Editorial : DeBols!llo
Col·lecció: Contemporánea
144 pàgines.
Tenia un bon record d’aquest llibre. Avui m’he sorprès al rellegir la meva critica de la primera lectura, en que confesso que em va agradar, sense gaire entusiasme. Em passa sovint que amb el temps el record d’una lectura es transforma, que la que en principi és una lectura normal li acabo tenint més estima del que havia pensat.
El fet es que no m’agrada rellegir. Em quedo amb la impressió de la primera lectura perquè normalment, si m’ha agradat i el rellegeixo al cap d’uns anys, la meva opinió sol canviar. L’exemple més recent es Els pilars de la terra, que em van entusiasmar als 19 anys i fa un parell d’estius no vaig passar de les 400 pàgines. És un totxo ple de palla i que allarga les situacions fins a l’infinit y más allá, però em quedo amb la primera lectura perquè m’agrada recordar emocions que em va provocar al llegir-lo.
Li vaig recomanar Crónica de una muerte anunciada a la meva parella perquè és un llibre curt, i perquè volia que tastés una mica de García Márquez. Mentre se’l llegia, al trobar el llibre rondant per casa jo l’anava agafant i llegint una mica cada estona fins que li he passat al davant i l’he acabat abans que ell.
García Márquez és un autor que m’emplena. M’apassiona la seva forma de narrar, com aconsegueix fer-te sentir l’amor i la tragèdia. L’època, que en la majoria dels seus llibres no sol estar definida per un temps concret però intuïm de varies dècades enrera, i els seus escenaris caribenys, tenen quelcom de romàntic, allunyades de la nostra actualitat tecnològica, freda i frívola. Fins i tot l’acció més fútil adquireix certa gravetat, afecció o fins i tot elegància gràcies a la ploma de Gabo.
La investigació exhaustiva sobre l’assassinat de Santiago Nasar fa que m’atreveixi fins i tot a incloure Crònica de una muerte anunciada dins la categoria de novel·la negra, apart de la dramàtica. Potser la narració poètica de García Márquez no sigui comú en el gènere, però té tots els elements necessaris per pertànyer. La minuciositat dels detalls no cansa, sinó que crea un marc, una escena final, un quadre, una fotografia del punt final i culminant de la novel·la, on hi surt tot el poble i coneixerem tots els punts de vista, i sabrem quina responsabilitat té cada un, en major o menor importància, en la mort de Santiago Nasar.
Nota: 5/5
LLIBRES & ROSELLES 