RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

  1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
  2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

  1. Diez Negritos, Agatha Christie
  2. Rebeca, Daphne Du Maurier
  3. No está solo, Sandrone Dazieri
  4. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
  5. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
  6. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
  7. Lobos, Donato Carrisi
  8. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
  9. El lector, Bernhard Schlink
  10. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

  1. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
  2. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
  3. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
  4. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
  5. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
  6. Se sabrà tot, Xavier Bosch
  7. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
  8. La chica del tren, Paula Hawkins
  9. El guardian invisible, Dolores Redondo
  10. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

  1. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
  2. Alta fidelidad, Nick Hornby
  3. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

  1. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
  2. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

  1. Los cuerpos extraños
  2. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

  1. Causa de muerte
  2. Cruel y extraño
  3. Un ambiente extraño
  4. La jota de corazones
  5. Una muerte sin nombre
  6. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

  1. Pies de barro
  2. ¡Voto a bríos!
  3. Hombres de armas
  4. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

  1. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

  1. Los amantes de Hiroshima
  2. Los buenos suicidas
  3. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

  1. Defensa cerrada
  2. Noticias de la noche
  3. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

  • Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
  • Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
  • El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
  • Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
  • Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
  • El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
  • En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.
Anuncis

TENEMOS QUE HABLAR DE KEVIN, Lionel Shriver

Tenemos-que-hablar-de-Kevin

Títol original: We Need to Talk About Kevin
Traducció: Javier Calzada
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos / Panorama de Narrativas
616 pàgines. Any publicació: 2007

Com deia a l’anterior post, hi ha llibres que es mereixen un post apart, i en aquest cas, de pas, un monument.

Escrita de forma epistolar, en la que només hi ha una sola veu, la de l’Eva, que escriu a Franklin, ambdós pares d’en Kevin. En aquestes cartes Eva barreja el present i el passat, però seguint més o menys un ordre. Ens porta a quan Kevin era només una idea, després l’embaràs, el naixement, l’estrany comportament d’en Kevin, l’adolescència… I alhora barreja l’actualitat sabent cada vegada més d’aquell Terrible Dijous que va protagonitzar en Kevin. L’Eva li retreu a Franklin la seva ceguesa vers Kevin, un nen especial, diferent a la resta des de que va néixer. Franklin defensava les rareses del seu fill fregant l’absurd, i els fets han acabat donant la raó a l’Eva. Aquesta, que també es sent culpable pel seu comportament vers Kevin, a més de parlar sobre la maternitat, divaga molt sobre altres temes, per exemple la identitat, tant americana, de la que és força crítica, com  la identitat personal.

L’Eva és esquerpa, seca, poc sentimental. Costa empatitzar amb ella. Quan comences a sentir certa afinitat, de sobte et fot una coça, però després se’t torna a guanyar poc a poc, sobretot en la lluita perduda contra el seu fill. I és així, sense adonar-te, que et trobes en una espiral que va in crescendo. Vaig acabar panteixant d’ansietat al llegir les últimes pàgines.

És dur, és angoixós, és incòmode, perquè com a La cena de Koch (relació una mica lliure), el mal és dins la família, i és el més difícil de combatre.

Nota: 5/5