Editorial : La Galera
No hi ha numeració en les pàgines, però deuen ser una seixantena.
Miguel Gallardo retrata unes vacances amb la seva filla Maria. La Maria té autisme. Sovint es troba amb la poca o nul·la comprensió de la gent que l’envolta, però la Maria és feliç, perquè li cal poques coses per ser-ho. La Maria és feliç amb la sorra. La Maria és feliç amb la rutina. La Maria és feliç recordant. La Maria a vegades està de mal humor, perquè tots tenim mals dies, tot i que ho expressa de manera diferent dels que no tenen autisme. Això ressalta encara més els prejudicis i l’exclusivitat que imposa la gent. Si ja és difícil conviure dins la societat sense tenir un bon grapat de característiques de líder, amb una discapacitat és molt pitjor. Això ens diu en Miguel Gallardo. La Maria no, la Maria és feliç. L’autor afegeix al final del còmic dibuixos d’un munt de gent que la Maria ha conquistat amb el seu somriure.
El dibuix de Miguel Gallardo és barroer, com esborranys, perquè així és com a vegades es comunica amb la seva filla, o la complau dibuixant gent que coneix. És un dibuix que s’entén perfectament. De fet, molts d’ells eren en un principi exclusivitat de la Maria.
M’ha decepcionat una mica per varies raons: m’imaginava que s’endinsaria més en l’autisme amb experiències més significatives, que seria més llarg, i em sap greu dir-ho però el dibuix i l’escassetat d’aquest tampoc m’ha agradat. I dic que em sap greu perquè la intenció del projecte és molt maca, molt ben intencionada, però em va deixar un regust de poca cosa.
Nota: 😀 😀 🙂
LLIBRES & ROSELLES 