LECTURES 2020 (PRECONFINAMENT)

Un any més, compilació de lectures.

Publicaré el llistat en varies tandes, que he classificat així: preconfinament, confinament, postconfinament, i nova normalitat. Així també estalvio que quedi un sol post molt pesat.

Apunts:

Durant el confinament vaig llegir poc i, en general, malament. Prometo que al pròxim confinament llegiré més.

2 3 4 propòsits lectors pel 2021:

  • Llegir més en català.
  • Llegir més autores.
  • Llegir més, en general.
  • Acabar tots part dels llibres pendents que tinc a casa (actualment una mica més de 30. No són molts, però alguns fa anys que els arrossego).

La meva col·lecció editorial preferida ha passat a ser Mirmanda, d’Edicions de 1984.

El club de lectura al que assisteixo (menys del que voldria) vam participar com a jurat als Premis Setè Cel de Salt. Una experiència emocionant, a més amb tres novel·les destacades i premiades que han estat en varis debats literaris al llarg de l’any (Gina de la Maria Climent, Canto jo i la muntanya balla de la Irene Solà, i Persecució d’en Toni Sala). Poder parlar-ne amb els altres membres del club, analitzar-les i comparar-les va ser molt divertit i enriquidor. Per cert, el premi se l’endugué Gina.

PRECONFINAMENT

1280 Almas, Jim Thompson Nota: 4/5

Gats Indòmits, Sarah Andersen (Sarah’s Scribbles #3). De nou, un altre recull de tires còmiques de la Sarah Andersen. Nota: 4/5

El arte: conversaciones imaginarias con mi madre, Juanjo Sáez. Entre l’autobiografia i l’assaig, amb moments didàctics, visions oníriques i missatges mindful, en Juanjo Sáez ens mostra la seva visió de l’art a través d’unes converses imaginàries amb la seva mare. Nota: 3’5/5

Exercicis d’estil, Raymond Queneau. Un experiment, realment uns “exercicis d’estil”: L’autor utilitza vora un centenar de recursos literaris per descriure sempre la mateixa escena banal. Tot un repte, força curiós. Nota: 3/5

Nits de matapobres, Jordi Dausà. En Roger regenta un bar i ha de vigilar que una droga adulterada que circula pel carrer no li causi problemes al negoci. A més, s’ho ha deixat amb la Bàrbara, i es troben en aquell moment tan incòmode de la separació en que les fronteres sentimentals del que és exigible entre ells i el que no encara són difoses. / Més superficial que l’última obra de l’autor (Lèmmings), però no per això deixa de tenir algun moment notable. Nota: 3/5

El silencio del bosque (Brigada de homicidios de Dublín #1), Tana French. Nota: 2/5

Hoy es el último día del resto de tu vida, Ulli Lust. A principis dels 80 l’Ulli i l’Edi, dos joves punkis austríaques, s’escapen a Itàlia. Després de passar la frontera l’Ulli perd a l’Edi durant uns dies, i es trobarà sola en un país molt diferent al seu. / Cada cop que tancava aquest còmic tenia la necessitat d’una bona dutxa. L’Ulli es mou en una zona (principalment al sud d’Itàlia) on tot són una colla de cavernícoles lascius, i em resultava repugnant les continues topades amb homes que, de totes les maneres possibles, s’aprofiten o volen aprofitar-se sexualment d’ella. Nota: 3/5

Heavy 1986, Miguel B. Núñez. En un barri de Madrid dels anys 80, uns joves viuen la vida al voltant del món heavy. Bars mítics, cintes de casset gravades, estètica socialment sospitosa… Retrat de l’època. Nota: 3/5

Morfina/Relats d’un jove metge, Mikhaïl Bulgàkov. Recull de relats, la majoria protagonitzades per un jove metge rus que porta una consulta en un poblet perdut de Rússia. Amb una narració molt assequible (els autors russos encara em mig espanten), em va sorprendre el seu sentit de l’humor, molt contemporani. També hi ha la sèrie de tv, protagonitzada per en Daniel Radcliffe i en Jon Hamm. Està ben escenificada però algunes modificacions en els personatges van fer que no m’acabes de fer el pes. Nota: 5/5

Secuelas de una larguísima nota de rechazo, Charles Bukowski, il·lustrat per Thomas M. Múller. Un sol relat curt acompanyat per il·lustracions. Deixant apart de que és poqueta cosa, al meu parer hi havia altres contes de Bukowski més interessants per il·lustrar. Nota: 2/5

El rey (Colomba & Dante #3), Sandrone Dazieri. Aparentment l’últim llibre de la trilogia de la policia Colomba Caselli i l’ajudant/víctima-de-segrest Dante. Em va costar situar-me perquè comença pocs minuts després de com va acabar la segona entrega, que ni recordo. Bàsicament, un best-seller per passar l’estona. Nota: 2’5/5

Mi año de descanso y relajación, Otessaa Moshfegh. La protagonista, una novaiorquesa de 26 anys, passa una profunda depressió. Té una feina que no l’emplena, una relació sentimental tòxica, una amiga que sembla que es mou per interès… L’únic que li dona cert consol és dormir. Així que després d’arrossegar-se per la vida, acaba decidint que es passarà el proper any més dormida que desperta, gràcies a les pastilles (somnífers, tranquil·litzants, antidepressius…) que li proporciona la seva terapeuta. / Quina protagonista més insuportable, que insulsa, irritant,… quina merda d’història que no et dona absolutament res. Nota: 1/5

Los sucesos de la noche 1, David B. No recordo absolutament res d’aquest còmic, però al Goodreads li vaig posar un 3/5.

Mars del Carib, Sergi Pons Codina. Tot gira entorn als clients habituals d’un tuguri anomenat Mars del Carib, al barri de Sant Andreu. Drogoaddictes, borratxos, delinqüents… Una patuleia amb la que m’ho vaig passar molt bé, molt divertit. Nota: 4/5

LÈMMINGS, JORDI DAUSÀ i MASCORT

Editorial : Llibres Del Delicte
Pàgines: 222  Any publicació: 2018

El protagonista es desperta estomacat en una nau industrial que sembla abandonada. L’acompanyen dos cadàvers, un feix de bitllets i una amnèsia persistent. Vagarà pel polígon fins acabar en un bar, on coneixerà un tipus estrany que l’ajudarà a amagar-se mentre recupera la memòria i esbrina en quin embolic està ficat.

Lèmmings és una novel·la negra que tira cap al hardboiled, intensa i ben construïda, amb un vocabulari acurat i alhora proper, i amb la que en definitiva m’ho he passat molt bé. No és un relat itinerant en recerca de la identitat, doncs la memòria aviat fa acte de presència. Aleshores el text canvia de rumb i ens porta cap el passat, a conèixer al protagonista de manera més profunda, íntima. Com que aquest pateix d’una insòlita disfunció congènita, cada faceta de la seva vida té un toc peculiar: la convivència amb la seva família disfuncional en un barri marginal, els estudis i les feines, els companys i les parelles sexuals, la seva relació amb les arts marcials,… tot plegat ens servirà per entendre els camins i les decisions preses que l’han dut a aquella nau industrial. La violència i el sexe explícit que es descriu no és gratuït, són els ingredients per a construir i reforçar el personatge. De tota manera, res escandalós que qualsevol lector assidu de novel·la negra no hi estigui avesat. (o bé que després de llegir Lemaitre ja estic curada d’espants).

La pròpia violència implícita en les Arts Marcials i els esports de contacte, és de fet, un d’aquests trets atàvics que els homes duen entortolligat al seu ADN. Si no és al gimnàs és a les grades del camp de futbol, o als ridículs espectacles de lluita lliure americana. Exercida, sublimada o contemplada, la violència té presència en la vida de tot home i és, alhora, un dels darrers reductes del seu gènere. La seva última fortalesa.

L’estructura és un encert: tres blocs, present/passat/present, en el que el passat és centra pràcticament en un únic flashback, sense que el text perdi la fluïdesa. Fer servir la segona persona per la narració pot resultar una curiosa elecció fins que t’adones, ja immersa en la història, que aquesta distància que resulta impersonal va totalment amb el caràcter del protagonista. I em va unir al personatge més enllà de l’empatia, fins al punt de compartir sensibilitat i emocions. I ho he trobat una genialitat, doncs al acabar-lo em vaig adonar que el salt emocional del protagonista i la meva havien anat en paral·lel.

Lèmmings va ser una de les meves adquisicions d’aquest passat Sant Jordi, i com es pot veure, tot un encert.

La violència, vas aprendre durant aquelles nits llargues i blanques, és patrimoni dels perdedors.

Nota: 4/5