“La mañana en que a la última hija de los Lisbon le tocó el turno de suicidarse —esta vez fue Mary y con somníferos, como Therese—, los dos sanitarios llegaron a su casa sabiendo exactamente dónde estaba el cajón de los cuchillos y el horno de gas y dónde la viga del sótano en la que podía atarse una cuerda.”
Només llegir aquest primer paràgraf vaig decidir que seria el primer llibre dels que havia portat de la biblio que llegiria. Em va enganxar de seguida. Las vírgenes suicidas, escrit per Jeffrey Eugenides, és la història de 5 germanes adolescents i el seu camí cap al suïcidi, solitari en unes, col·lectiu en unes altres.
Com els narradors, un grup de nois admiradors de les germanes Lisbon, som espectadors de la tragèdia que es veu venir. No només perquè ho sabem al principi, si no per l’angoixa que produeix tot el llibre. És inexplicable i desconeixem tot el que passa, però passa, i mai es sabrà del tot perquè va passar.
Crec que al final l’autor també li concedeix als narradors el do de l’estupidesa de la que semblaven lliurats al llarg del relat. Les raons que dona pel suïcidi col·lectiu d’aquestes germanes (egoisme, egolatria, ceguesa…) és suma a les idioteses de la resta. Que ningú tingui en compte que aquestes germanes van estar durant quasi un any tancades a casa, incomunicades, mal alimentades, amb condicions higièniques pèssimes, demostra que al final els mateixos narradors també acaben encegats de culpabilitat.
Cap al final, la Sra. Lisbon, la mare de les noies, després d’enterrar la seva última filla, abans d’entrar en aquella casa ruïnosa, es para al jardí. Es mira tot el carrer, i tots els habitants del carrer se la miren, amagats, dins de casa, al garatge, darrera una cortina, i és una acusació mútua. “Tu les vas matar” “Que vau fer vosaltres per impedir-ho?”, tots implicats, tots còmplices d’aquesta desgràcia.
No m’ho he passat bé llegint-ho. De fet, quasi ni hem conegut a les germanes Lisbon. La novel·la està feta a talls, flashbacks entre present, passat, i més enrera encara. Però els personatges amb prou feines els intuïm, quasi ni els palpem, no sabem per on agafar-nos amb cada un d’ells. És com si les germanes, totes juntes, fossin un ésser. El mateix es podria dir de la gent que els envolta.
No és un llibre intens, però tampoc és avorrit. Enganxa perquè es preveuen unes situacions que mai es succeeixen, unes situacions que ens ho explicaran tot, el que realment està passant. Per mi ha estat un desencís.
LLIBRES & ROSELLES 