Lectures octubre 2014- febrer 2015

De nou, he passat una d’aquestes èpoques en que no puc/no tinc ganes de comentar els llibres que llegeixo, per la raó que sigui (res dramàtic). Després m’arrepenteixo, perquè el bloc em va molt bé per refrescar lectures antigues, perquè amb el temps moltes s’acaben diluint (en alguns casos, s’agraeix oblidar-les). També em va molt bé perquè m’obliga a endinsar-me més en el que he llegit, descobrint aspectes que no m’havia plantejat amb la lectura. És una llàstima, perquè dels que he llegit hi ha algun llibre que mereix ser recordat fins el detall.

En principi volia fer un post resum de les últimes lectures des de l’últim resum trimestral. Però m’ha quedat un totxo difícil d’empassar, masses llibres acumulats, així que faré que cada llibre del que pugui dir quatre apunts tingui el seu post exclusiu.

De moment, només la llista. Els que hi he afegit alguna cosa es que ja tenen post:

La cena, Herman Koch. Inspirat en fets reals, sobre el cas de l’indigent de Barcelona cremada per quatre malparits. Koch ens planteja en aquesta crua novel·la què fariem si fóssim els pares de les criatures. Nota: 4’5/5

Casa de verano con piscina, Herman Koch. De nou Koch, que em va agradar molt la seva duresa i com ens refrega l’hipocresia d’aquesta societat per la cara (la societat som nosaltres, no ho oblidem. Sembla que al dir societat parles d’altres, i no maco, no ). Aquí puja de nivell amb un protagonista del tot repugnant. Nota: 4’5/5

El vizconde demediado, Italo Calvino. Primer volum de la trilogia Nuestros antepasados. Una cruenta faula sobre la dualitat de l’home. Nota: 3/5

Perdida, Gillian Flynn. L’Amy desapareix, i en Nick, el seu marit, té tots els números perquè el culpin. M’ho vaig passar molt bé llegint-lo, llàstima que no pugui dir el mateix de la pel·lícula. El meu home no em perdonarà mai aquelles dues hores i mitja de peli soporífera. Nota: 5/5

Los renglones torcidos de Dios, Torcuato Luca de Tena.  Relectura. Novel·la que amb els anys ha quedat obsoleta, si no es que en el seu temps ja ho fos. Com a primera lectura és àgil, enigmàtica, enganxa. Com a segona lectura, deixa molts caps per lligar i no segueix una lògica adequada per esclarir-ho tot. La protagonista, insuportable, sense ser la intenció de l’autor. Nota. 3/5

El vagabundo que se creía Sherlock Holmes, Felipe Santa-Cruz. Un rodamón sevillà es creu Sherlock Holmes. Divertimento per passar una bona estona i que s’agraeix, perquè realment diverteix. Nota: 4’5/5

Bartleby l’escrivent, Herman Melville. Relectura. Sempre m’ha fascinat aquest personatge, és còmic i alhora incòmode, torbador. Nota: 5/5

– El guardián invisible, Dolores Redondo.

– La hora de las sombras, Johan Theorin.

– Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver.

– Una historia sencilla, Leonardo Sciacia. 

– La brisca de cinco, Marco Malvaldi. 

– Vestido de novia, Pierre Lemaitre.

 

 SÈRIE MILA VASQUEZ

– Lobos, Donato Carrisi. 

– La hipótesis del mal, Donato Carrisi.

 

SÈRIE BEVILACQUA-CHAMORRO. 

– (BiCh 01) El lejano país de los estanques, Lorenzo Silva.

– (BiCh 02) El alquimista impaciente, Lorenzo Silva.

– (BiCh 03) La niebla y la doncella, Lorenzo Silva. 

– (BiCh 04) La reina sin espejo, Lorenzo Silva.

– (BiCh 05) La estrategia del agua, Lorenzo Silva.

– (BiCh 06) La marca del meridiano, Lorenzo Silva.

– (BiCh 07) Los cuerpos extraños, Lorenzo Silva. 

 

Anuncis

EL VIZCONDE DEMEDIADO (Nuestros antepasados 01), Italo Calvino

9788478444205_L38_04_l

Títol original: Il visconte dimezzato
Traducció: Esther Benítez
Editorial : Siruela
Col·lecció: Biblioteca Calvino
96 pàgines. Any publicació: 1952

El vescompte Medardo de Terralba marxa a unir-se als cristians en la guerra contra els turcs, i enmig de la batalla, una bala de canó el parteix per la meitat. Aconsegueix sobreviure a la mutilació i tornar a casa, però és un home diferent (i no només físicament): s’ha tornat pervers, iracund i despietat, i tothom el tem.

gerardo_delgado_vizconde_demediado_3

Per sorpresa de tots, temps més tard i després d’un llarg pelegrinatge, apareix a Terralba l’altra meitat del vescompte. Aquest és tot el contrari que l’altre: bondadós, pacífic i compassiu.

L’argument ja dona a entendre que és tracta d’un text fantasiós, d’una faula que li no faltarà l’ensenyament moral. No he captat gaire més apart del plantejament sobre la dualitat de l’home, que m’ha desconcertat per ser massa obvia i simple. Tant, que m’ha fet dubtar de si l’he entès bé.

2

El conte està carregat de fets e imatges crues, i d’humor més aviat negre. La narració és interessant i enginyosa, no puc dir que m’ho hagi passat malament llegint-lo (ni molt menys!), però si que no m’ha acabat d’emplenar, no va més enllà que la d’un conte curiós.

gerardo_delgado_vizconde_demediado_1

M’ha sobtat una mica que el llibre estigui recomanat a partir dels 13 anys, per la violència que conté. Imagino que a aquesta edat els hi ha d’impactar llegir sobre cavalls de guerra que intenten que no se’ls hi escapin els budells quan els fereixen, sobre gent que pengen al patíbul o sobre families a qui li cremen la casa, però potser el jovent d’avui dia no té la pell tan fina com m’imagino.

gerardo_delgado_vizconde_demediado_4

n24_visconte_Cicare_1

El Vizconde demediado és el primer d’una trilogia anomenada Els nostres avantpassats. Els altres dos que segueixen són El barón rampante i El caballero inexistente. La meva primera intenció era llegir El barón rampante, però al saber que es tractava d’una trilogia vaig voler començar des del principi. Però se m’han tret una mica les ganes, m’ho tornaré a plantejar d’aquí un temps.

No sabia ben bé si posar-li un 2 o un 3. Com que em faria gràcia que d’aquí uns anys se’l llegís la meva filla (quan cregui que té l’edat adequada), li pujaré una mica la nota.

Nota: 3/5