Criadas y señoras és un relat a tres veus sobre la precària situació de les minyones afroamericanes als anys 60, a Mississipi.
L’Skeeter és una jove blanca que ha acabat la universitat i torna a casa. Voldria ser una gran escriptora, i una editorial de Nova York li dona una petita esperança a canvi de trobar un reportatge que pugui interessar. De mentre s’ha de conformar elaborant una columna setmanal al diari local fent-se passar per la Senyora Mirna, una experta de la llar. El problema és que l’Skeeter no en té ni idea de cuidar una llar. Així que contactarà amb l’Aibileen, la minyona afroamericana d’una de les seves millors amigues, perquè l’ajudi amb la columna. Junt amb la Minny, una altra criada una mica bocamolla, sorgirà un projecte molt especial: donar veu a les dones que formen part del servei domèstic de la ciutat de Jackson.
Ens submergim de ple en un context històric on el racisme és una actitud natural, recolzada per les lleis de l’Estat. Les primeres actituds rebels comencen a sorgir (contra la separació d’espais públics, la formació de guetos), però això encara està lluny de les criades de Jackson, Mississipi. Elles són dones sense veu que sobreviuen resignades suportant les mestresses dia sí dia també, ajudant-se de la ironia, sentit de l’humor i camaraderia.
Des de que vaig veure la pel·lícula que em vaig apuntar de llegir la novel·la. És de saviesa popular que les novel·les superen la pel·lícula basades en elles, oi? I podria dir que aquest cas no és l’excepció, però ho diré fluixet, sense contundència. El film és molt fidel al llibre i considero que han fet una feina excel·lent, però té molt de mèrit que coneixent tot el que passa hagi gaudit de la lectura (des de la primera pàgina!) com si em vingués de nou.
Nota: 3’5/5
LLIBRES & ROSELLES 