Aquests autors estan caracteritzats sobretot per escriure plegats els casos de l’agent de l’ F.B.I. Aloysius Pendergast. Segons tinc entès La mano del diablo forma part d’una trilogia en que, com a trama principal o de fons, hi ha el mateix tema: el germà de l’agent Pendergast, en Diògenes Pendergast, un ésser, segons ens fan entendre, temible.
L’aparició del cos carbonitzat del Sr. Grove, enmig d’un escenari immaculat, amb continues referències al diable i a la combustió espontània, fa que La mano del diablo comenci molt bé. Després, poc a poc, es va perdent l’interès, comencen els típics estereotips: romanç entre companys (que ho veus venir des de que ella apareix, no són gaire subtils), ineptitud policial (tots són idiotes menys els protagonistes, masclisme policial), la policia d’altres països no coneix la tecnologia (a Itàlia tenen els expedients recents lligats amb un cordill perquè encara no coneixen els ordinadors, a l’any 2004), i l’argument i les conclusions s’agafen en pinces en una trama molt forçada que li ve fluixera per moments. No és del tot avorrit, i el que més m’animava a seguir llegint era la curiositat. Però podia deixar la lectura en qualsevol moment, quasi no em va enganxar. Després, amb el desenllaç, ja ve la desil·lusió perquè encara dona més la sensació de ser repetitiu, estereotipat i gens original. A més, s’allarga massa, una barbaritat, realment no feien falta les 650 pàgines que té.
La història paral·lela sobre un personatge que és creu escollit per Déu (i que res té a veure amb la trama principal) provoca el mateix que la història principal: un inici que promet, un final que desil·lusiona.
El protagonista, l’Aloysius Pendergast, és poc creïble. És un personatge particular creat per ser especial i quasi d’un altre món. Tot ho sap i se’n surt de tot. En els moments d’acció en que els autors posen la situació al límit, fins que realment no hi ha manera humana de sortir-se’n, en Pendergast ho soluciona d’una forma tan miraculosa que fins i tot sembla ridícula. No em va agradar gens.
Conclusió: no tornaré a llegir res més d’aquest parell d’autors, ni tan sols els dos llibres següents que continuen la trilogia. No val la pena. Com a novel·la negra i/o policial m’he trobat llibres i autors molt més interessants.
Nota: 👿
LLIBRES & ROSELLES 