PEQUEÑOS CUENTOS MISÓGINOS, Patricia Highsmith

pequenos_cuentos_misoginos

Títol original: Little tales of misogyny
Traducció:  Maribel de Juan
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
148 pàgines. Any publicació: 1974

És una mica estrany que amb el que m’agrada la novel·la negra, fins ara no obrís un llibre de la Patricia Highsmith.

Pequeños cuentos misóginos és, tal com diu el llibre, un recull de relats curts sobre dones molt particulars, amb un comportament molt marcat per l’egoisme (jo i només jo, i després jo). La dona que és una maquina de fer fills, la dona que es fa passar per malalta perquè la cuidin eternament, la artista que no troba el seu art, la perfeccionista, la moralista, la virginal, la prostituta… La majoria dels casos el seu comportament és portat a l’extrem, i Highsmith ho encara amb molt d’humor negre i mala baba. M’ho he passat molt bé llegint-lo, i se m’ha fet molt curt. A vegades és una mica cru, però en general és molt divertit.

Es veu, es diu, que Highsmith era un tant misògina. A aquesta conclusió s’ha arribat ja que en els seus llibres (segons diuen) amb prou feines surten dones amb un paper important, i les critica sovint. Però també era força misantropa, doncs ella mateixa confessava que preferia la companyia dels seus gats i dels cargols (?) abans que la de les persones. Confesso que quan llegia els contes vaig pensar amb un somriure que Highsmith no tenia gaire estima ni a homes ni a dones, ja que si bé la majoria d’elles eren les  “malvades” (però també surten dones amb seny contra aquestes dones), la majoria d’homes són uns titelles sense voluntat a mans d’elles.

Llegint una mica sobre ella i mirant fotos, tot i les crítiques que rep pel seu caràcter, és una autora que em dona molt bon rotllo com a escriptora i com a persona.  patricia-highsmith

Seguidament vaig començar a llegir de la mateixa autora “Crims bestials”, sobre animals que es vengen de les persones, però ho vaig deixar al primer conte. El vaig trobar més cruel i no gaire còmic.

Nota: 4/5

Anuncis

ELS MEUS TRES DESITJOS LITERARIS DE SANT JORDI 2014

Un dels aspectes positius de l’ereader es que et tornes més sibarita en la compra de llibres. En el meu cas busco el que no em pot donar el llibre electrònic, que són edicions acurades, llibres curiosos, còmics…

I aquests són els meus tres desitjos:

1.- Los Modlin, Paco Gómez.

Imatge

Paco Gómez va trobar les fotografies dels Modlin llençades en un carrer de Madrid. Aquí va començar la seva investigació sobre aquesta curiosa i extinta família americana, que van morir sense aconseguir la fama que buscaven. El llibre tracta la investigació de l’autor, combinant part d’aquestes fotografies. Imatge

Imatge

 

 

2.- Macanudo, Liniers

Imatge

Desisteixo de llegir còmic en el meu Kindle desprès de varis fracassos, i la meva atenció en aquest món va dirigida directament cap a Liniers, autor argentí de la serie Macanudo. La meva debilitat és la deliciosa petita Enriqueta (una Mafalda actual) i el seu gat Fellini. Liniers pot tenir un humor mordaç com tendre alhora, i estic segura que d’aquí uns anys aquest còmic passarà a les mans de la meva filla.

ImatgeImatge

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3.- El maestro y Margarita, de Mikhail Bulgàkov.

Imatge

L’editorial Nevsky ha publicat una traducció definitiva (segons les seves paraules) de la coneguda i genial obra de Bulgàkov. La traducció corre a mans de Marta Rebón i s’hi combinen il·lustracions d’Alfonso Rodríguez Barrera. És ben llaminera!

Imatge

Lectures primer trimestre 2014

Imatge

El 2014 de moment es un any força prolífic, doncs en el primer trimestre he llegit la mateixa quantitat de llibres que el 2013 (segur que hi va tenir alguna cosa a veure el fet d’haver sigut mare).

La majoria de lectures han estat positives, aquí un resum:

Los 39 escalones, de John Buchan. Un ex-soldat es veu implicat en una conxorxa alemanya que podria provocar una segona guerra mundial. Es perseguit per Escòcia tant per la policia com per espies, el que implica amagar-se i disfressar-se per passar desapercebut. No és d’humor, però és intencionadament divertida. Posteriorment la va portar al cinema Alfred Hitchcock.

Lennox, de Craig Russell. Lennox és un detectiu de la vella escola: primer colpeja i després pregunta. Investiga l’assassinat de dos caps mafiosos al Glasgow dels anys 50, que bé podria ser el Chicago dels anys 20. Màfia, sicaris, dones fatals,… Per mi, excel·lent, amb ganes de llegir més sobre Lennox.

Sukkwan Island, David Vann. Pare i fill es traslladen a un terreny inhòspit d’Alaska. Un pare psicològicament inestable i un fill adolescent que sent l’obligació de cuidar-lo enrareixen un ambient i escenari ja de per si incòmode. Dura, fatal, sorprenent.

La casa infernal, Richard Matheson. Una casa encantada, quatre personatges que volen treure la maledicció a la seva manera. Escenes potents, tensió, crueltat i violència. Una novel·la de por-por.

La cocinera de Himmler, Franz-Olivier Giesbert. Repàs a la història del segle passat a través d’una cuinera molt particular i la seva sed de venjança. Amb alguns altibaixos, però en general molt entretingut.

Estudi en escarlata, Arthur Conan Doyle. El primer Sherlock. Una trama força enrevessada, i unes deduccions ‘úniques’. M’ha sorprès perquè l’esperava més senzilla, i també perquè el Sherlock literari no s’assembla gens a cap de cinematogràfic/televisiu (de moment).

El libro de la señorita Buncle, D.E. Stevenson. Divertimento sobre un petit poble anglès dels anys 20 que es veu trasbalsat quan veuen reflectides les seves vides en el llibre d’un autor desconegut.

Ojos de agua, Domingo Villar. Primera novel·la policíaca protagonitzada per l’inspector vigués Leo Caldas. La nota d’humor la posa l’ajudant aranés que no acaba d’adaptar-se al temperament gallec. Entretinguda, però amb final precipitat.

No emprenyeu el comissari, Ferran Torrent. Primera novel·la del detectiu Toni Butxana. Escrit en un ric valencià, entretinguda.

Higiene del asesino, Amélie Nothomb. L’objectiu d’aconseguir una última entrevista d’un conegut escriptor octogenari, a les portes de la mort, es converteix en quelcom impossible davant del seu discurs imprevisible i desagradable. Només una periodista aconsegueix plantar-li cara i aprofundir sobre la seva vida i obra. Molt irregular, amb moments brillants que no acaben de compensar els moments que el tiraries per la finestra.

El baile, Irène Némirovsky. Relat curt, tenia curiositat per llegir Némirovsky. Avui dia s’hagués tret més mala lluna de la situació que exposa. Agradable de llegir, poca cosa més.

La guarida, Shirley Jackson. Una altra de cases encantades. No sé si era per l’època o perquè era l’estil de l’escriptora, però no és sanguinària com foren aquests tipus de relats posteriorment. Aconsegueix produir molta tensió, però no acaba d’anar enlloc. Tot i així, final convincent. (Incís: Shirley Jackson té un famossísim relat curt, La lotería, que val la pena llegir).

Los capullos no regalan flores, Moderna de Pueblo. Còmic d’humor, on la protagonista usa diferents situacions i tipus d’homes per exposar les complicades relacions actuals entre homes i dones.

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀

LA COCINERA DE HIMMLER, Franz-Olivier Giesbert

portada-cocinera-himmler

Rose, als seus 105 anys, decideix escriure un llibre relatant la seva vida. Ha sobreviscut al genocidi armeni, al nazisme, al maoisme,… gràcies al seu caràcter, i a la venjança. En el relat es barreja el present, on a la seva edat encara porta el seu restaurant a Marsella, i els dolorosos records d’un passat que sempre van amb ella.

Sense esperar-ho, m’ha agradat molt. L’editorial, que la descriu com una “hilarante epopeya”, fa que una s’imagini una història similar a l’avi centenari de la finestra o a Forrest Gump, i resulta que no. Si que és veritat que la protagonista fa el seu particular repàs per la història del segle XX, i que viurà prop d’alguns dels mandataris més destacats del segle, però no ho fa a base d’extravagàncies plenes de fantasia.

Rose és un personatge que m’ha agradat molt, pel seu caràcter i resolució, tot i que alguns desitjos i moments sexuals m’han semblat una mica rebuscats o fins i tot incòmodes.

Vaig simpatitzar tant amb ella que fins i tot em va contagiar l’angoixa que sentia cap als seus fills. Suposo que era inevitable, ja que com a mare recent que sóc, tinc certs sentiments a flor de pell.

La història, tot i el tema, i tot i alguns altibaixos, sobretot cap al final, l’he trobat força lleugera, molt ràpida de llegir.

Nota: 😀 😀 😀

LOS CAPULLOS NO REGALAN FLORES, Moderna de Pueblo

los-capullos-no-regalan-flores-9788426421371

La Moderna de Pueblo és un personatge creat per la reusenca Raquel Córcoles, amb un humor molt femení però no exclusiu.

Los capullos no regalan flores són petites històries i gags. La finalitat és crear un top ten per ajudar a captar les senyals que emanen certs tipus d’homes, i que, si els deixes i no tens les coses gaire clares, turmentaran la teva vida sentimental.

És un còmic molt divertit i juvenil, i m’encanta com vesteix (literalment) a la seva protagonista, molt moderneta i actual, com tot l’humor que exhibeix.

Tot i que és humor i el tema principal són els homes, m’ha sabut greu tanta obsessió amb ells, i que no diversifiqués. També entenc que està dirigit a una generació de post-adolescents/vint-i-tants en que les relacions sentimentals són molt importants, però crec que també ho és el món i la cultura en que es mouen.

Per acabar, anti-recomano la versió per al Kindle senzill: diferents tons de grisos molt tènues i lletra petita.

Nota: 😀 😀 😀

MATAR UN RUISEÑOR, Harper Lee

MATAR A UN RUISEÑOR

Matar un ruiseñor és una novel·la DELICIOSA. Sempre havia cregut que tractava de quelcom diferent, més dura, però en realitat és tendre, juvenil, còmica, i si, també dramàtica.

L’acció es situa a Maycomb, una ciutat fictícia d’Alabama, on viuen l’Scout (la narradora, que comença amb 6 anys d’edat), el seu germà Jem i el seu pare, l’Atticus Finch.

L’Scout és una noia enèrgica, amb caràcter, que ens va explicant tot el que viu: els jocs teatrals amb el seu germà i amb el seu amic Dill, la seva frustrant vida al col·legi, els misteris que envolta una família veïna que no surt mai de casa i que està entossudida a esbrinar, i la feina del seu pare, un advocat de principis però amb un caràcter totalment oposat a l’Scout. L’Atticus ha de defensar un noi negre que ha estat acusar de violar una noia blanca. Aquí ressalta els prejudicis racials, com és capaç de transformar a la gent, i com fins i tot l’evidència no serveix per fer justícia.

Potser perquè sempre ressalten aquesta faceta de la història jo m’imaginava un estil de llibre i pel·lícula com La jauría humana, protagonitzada per en Marlon Brando. És una peli molt bona, però dura, i no em venia de gust tornar a veure res semblant. Per això, tot i que m’encanta en Gregory Peck, no l’havia vist mai.

Però si, la pel·lícula és tan recomanable com el llibre, tot i que el llibre el vaig trobar molt més distret, i ressalta més els personatges (l’Scout és un amor).

Nota: 5/5

UNA LECTORA NADA COMÚN, Alan Bennett

lectora nada común

Títol original: The Uncommon Reader
Traducció: Jaime Zulaika
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
128 pàgines. Any publicació: 2007

A sa majestat la Reina d’Anglaterra li sorprèn veure una biblioteca mòbil darrera el seu jardí. Acostumada a quedar bé amb tothom, agafa un llibre per compromís. Aquest fet marcarà l’inici del seu hàbit per la lectura, un hàbit que la tindrà cada cop més absorta i que no agradarà a palau.

Els llibres que parlen d’altres llibres i autors sempre se’m guanyen una mica. Per guanyar-se’m del tot hi ha d’haver-hi més. I a Una lectora nada común no hi ha més. La història és massa simple (o ximple), amb una evolució fictícia del personatge, que sempre trobarem pla com una porta i més sec que un pa de tres dies. La resta de personatges, ensopits i quasi transparents, aporten poc  (gens) a la història.

L’autor busca l’humor, sense aconseguir-ho, en les reaccions de palau i dels súbdits amb els canvis de rutina i de protocol de la reina. Amb prou feines ha aconseguit arrencar-me un somriure, i he acabat pensant que “l’humor fi anglès” amb que el publiciten és aprofitar-se d’una etiqueta, ja que la gràcia és tan lleugera que ni l’assaboreixes.

Però és agradable llegir, ni que sigui de passada, sobre Sylvia Plath, Ted Hughes, Charles Dickens, Philip Roth, Alice Munro.. i descobrir autors i personatges com Jean Genet, J.R. Ackeriey (i la seva peculiar obra La meva gossa Tulip, que tinc moltes ganes d’enganxar), Nancy Mitford (i les seves germanes)… I és per això que aquesta obra s’escapa pels pèls de l’infern.

Nota: 😀 :/

EL ABUELO QUE SALTÓ POR LA VENTANA Y SE LARGÓ, Jonas Jonasson

 

el-abuelo-que-salto-por-la-ventana-y-se-largo-9788498384161

Títol original: Hundraaringen som klev ut genom fönstret och försvann
Traducció: Sofía Pascual Pape
Editorial : Salamadra
Col·lecció: Narrativa
416 pàgines. Any publicació: 2009

L’Allan Karlsson, en el dia del seu centenari, no està disposat a suportar l’alcalde, els medis locals, companys e infermers que l’esperen a la sala de l’asil on viu per celebrar aquest dia tan especial. I és així que, sense cap destí fixe en ment, fuig per la finestra de la seva habitació i vaga pels carrers fins arribar a l’estació d’autobusos, on un fet en particular donarà molta més emoció de l’esperada a aquesta escapada improvisada. L’autor, a més, intercala el present i el passat de l’Allan, que sorprenentment s’ha topat (topat és la paraula exacta) al llarg de la seva vida amb personatges històrics i s’ha involucrat en fets rellevants de l’història mundial com qui no vol la cosa.

Sobre aquesta novel·la he llegit moltes opinions extremes: o no agrada gens o encanta. El fet en comú de tot plegat són les expectatives: a la majoria dels que no els hi ha agradat comenten que les recomanacions d’altres lectors els havien creat unes expectatives que no s’han vist complertes. A la majoria del qui els hi ha agradat comenten que no pensaven que s’ho passarien tant bé.

Partint d’aquesta base, quedeu avisats de que potser faré més mal que bé si dic que m’ha agradat molt. És entretingut, ben escrit/traduït, amb un humor molt anglès. La història en si és estrafolària, i quasi original. Dic quasi perquè  tot i les distàncies, el fet de topar-se amb tot de personatges i fets històrics ens recordaran al Forrest Gump cinematogràfic i literari.

L’he trobat un pèl llarg, tot i que no m’ha sobrat res. M’ha fet somriure en moltes ocasions, i m’ha agradat el repàs a la història del s. XX, tot i que no és molt precís i/o es permet (lògicament, donat el plantejament) moltes llibertats.

No formarà part dels llibres de la meva vida, no m’ha marcat especialment. Però és un divertimento que recomanaria per aquella ocasió en el que l’únic que volem és passar una bona estona entretinguts, sense més.

Nota: 😀 😀 😀 😀

200 BOGERIES PERQUÈ ET QUEDIS AMB MI, Martín Piñol

Editorial : Rosa dels Vents
264 pàgines / Any: 2007

En Martín Piñol, autor i protagonista d’aquesta esbojarrada novel·la, és un professor universitari delicat, grassonet, tímid, romàntic, hipocondríac, sarcàstic i neuròtic que acostuma a fugir dels problemes, tant propis com aliens. L’Alícia, la noia de qui fa anys que està enamorat, es a punt de marxar amb la seva parella als Estats Units, segurament per no tornar. Conxorxat amb el pare de l’Alícia, que dirigeix una agència de detectius, en Martín  Piñol només té dues setmanes per convèncer-la de que es quedi i, ja que hi és, enamorar-la.

200 bogeries perquè et quedis amb mi és una novel·la molt entretinguda, amb un personatge molt particular que té tots els ingredients per provocar les situacions més delirants i divertides. En Martín i l’Alícia faran de detectius, acompanyats per un xòfer més dur que en Sam Spade, formant un trio que funciona molt bé. El cas on s’impliquen dóna tantes voltes i té tants embolics que em va recordar a les novel·les flanaguesques de l’Andreu Martín i Jaume Ribera (apunt mental: les hauria de tornar a rellegir un dia d’aquests).

Tot i que en Joan Antoni Martín Piñol és professor i guionista, molta gent el coneix per les escasses (per desgràcia) intervencions al Club de la Comedia de la Paramount Comedy, on els seus monòlegs són tant divertits com característic i original és la seva forma d’explicar-los. Des de fa varies setmanes promociona a través de Twitter i Facebook la seva última novel·la, Una de vampiros, que basant-me en l’opinió de molts lectors puc deduir que promet ser tant o més divertida que aquesta.

Nota: 😀 😀 😀

UNA DONA DIFÍCIL, John Irving

Títol original: A widow for one year
Traducció: Ernest Riera
Editorial : Edicions 62
646 pàgines. Any publicació: 1998

La familia de la Ruth Cole fa anys que està esquerdada per la mort dels dos fills adolescents en un accident de trànsit. Nascuda temps desprès en un intent de refer la familia, no serà un lligam prou fort per seguir unint la deteriorada relació entre Ted i Marion. Ruth, a l’edat de quatre anys, serà abandonada per la seva mare.

Aquell estiu de 1958 Ted Cole, escriptor de contes infantils, contracta a Eddie com a ajudant, que en aquell moment és un estudiant de 16 anys. Ted, que és un faldiller sense remei, té l’esperança que Eddie pugui treure -entre llençols- la trista melangia de Marion. Aquest és l’inici d’una història que no acabarà fins quaranta anys desprès.

Irving podia haver escrit una gran novel·la si no s’hagués perdut pel camí. Si bé divideix el relat en tres espais temporals, realment podriem diferenciar la novel·la entre una Ruth infant i una Ruth adulta, on la participació de la criatura es bàsicament d’espectador. I aquesta és la part que més m’ha agradat,  aquestes primeres 200 pàgines, aquell intens estiu de 1958, de la que se’n podria treure una novel·la totalment independent. La ploma d’Irving, que tan bon punt ens treu un somriure com ens crea imatges esborronadores, crea un microcosmos amb aquest triangle d’amor-odi entre Marion, Ted i Eddie.

Quan passem a la segona part, trenta-dos anys desprès, els protagonistes no són els mateixos. No tenen el mateixa carisma, i com a molt arriben a l’ombra que van ser o que semblava que serien. Són personatges fluixos, com si tota la passió s’hagués quedat en aquelles primers 200 pàgines. Apareix una Ruth adulta, que fins ara havíem tingut poc en compte. Tot i ser una escriptora d’èxit, amb problemes per mantenir relacions, amb certa ambigüitat sexual, no és un personatge atractiu.  En el moment que Ruth passeja per Amsterdam t’adones que l’autor va tant perdut com ella i el lector que la segueix. L’entusiasme inicial minva, però no dràsticament ja que Irving s’encarrega de posar petites joies al relat. Podria dir que és un bon creador de moments, de petites escenes que costaran oblidar. A més insereix els contes de Ted, fins i tot un capítol d’una novel·la de Ruth, que en principi ens pot fer arrufar el nas -per pesat- però realment és converteix en una perla més.

Com a curiositat, John Irving va publicar poc desprès d’Una dona difícil un dels contes infantils atribuïts a Ted, Un soroll com algú que prova de no fer soroll.

Una dona difícil va ser portada a la pantalla gran, amb en Jeff Bridges i Kim Basinger com a protagonistes. Una adaptació fidel i ben aconseguida.

John Irving pertany a aquest grup d’escriptors que també fan guions pel cinema, com Graham Greene i William Faulkner. La seva novel·la més reconeguda és El món segons Garp (adaptada també el cinema), que probablement caurà aviat a les meves mans.

Nota: 😀 😀 😀 😀 (només per les primeres 200 pàg. es mereix les 4 estrelles)

Editorial : Alfaguara
Col·lecció: Hispánica
485 pàgines / Any: 2003