Títol original: The age of the iron
Traducció: Dolors Udina
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: MOLU s. XX – Les millors obres de la literatura Universal segle XX
208 pàgines. Any publicació: 1990
L’edat de ferro està ambientada a Sud-àfrica, en ple conflicte de l’Apartheid. La novel·la és una llarga carta que escriu una anciana, la sra. Curren, que s’acaba d’assabentar que li queda poc temps de vida a causa d’un càncer terminal. La destinatària és la seva filla, que viu a EEUU, amb la qui degut als anys i la distància manté una cordial però freda relació. La intenció de la mare és deixar-li un llegat a la seva filla, expressar-li els seus sentiments i sincerar-se sobre la seva relació. Tot i el toc intimista de la carta, no pot evitar escriure sobre els fets que succeeixen al seu voltant, començant pel rodamón que s’ha instal·lat al seu jardí, qui creu que pot ser una mena d’enviat diví. Gràcies a la minyona, una dona de color, i el fill adolescent d’aquesta, coneixerà de ple la desgràcia del conflicte que es viu al país.
Coetzee és un dels autors que tenia moltes ganes de llegir, tant per la seva popularitat com pel seu premi Nobel. Si bé m’he trobat un autor molt ficat en la pell de la protagonista, sorprenentment intimista, és una novel·la que no m’ha agradat gens. El fet és que és una novel·la desesperançadora. Cap dels protagonistes permet una concessió a la sra. Curren, que lluita per intentar de totes les maneres possibles ajudar, a canvi d’una estima i pietat que no trobarà. Tots els protagonistes són com glaçons, semblen robotitzats, quadrats, i desconfiats fins a la mort. La degradació física, mental i moral de l’anciana arriba fins a límits indignants, essent totalment ignorada per les poques persones que l’envolten. Si bé tots estan submergits en altres problemes, i sincerament també molt durs, aquest caràcter “de ferro” fa que ningú es preocupi per ningú i al final la sort de cada un no tingui altra nom que “desgràcia”.
Així que la història no m’ha agradat, i els raonaments intimistes de la sra. Curren m’han arribat a cansar. Les divagacions i deliris fa que el relat sigui a vegades molt confús. I afegeixo a més que no he aconseguit de cap de les maneres connectar amb ella.
No és una mala novel·la, en aquest cas es tracta estrictament del meu gust personal. Al club de lectura ha triomfat, tot i que no he aconseguit trobar, per molt que ho parléssim, l’esperança i bondat que han trobat la gran majoria. Aquestes coses a vegades em fan dubtar de mi mateixa.
Nota: 👿 :
LLIBRES & ROSELLES 