aprendre dels llibres, però  que tu mateix has de fer la teva pròpia història, que no deixis que un llibre (que al cap i a la fi és una persona) et digui el que has fer o que has de tenir per ser feliç. Doncs el que he pogut captar, després de posar dos dits de seny, és que Coelho fa una psicologia de pacotilla que s’adapta a tothom, a la majoria dels habitants de la societat capitalista, que tenim de tot però som infeliços per no tenir més. Ens fa creure que tenim un objectiu que no hem assolit, que  la nostra situació és temporal, i que d’això ve la nostra infelicitat. I això remarcarà més la infelicitat del que ho llegeixi, doncs  no serà feliç fins que no aconsegueixi un objectiu, i que en Coelho ja s’espavila de ser vague en aquest aspecte, ja t’ho faràs. Qui realment tingui problemes psiquiàtrics que s’allunyi d’aquest llibre, perquè o bé l’enfonsa o bé l’allunyarà  de la realitat amb tot de frases i pensaments obvis i facilons,  i que serà com posar un pegat dels xinos en la seva fràgil ànima.

He llegit que a molta gent li ha servit per ser més feliç. I que no ens adonem, que estem tan perduts , que la societat està tan malalta que venen aquests encantadors de serps que amb només 4 frases fetes s’emporten la gent a la butxaca?

Per cert, sense cap mena de dubte, sóc feliç.