EL PARAÍSO EN LA OTRA ESQUINA, Mario Vargas Llosa

Editorial : Alfaguara
Col·lecció: Hispánica
485 pàgines / Any: 2003

La vida de Flora  Tristán i Paul Gauguin, avia i nét, és novel·lada pel recent premi Nobel.

Flora Tristán és una lluitadora pels drets dels treballadors i de les dones, i amb el seu manifest, La Unión Obrera, recorre tota França, combatent la ignorància d’uns i el poder dels altres. Dècades desprès, Paul Gauguin es trasllada a Tahití buscant la puresa extrema, tan visual com sensorial, per poder plasmar-la en les seves obres.

Vargas Llosa situa els personatges als últims anys de la seva existència per així servir-se de l’analepsis i els records per recórrer unes vides emocionats,  turmentades, insatisfetes i de tràgic final.

Tot i que inicialment no em sentia atreta per la seva lectura, m’ha acabat agradant moltíssim, tant per l’apassionant vida de  Tristán i Gauguin com per la forma de relatar-la de Vargas Llosa. Curiosament l’autor, no sé si com una forma innovadora d’atreure el lector, sovint es dirigeix directament als seus personatges amb familiaritat. I en certa manera, és com si els conegués. Aquesta forma simpàtica d’alienació pot ser deguda a la quantitat d’informació  que ha tingut que absorbir per dotar els personatges de captivadores personalitats. Informació acompanyada a més d’intensos viatges, que la seva filla Morgana va fotografíar i posteriorment publicar un recull titulat “Les fotos del Paraíso” (una de les fotografies s’utilitzaria posteriorment per la portada de Travesuras de la niña mala). A més, en el cas de Gauguin, m’ha agradat molt quan el personatge viu certes experiències i les plasma a les seves obres, dotant d’un significat més ampli,  mostrant quelcom més del que hi ha a la tela.

Els personatges són en alguns moments oposats i en altre completament iguals, sense que existeixi un gris intermig. I en aquesta igualtat fa referència el títol, que  té doble sentit. Per una part dona nom a un joc infantil, i per l’altre reflexa perfectament la obsessió d’auto-superació i la frustració dels dos protagonistes, ja que per ells el paradís sempre es trobarà a l’altra cantonada.

Nota: 😀 😀 😀 😀

Anuncis

TRAVESURAS DE LA NIÑA MALA, Mario Vargas Llosa

Editorial : Alfaguara
Col·lecció: Hispánica
375 pàgines.

Als anys 50, Ricardo Somocurcio és un adolescent peruà del barri limeny de Miraflores.  Està enamorat de Lily, una de les misterioses germanes xilenes del barri. Per casualitat es descobreix que les germanes no són més que una farsa, i Lily desapareix. Aquest és el primer encontre amb Lily dels varis que tindrà Ricardo al llarg de la seva vida.

El llibre esta dividit en diferents episodis discernibles per varies coses: cada episodi té un escenari (París, Londres, Tokio…), un amic de l’ànima (un polític, un hippie, un traductor…), i un marit de Lily diferent. Fins i tot Lily canvia de nom diverses vegades (Camarada Arlette, Mrs. Robert Arnaux, Kuriko…) i fins al final no sabrem el seu nom verdader. També utilitza un fons històric, sobretot peruà, però també europeu, que engloba els anys 50 fins a finals dels 80.

No té el realisme màgic d’altres novel·les llatinoamericanes, però  les casualitats constants que fan trobar-se els personatges són del tot irreals. És la única llicència fantasiosa que és permet l’autor.

Encara no havia llegit res de la literatura peruana però m’ha agradat, sobretot el seu vocabulari  De totes maneres, crec que al principi se n’abusa més de les locucions peruanes (fent-me perdre una mica) però que més endavant es van espaiant. És un canvi estrany, ja que Ricardo ens explica la seva història al cap de molts anys d’haver passat, i no és que ell vagi canviat mentre passen els anys.

Confesso que m’he enrabiat més d’un cop amb els seus personatges.  I és que no és el primer llibre que llegeixo amb un argument similar i quasi amb el mateix resultat. Un parell d’exemples seria El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Màrquez o Mal de amores, de Ángeles Mastretta. Un personatge que va al seu rotllo, mentre l’altre no para de somicar per ell. A unes els hi he trobat l’encant, i a altres no. El de Gabo si, és un llibre que m’encanta, i el de la Mastretta no. I aquest…. mig i mig. M’enrabiava l’egoisme i l’ambició d’ella, del que ni s’amagava ni s’avergonyia, i el lligam d’ell amb ella. Ricardo ens explica la seva lluita interior, la seva depressió, la seva tristesa, i la impossibilitat d’oblidar-la. No diré que no m’agraden les històries d’amor, però si que no m’agrada el sofriment consentit i la veneració constant.

Aquest és el mig negatiu. El mig positiu és que tot i l’enrabiada, és interessant de llegir, entretingut, enganxa. Els sentiments tan bàsics (com la ràbia en el meu cas) dels que al principi ens deixem portar vers als personatges, comença a tenir certs matisos al llarg de llibre i deixen lloc per la comprensió i la llàstima.

A més, les aparicions d’ella són quasi estel·lars (però previsibles), sorprenents els embolics de marits i amants on es fica,  la seva decadència cada cop més pronunciada, el seu misteriós passat,… tot plegat estimula la lectura. Ell narra, i ella, amb les seves dolenteries, ens fascina.

Nota: 😀 😀 😀