L’última novel·la de la Jane Austen, publicada al 1818 pòstumament, segueix l’argument en que es solia moure l’autora: novel·la costumista i romàntica, centrada en una història d’amor marcada per motius econòmics, classe social i mals entesos. L’Anne Elliot és una dona soltera de 28 anys que viu amb el seu pare i una de les seves germanes. A diferència de la seva família, és una persona assossegada, resignada, bondadosa, mediadora i pacient. És la filla mitjana de Sir Walter Elliot, un baronet vidu, classista i malgastador, que en un intent d’estalviar però també de seguir mantenint les aparences acaba llogant la finca familiar de Kellynch Hall a un almirall. Casualment la muller d’aquest inquilí és la germana de Frederick Wentworth, el pretendent que l’Anne, aconsellada per la família i la seva confident, va rebutjar fa 8 anys. Wentworth no provenia ni de família acomodada ni l’acompanyava cap títol, però reapareix a la vida d’Anne amb la butxaca plena, amb el grau de capità de la marina, i solter. L’Anne encara segueix profundament enamorada però és evident que en Wentworth està ressentit.
Aquesta és la tercera novel·la de Jane Austen que llegeixo i que he trobat per sobre d’Emma i per sota d’Orgull i Prejudici (ambdues llegides fa més de 10 anys, com passa el temps!). No és de les més conegudes de l’autora, i entenc perquè. Dubto que el romanticisme entre l’Anne i en Wentworth pogués mantenir tot solet la novel·la sense el ventall de secundaris que els acompanyen, i sense la magnífica visió que ens aporta dels costums de l’època. He trobat que l’Anne Elliott és un personatge molt passiu, sense cap punt de rebel·lia davant d’una família que la menysté contínuament, i es deixa portar allà on la dugui la marea. La narradora ens fa petits apunts del que pensa la protagonista però sense que aquesta sembli continguda, per això sorprèn que fins ben bé passades dues-centes pàgines (de tres-centes que té la novel·la) no li coneixem importants reflexions que sorgeixen entre converses. Algunes d’aquestes reflexions tenen un marcat caire feminista, però alhora resignat, ja que en aquella època les dones gaudien de poca llibertat en tots els àmbits (parlem de principis del 1800). D’en Wentworth poca cosa puc dir, l’he trobat quasi invisible.
Certs paràgrafs em van induir a especular quant de la Jane Austen hi ha en l’Anne Elliot. Al ser escrita en plena maduresa, em preguntava si hi hauria abocat vivències passades i reflexions personals.
Per exemple: Insisteix molt en el concepte d’un únic amor per tota la vida. Sabem que Austen no es va casar mai, però sobre els vint anys (1796) va mantenir una relació especial amb Thomas Lefroy, que segons diuen va ser qui li va inspirar el personatge de Mr. Darcy d’Orgull i Prejudici. Però a diferència de Mr. Darcy, Lefroy no tenia ni un duro (depenia del seu oncle), i val a dir que la Jane tampoc. Al poc temps, Lefroy va marxar cap a la seva Irlanda natal i no es va trobar mai més amb la Jane. Sembla, però, per algunes cartes que la Jane va enviar a la seva germana Cassandra, que el flirteig/enamorament per part dels dos va durar uns mesos més però que els impediments econòmics pesaven molt. Poca cosa més sabem, ja que Cassandra va cremar les cartes que li enviava la seva germana quan aquesta va morir.
Jane Austen 
Thomas Lefroy
Tornant a la protagonista de la novel·la, Anne diu que una de les raons de rebutjar Wentworth va ser perquè ella s’oposava a un llarg festeig amb l’esperança d’una futura millora econòmica que els permetés casar-se (que havia de recaure sobretot per part del nuvi). Anne creia que això malmetria la relació i la vida de cada un, ja que aquesta millora podria ser que no es produís mai. Tornant a la vida de la Jane, com he comentat, ni ella ni en Thomas eren econòmicament solvents, i per molt que s’estimessin aquesta impossibilitat no desapareixeria.
Lefroy es va casar al cap de tres anys amb una rica hereva, i a la primera filla que va tenir li va posar de nom Jane (que també era el nom de la seva sogra, val, però deixeu-me fantasiejar). A Persuasión, l’Anne denúncia amargament com els homes obliden ràpidament la que havien sigut “l’amor de la seva vida”.
(Diàleg amb un personatge masculí):“Anne: Nosotras no los olvidamos tan pronto como ustedes a nosotras. Tal vez es nuestro destino, nuestro sino, más que nuestro mérito. No lo podemos evitar. Vivimos recluidas en casa, calladas, y los sentimientos se apoderan de nosotras. Ustedes estan obligados a luchar. Tienen siempre una profesión, unos intereses, un negocio, (…) que los devuelve al mundo en seguida. “
“Capità Harville: Pero permitame que le diga que la historia, y la literatura, sea en prosa o en verso, estan contra usted. (…) Creo que no he abierto un libro en mi vida que no contenga algún pasaje sobre la inconstancia femenina. (…) Pero tal vez, dirá usted, porque los han escrito los hombres. Anne: Tal vez, desde luego. Así que, por favor, no me ponga ejemplos de los libros. Los hombres han tenido toda clase de ventajas sobre nosotras a la hora de contar su historia. Su educación ha sido siempre muy superior; la pluma ha estado siempre en sus manos. No acepto que los libros prueben nada.”
“Anne: Le creo capaz de cualquier sacrificio, y de toda la resignación doméstica, mientras tenga un objeto, si me permite la expresión. Quiero decir, mientras viva la mujer a la que ama, y viva por usted. Todo el privilegio que yo reclamo para mi sexo (no es muy envidiable, no tiene por qué codiciarlo) es el de tener un amor más duradero, una vez perdida la existencia o la esperanza.”
Em va fer l’efecte que aquestes dures recriminacions traspassaven la ficció, que no lligaven amb la protagonista passiva que havia estat fins ara l’Anne. Per això vaig buscar si la Jane Austen tenia algú a qui fer-li aquests retrets, i he lligat caps. Per desgràcia no he trobat absolutament res que en parli minímament d’aquesta possible relació entre la novel·la i la vida privada de la Jane Austen, tot i que em falta bibliografia. Per internet corre molta informació esbiaixada, blogs que copien a altres blogs,… Res que em semblés consistent. Així que aquestes teories (o fantasies) es queden en un terme totalment personal.
Per cert, la relació dels Austen-Lefroy no va acabar aquí. La situació econòmica no va ser un impediment perquè una neboda de la Jane Austen (amb qui estava molt unida) es casés amb un Lefroy, un parell d’anys abans de que la Jane acabés Persuasión al 1816. La neboda es deia… Anna.
Un apunt: Que ningú em recomani Becoming Jane, una lliure interpretació de la història d’amor entre Jane Austen i Thomas Lefroy. Amb els mateixos ardits que qualsevol pel·lícula d’amor de segona categoria, guió pèssim, actors insulsos amb el que és impossible connectar (si ni entre ells connecten!), intentant copiar la magnífica Orgull i prejudici (tant el llibre com la peli)… Vaig deixar-la a la meitat, no vaig poder més.
Segon apunt: L’edició de és ben maca, però no hi ha el mateix esforç en la qualitat, perquè se m’ha mig esparracat a mitja lectura.
Nota: 3/5
LLIBRES & ROSELLES 