Editorial : Proa
Col·lecció: A tot vent
217 pàgines. Any publicació: 2012
Vaig tenir dos avantatges amb aquest llibre: el primer, que en desconeixia totalment l’existència. El segon, que el vaig conèixer a través d’un bloc on el recomanava molt, i que deia que per gaudir-lo era millor no saber-no res. Picada per la curiositat, m’hi vaig llençar de ple.
Al acabar-lo, la veritat, no creia que saber de què anava pogués perjudicar-ne la lectura. Però al llegir la sinopsi ho vaig entendre: t’ho espatlla gairebé tot. I jo no us vull espatllar res, així que podeu continuar llegint tranquils, si es que també teniu la sort que encara no sabeu ben bé de què va.
Tot comença amb els records de l’Enzo, un jove moribund, que passa els seus últims dies a l’hospital. És un noi solitari, un seductor, sense família i amb només un amic, Víctor, que quan s’assabenta de la malaltia d’Enzo aprofita per demanar-li un favor inquietant.
Que ningú et salvi la vida és molt psicològica, però no es fa densa. De fet, es llegeix molt ràpid perquè t’enganxa cada cop més. Comença amb tots els ingredients per a una bona novel·la negra, i jo ja començava a salivar, però l’autora no segueix ben bé per aquest camí. Assumida la decepció, se’n pot seguir gaudint. Consta de quatre parts, amb quatre protagonistes, alguns més atractius que altres. Mentre les dues primeres parts les he trobades fantàstiques, la tercera fluixeja (la insistència de donar-hi voltes i més voltes a tot) i la quarta remunta per donar un final no-final, o també es podria dir que personalment m’hagués agradat que fos més rodó, més acabat.
Flàvia Company juga amb les perspectives d’un fet, amb els llaços que uneixen les persones, amb les voltes que dona la vida. Et sorprèn contínuament i ens va creant preguntes sobre la trama que no tindran mai resposta. És una mica frustrant, però alhora és la originalitat de la novel·la, la seva manera de trencar esquemes.
Nota: 3/5
LLIBRES & ROSELLES 