Títol original: Gone Girl
Traducció: Óscar Palmer
Editorial : Random House Mondadori
Col·lecció: Roja & Negra
576 pàgines. Any publicació: 2012

Perdida és un d’aquells llibres que de sobte apareix al teu radar i no marxa mai del tot. Te’ls vas mirant de lluny perquè ja coneixes bé els best-sellers de a tant el quilo, però les crítiques negatives no et proporcionen el blindatge necessari perquè no se t’acosti. I un dia, tant se val perquè, et trobes llegint la primera pàgina. I la següent. I no vols, NO POTS, parar de llegir fins arribar al final.

Com quedar-se guenya: Un ull al llibre i un ull a la filla.

En Nick i l’Amy es van mudar fa dos anys de Nova York a Carthage, Missouri, el poble natal de Nick. La mare de Nick tenia un càncer avançat i ambdós s’havien quedat sense feina des de feia un temps.

El dia del seu cinquè aniversari de casats, quan la relació no estava passant els seus millors moments, l’Amy desapareix sota un rastre de violència. En Nick reacciona de manera estranya, fred, i no ajuda que tot ho justifiqui vagament.

L’autora divideix el relat en tres parts, tot a dues veus que es van alternant, la d’en Nick i l’Amy.

A la primera part, segons per quin lector, s’ha de tenir paciència. Són quasi 300 pàgines on en Nick narra el present, la desaparició de l’Amy, el procés policial pel qual és sotmès, la investigació a part que ell inicia,… i sempre amb un comportament erràtic que el fa força sospitós. I l’Amy, a través del seu diari, relata el passat: quan va conèixer en Nick, la seva relació, i com aquesta es va deteriorant sobretot pel caràcter d’ell. Ambdós ens mostren la seva visió sobre les experiències compartides, i tot plegat fa que els acabem coneixent força bé. I també coneixerem tots els personatges que els rodegen, molt d’ells sospitosos potencials. És una part que em va enganxar, perquè acabes sentint certa afinitat amb l’Amy. Però moltes crítiques (no la meva) venen per aquí: que és una part massa extensa i el que tracta no els acaba d’atreure.

La segona part és… espectacular. I la tercera, amb un final encertadíssim. Tot agafa forma, et descollones perquè és tan enrevessat, però tant… impecable.

Potser estem davant del crim perfecte?

La maquiavèl·lica autora.

Hi ha històries que justifiquen les seves pàgines. Cada una d’elles, per moltes que siguin. Dels llibres que mentalment crides entusiasmada “es que no li sobra res!”.

Enganxa, i ha rebut tanta acceptació que l’han passat a la gran pantalla. Però no és un best-seller a l’ús. I no només perquè la peli la dirigeixi en David Fincher, que ja diu molt. Està ben escrit (i ben traduït), l’estructura és un pes important, amb el contrast de visions dels protagonistes i els girs inesperats, i ens alliçona amb la visió i profunditat dels temes tractats. Sobre aquests, abasta temes tan varis com la crisi econòmica, la influència d’internet i de la informació que hi circula, la sordidesa televisiva i el munt de programes-documentals sobre assassinats que fan aixecar els dits acusadors cap els marits de les víctimes, sent alhora ells les víctimes de l’opinió pública.

M’ho he passat realment bé llegint-lo.

Nota: 4/5