Últimes lectures

Fa unes setmanes vaig tornar al blog després d’estar uns mesos sense postejar res. Vaig apartar els llibres durant aquest temps? Ni somiar-ho! Apart d’arreplegar tots els Montalbano’s que em queien a les mans, també vaig llegir altres coses. Fa massa temps, però, que els vaig llegir (des de mitjans l’estiu passat fins passat el nadal) i la meva memòria no em permet ser tan precisa com per fer-ne un sol post per cada llibre. Així que faré un breu apunt de les lectures que no vaig ressenyar quan tocava.


La última noche en Tremore Beach, Mikel Santiago.

Un famós compositor busca la inspiració que li manca en una solitària casa costanera, junt amb els seus fills. En una nit de turmenta és impactat per un llamp, i a partir d’aquell moment comença a tenir estranyes visions que semblen molt reals.

És una bona novel·la de misteri, enganxa, per passar-ho molt bé.

Nota: 4/5


El muñeco de nieve, Jo Nesbo.

El protagonista és en Harry Hole, un inspector de policia, que investiga la estranya desaparició d’algunes dones i l’estranya aparició de ninots de neu macabres.

El meu primer Harry Hole. Vaig veure que al cinema feien la peli basada en aquest llibre, el tràiler em va semblar emocionant, i a més està protagonitzada per en Michael Fassbender, de carrera consolidada amb molt bones pelis. Així que vaig pensar que seria bon moment per llegir-lo. El resultat: Em declaro NO fan d’en Harry Hole. No em va caure bé el protagonista, i la trama tampoc em va semblar per tirar coets. En general el vaig trobar molt semblant a en John Vernon, recargolat per acabar decebent. I el final és passar-se de flipat.

Nota: 2’5-3/5


El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni.

El comissari Ricciardi és un home trist, i suposo que tot li ve perquè se li apareix gent morta (o sigui, fantasmes). Els veu tal i com van morir, en qualsevol lloc, i sent les seves últimes paraules. Això li pot ajudar en esbrinar el culpable de qualsevol cas, però evidentment amb aquesta feixuga càrrega aquest home no pot ser l’alegria de cap casa.

En aquesta primera novel·la de quatre (cada una amb una estació de l’any) assassinen un famós cantant d’òpera en el seu camerino, i tot l’escenari desprèn un tuf estrany. Ambientada en la Nàpols feixista dels anys 30, el protagonista també haurà de bregar amb la burocràcia imperant.

El vaig deixar i reprendre unes quantes vegades, perquè el comissari és l’antítesi d’un personatge atractiu. Finalment li vaig acabar agafant el punt, i fins i tot vaig continuar amb la segona novel·la, La primavera del Comissario Ricciardi. Seguint la línia de l’altra, l’he deixada.

Nota: 3/5


El Ángel, Sandrone Dazieri (Colomba & Dante 02).

Un tren arriba a l’estació de Roma amb tots els passatgers de primera classe morts. El que sembla un atac terrorista islàmic podria ser que fos una cortina de fum, però de qui? Continuació de la saga protagonitzada per Colomba Caselli i Dante Torre, ella inspectora de policia, ell un home de recursos amb moltes manies, fruit d’un segrest que va durar 11 anys.

El primer llibre de la parella Colomba & Dante, No está solo, em va agradar moltíssim, per trepidant i amb girs constants que et mantenien en tensió. Aquest segueix més o menys la mateixa línia, però no em va agradar tant. El punt fort són els protagonistes, que aquí decauen, com tampoc et deixes entusiasmar tant per l’acció, els girs, els perills i les morts sanguinolentes.

Nota: 3/5


El misterio de Pont-Aven, Jean Luc Bannalec (Comisario Dupin 1).

Un comissari de ciutat destinat a províncies, on s’hi troba ben a gust, ha d’investigar l’assassinat del gerent de l’hotel més conegut d’aquesta petita zona turística.

Entretingut i facilet, una mica a l’estil Montalbano, on el comissari és singular i el rodeja un planter prou variat de secundaris. Però NO ÉS MONTALBANO.

Nota: 3/5


Madrid-Frontera, David Llorente.

Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.

Nota: 5/5


Nueva Madre, Eugene Fischer.

Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:

Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?

La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.

Nota: 3/5


Pasado Perfecto, Leonardo Padura (Mario Conde 01).

L’inspector Mario Conde (evidentment no és aquest Mario Conde) té tantes ressaques que fins i tot em contagiava el seu mal de cap. Però aquest no és l’argument.

Mario Conde haurà d’investigar l’assassinat d’un antic company de col·legi, que a més de ser l’estudiant perfecte va tenir la sort de casar-se amb la que era l’amor platònic d’en Mario.

És interessant l’ambientació a Cuba, conèixer el funcionament del país a través dels seus habitants. La investigació no deixa de ser un mer entreteniment, i el protagonista no el vaig trobar res de l’altre món.

Per cert, que vaig conèixer en Leonardo Padura al Festival MOT de Girona l’any passat, i em va signar una de les que és la seva millor obra, El hombre que amaba a los perros. Tracta sobre la història de Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky. Massa històric per mi, si més no en el moment que el vaig començar.  Escenifica l’exili de Trotsky, els inicis polítics de Mercader…. L’haig de reprendre.

Nota: 3/5


Plegarias en la noche, Dennis Lehane (sèrie Kenzie & Gennaro 05).

Un altre de Kenzie i Gennaro. Una antiga clienta es suïcida, i en Patrick Kenzie li sembla impossible que aquella noia que va conèixer fos capaç de treure’s la vida. Per curiositat investiga sobre què la podia haver empès a cometre tal barbaritat, i descobreix una sèrie de desgràcies que semblen impossibles que recaiguin sobre una sola persona.

Per ser Kenzie & Gennaro ja els hi sumo mig punt més, perquè aquesta parella ja em va agradar des de la seva primera novel·la. I llegir Dennis Lehane és un gust, m’encanta el seu estil.

Nota: 3’5/5

RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

  1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
  2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

  1. Diez Negritos, Agatha Christie
  2. Rebeca, Daphne Du Maurier
  3. No está solo, Sandrone Dazieri
  4. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
  5. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
  6. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
  7. Lobos, Donato Carrisi
  8. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
  9. El lector, Bernhard Schlink
  10. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

  1. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
  2. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
  3. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
  4. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
  5. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
  6. Se sabrà tot, Xavier Bosch
  7. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
  8. La chica del tren, Paula Hawkins
  9. El guardian invisible, Dolores Redondo
  10. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

  1. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
  2. Alta fidelidad, Nick Hornby
  3. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

  1. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
  2. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

  1. Los cuerpos extraños
  2. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

  1. Causa de muerte
  2. Cruel y extraño
  3. Un ambiente extraño
  4. La jota de corazones
  5. Una muerte sin nombre
  6. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

  1. Pies de barro
  2. ¡Voto a bríos!
  3. Hombres de armas
  4. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

  1. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

  1. Los amantes de Hiroshima
  2. Los buenos suicidas
  3. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

  1. Defensa cerrada
  2. Noticias de la noche
  3. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

  • Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
  • Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
  • El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
  • Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
  • Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
  • El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
  • En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.