L’ESBORRANY, Sílvia Romero i Olea

Editorial : Gregal
Col·lecció: Novel·la
256 pàgines. Any publicació: 2018

A L’esborrany, les reunions entre una editora i una escriptora ens endinsaran cap a la història de la família Soriguera, entre finals dels anys 30 fins a principis del 2000. Tot comença amb l’Aurelio, que neix a Orihuela, i que empès per la idea de fer grans gestes emprèn en plena joventut un llarg viatge que el portarà a Barcelona. Allà trobarà feina en una fusteria i també trobarà l’amor, l’Helena, amb qui tindrà descendència. I així, poc a poc, es van afegint personatges i sorgeix una novel·la coral d’una família amb membres de diferents dinàmiques, però caracteritzats tots pel silenci, la manca de comunicació, el que provocarà efectes destructius entre ells, com el distanciament, la solitud, l’egoisme i les carències afectives.

El plantejament és original: La història dels Soriguera és un esborrany que exposa l’escriptora a l’editora, de manera que, entre converses, complementa tota la informació que ens manca. Això dóna ritme a la narració, que no decau, i l’autora s’ho manega perquè els protagonistes sempre mantinguin un fil d’on estirar. Alhora, però, hi ha certa superficialitat en els personatges, amb alguns més que altres, que em van desconcertar per la sensació de que no acabava de copsar-los del tot.

L’editora no només té un paper d’oient: l’editora és el lector, un lector exigent, que busca més explicacions, jutja la credibilitat de l’argument i dels seus personatges, i critica sense pietat quan fa falta: “Una escriptora no ha de tenir pressa a dir les coses. No cal allargar-les més del compte, però tampoc no et pots precipitar. L’escriptura és un art, i com a tal, necessita el seu temps de cocció. Cada fase de l’elaboració que ens durà vers el resultat final precisa el seu ritme, el seu propi tempo. No corris mai.”

És una novel·la que un cop comences difícilment la pots deixar. L’autora ens apresa amb aquests continus fils pendents de desentrellar fins portar-nos a una escena final, ben preparada, com un caramelet, però que -permeteu que em posi misteriosa- queda totalment en mans del lector assaborir-la.

Nota: 3’5/5

UNA LECTORA NADA COMÚN, Alan Bennett

lectora nada común

Títol original: The Uncommon Reader
Traducció: Jaime Zulaika
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
128 pàgines. Any publicació: 2007

A sa majestat la Reina d’Anglaterra li sorprèn veure una biblioteca mòbil darrera el seu jardí. Acostumada a quedar bé amb tothom, agafa un llibre per compromís. Aquest fet marcarà l’inici del seu hàbit per la lectura, un hàbit que la tindrà cada cop més absorta i que no agradarà a palau.

Els llibres que parlen d’altres llibres i autors sempre se’m guanyen una mica. Per guanyar-se’m del tot hi ha d’haver-hi més. I a Una lectora nada común no hi ha més. La història és massa simple (o ximple), amb una evolució fictícia del personatge, que sempre trobarem pla com una porta i més sec que un pa de tres dies. La resta de personatges, ensopits i quasi transparents, aporten poc  (gens) a la història.

L’autor busca l’humor, sense aconseguir-ho, en les reaccions de palau i dels súbdits amb els canvis de rutina i de protocol de la reina. Amb prou feines ha aconseguit arrencar-me un somriure, i he acabat pensant que “l’humor fi anglès” amb que el publiciten és aprofitar-se d’una etiqueta, ja que la gràcia és tan lleugera que ni l’assaboreixes.

Però és agradable llegir, ni que sigui de passada, sobre Sylvia Plath, Ted Hughes, Charles Dickens, Philip Roth, Alice Munro.. i descobrir autors i personatges com Jean Genet, J.R. Ackeriey (i la seva peculiar obra La meva gossa Tulip, que tinc moltes ganes d’enganxar), Nancy Mitford (i les seves germanes)… I és per això que aquesta obra s’escapa pels pèls de l’infern.

Nota: 😀 :/

FIRMIN, Sam Savage

firmin català

Firmin és la historia d’una rata que neix i viu al soterrani d’una llibreria en un barri vell de Boston als anys 60. En Firmin comença a menjar llibres per necessitat, i poc a poc, d’alguna manera, comença a llegir tot allò que es menja, formant-se en el camí una personalitat molt humana. I passa de devorar llibres literalment a metafòricament.  Al no haver-hi cap rata com ell i sentir-se sol, prova d’establir alguna mena de contacte amb la gent. M’ha recordat a un dramàtic Ratatouille.

En Firmin, tal i com jo l’he vist, té una base molt infantil (sense cap sentit pejoratiu) que al donar-li aquesta personalitat tan humana i adulta el transforma en un conte  adaptat als adults.

Però és més que un conte. No és un llibre per riure, crec que és un error llegir-ho com a tal. Dins la gravetat de moltes situacions si que hi ha moments còmics, però de la mateixa manera que hi ha moments per l’emoció i les llàgrimes. Pots riure perquè una rata vulgui ser amic del llibreter? Pot fer certa gràcia explicat a la lleugera, però la manera de sentir-ho d’en Firmin, tan raonablement trist, treu les ganes de riure.

És tendre. En Firmin és molt tendre, un d’aquells éssers literaris que li agafes molta estima i no podràs oblidar mai. Tot un símbol al somiador frustrat, al rara avis que no troba el seu lloc i probablement no el trobarà mai.

També són interessants les constants referències literàries, que un lector curiós (com aquesta que escriu) pot afegir a la seva llista de futures lectures.

Afegeixo que les il·lustracions de Fernando Krahn m’han encantat, ajuda al lector a posar-li una cara al Firmin i ha col·laborat sense cap dubte a fer-lo més entranyable.