El dia dels trífids és la novel·la més coneguda de John Wyndham. Fou escrita al 1951, i tracta sobre unes plantes estranyes anomenades trífids i que apareixen misteriosament (tot fa pensar que creades pels russos). Temps més tard es succeeix una catàstrofe a nivell mundial que perjudica a tota la humanitat. Que tenen en comú les plantes amb la catàstrofe? Doncs que aquestes plantes, capaces de moure’s, atacar i matar a les persones amb un potent verí, es trobaven sota un control estricte, on eren inofensives i se’n podia treure profit. Sense control… És converteixen en el principal enemic de l’home.
Tot i tenir més de 50 anys, trobo que és un llibre molt actual, amb una narrativa i una dinàmica molt d’ara. És una història apocalíptica molt entretinguda. Al ser una de les primeres del gènere, és al·lucinant quantes obres l’han agafat de referència. Fins i tot pel·lícules! Aquí uns exemples: 28 dias despues, els zombies de George Romero, el còmic Los muertos vivientes, La carretera de Cormac McCarthy, Apocalipsis Z de Loureiro, Ensayo sobre la ceguera de Saramago, El mecanoscrit del segon origen de Pedrolo, Soy leyenda de Richard Matheson (que tenen 3 anys de diferència)…
No és tan cruenta com les novel·les d’ara, que sembla que hagin de mostrar el pitjor sadisme per tal de que els lectors sentim quelcom (fàstic, angúnia, excitació… el que sigui). Hi ha mort, hi ha injustícia, però no emplena pàgines i pàgines amb detalls escabrosos. També es salta segons quins detalls que lectors d’avui dia no estem acostumats, àvids com estem de lògica pura. Un exemple: S’ha d’anar d’A a B. Avui dia s’ha de justificar la possibilitat i l’execució d’anar d’A a B. En canvi, Wyndham hi va, i ja està. I no és quelcom negatiu! Amb una bona narrativa i ambientació no has d’anar trencant-te el cap trobant la lògica i emplenant pàgines amb explicacions que al cap i a la fi no aporten res, només una justificació de com s’ha anat d’A a B. Quan una novel·la es prou interessant, aquests detalls (o falta de detalls) no la fan malbé. I millor 250 pàgines ben entretingudes que no 500 i amb la sensació de que hi ha massa palla.
No tot és perfecte, i menys per mi que sóc tan tiquismiquis. M’ha semblat massa exagerat i poc natural que a les 24 hores de succeir-se el desastre els protagonistes i la gent del seu voltant ja es plantegen una nova forma de reeixir-se i tirar endavant, creant un nou tipus de societat i altres formes de convivència. Crec que és necessitaria més temps per iniciar aquests plantejaments.
Hi ha una part que m’ha agradat molt, i és que en aquest caos apocalíptic hi ha certa discussió entre un dels protagonistes amb una dona, ja que aquesta manté que és incapaç d’engegar un motor (ni d’intentar-ho) amb l’excusa que no serveix per això, que no és culpa seva.
No estic d’acord amb vós – féu Coker – No solament és culpa vostra, sinó que és una culpa que us l’heu creada vós mateixa. És una autèntica pose, això de considerar-vos massa espiritual per entendre en mecànica. És una estúpida forma de vanitat. Tothom comença per no saber res de res. Però Déu ens ha donat un cervell per fer-lo servir. I no fer-lo servir no és cap virtut digna d’elogi: fins i tot en les dones és una falla que cal deplorar (…)
(…)Sabeu perfectament que les dones poden manejar màquines més complicades i delicades quan es prenen la molèstia d’intentar comprendre-les. El que passa és que generalment tenen massa mandra per a prendre’s aquesta molèstia, si no s’hi veuen obligades per les circumstàncies. Per què haurien de preocupar-se’n quan la tradició de la seva indefensió pot ser racionalitzada com una virtut femenina… i així es pot carregar la feina a un altre? Ordinàriament és una pose que no val la pena de desemmascarar. Els homes han contribuït a mantenir-la, encarregant-se d’adobar l’aspiradora de la pobra doneta, i canviant-li els fusibles fosos. Ambdues parts han acceptat l’engany de comú acord. (…)
Fins ara hem pogut permetre’ns el luxe de divertir-nos a propòsit d’aquesta mena de peresa mental i de parasitisme. A despit de generacions senceres de xerrameca sobre la igualtat de sexes, els interessos creats eren massa importants per a abandonar la idea de la dependència de les dones. Però, a l’hora de la veritat, s’ha demostrat sempre que les dones podíeu servir pels mateix que els homes (…) Penseu en els temps de guerra, quan les dones fèieu de mecànics. (…) No s’hi val confondre la ignorància amb la innocència. I la ignorància ha deixat de ser divertida. És perillosa compreneu? Molt perillosa! (…)
I per acabar… que és un trífid? Quina forma té? Aquí hi ha un pòster de la pel·lícula que es va fer el 1960 que particularment em sembla genial:
Aquí hi ha uns altres no tant terrorífics, potser en acció fan més por (de la serie El dia dels trífids de 1981):
La portada de una de les edicions angleses:
I el dibuix d’una servidora no el posarem perquè el wordpress té problemes amb el paint (ooooooooooooooooooh, amb la gràcia que feia XD ).
Ah, afegir un últim apunt: Hi ha una segona part anomenada La nit dels trífids publicada al 2001 per un tal Simon Clark:
No hem negareu que la portada es com una peli setentera de serie B! Però a la meva part friki li fa gràcia…
Nota: 5/5
LLIBRES & ROSELLES 