Lectures d’estiu i un repte

Aquest estiu pràcticament no he tocat el blog, últimament el tinc una mica deixat. No és només mandra, m’he adonat que segons què llegeixo tampoc em ve de gust ressenyar-ho. Em passa sobretot amb la novel·la negra, que com ja he comentat varies vegades és el gènere que més m’agrada. Però quan acabo una lectura i haig de ressenyar-la, em quedo en blanc. Que té aquella novel·la que no tinguessin unes altres que ja havia llegit? Què la pot diferenciar de tot el que havia llegit anteriorment? No gaire res. A vegades em sembla com si llegís sempre les mateixes històries, un cop rera altre, amb petites variacions. I tampoc em deixen gaire petjada, ja que un cop finalitzades no conviden a cap tipus de reflexió.

Però com a persona positiva i resolutiva que sóc (i evidentment humil hehe), m’he proposat un repte personal al començar el setembre: llegir un clàssic al mes. La resta de lectures seran totalment al meu gust, però com a mínim un cop al mes m’imposaré de llegir algun clàssic, de llibre o d’autor. I he començat força bé, perquè ja he cobert dos cops el setembre! Però aquests el comentaré en un altre post. Ara comentaré breument, com acostumo a fer de tant en tant, les lectures de les últimes setmanes.

YO MATO, GIORGIO FALETTI


Títol original: Io Uccido
Traducció: Rosa Cargatelli
Editorial : Grijalbo
704 pàgines. Any publicació: 2002

Un despietat assassí en sèrie comença a actuar a Mònaco, i a més li agrada exhibir-se a través de les trucades a un conegut programa de ràdio. Casualment es troba per la zona un agent de l’FBI (que ja és casualitat, eh), i ajudarà a la policia local a capturar al criminal.

Tant les maneres com la finalitat de l’assassí són macabres, però suportable. És entretingut, té bons girs, i va ser un best -seller en el seu moment (any 2002).

Nota: 3’5/5


PISTA NEGRA, ANTONIO MANZINI

Títol original: Pista Nera
Traducció: Teresa Clavel Lledó
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Black
256 pàgines. Any publicació: 2013

Una màquina trepitjaneu atropella mortalment a un home en plena muntanya, vora les pistes d’esquí. Un accident ja de per sí sospitós que amb poques indagacions passa a ser un assassinat, i per tant s’ha de buscar el culpable.

Rocco Schiavone és el comissari encarregat del cas. Fa 4 mesos que va venir de Roma, i no es sent a gust en el seu nou destí. De fet és força tossut en no sentir-se a gust, ja que per molta fred i neu que hi hagi, ell insisteix en destrossar unes Clarks rera altres. És estrany que després de 4 mesos no li hagin amputat els peus per congelació.

Certament, tal i com s’intueix, la trama és fluixeta, però el protagonista té el seu punt.

Nota: 3/5


LA SOCIEDAD LITERARIA DEL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY, MARY ANN SHAFFER & ANNIE BARROWS

Títol original: The Guernsey literary and potato peel pie society 
Traducció: Mª Cristina Martín Sanz
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
304 pàgines. Any publicació: 2008

La Juliet Ashton és una reconeguda autora pels seus escrits humorístics durant la segona guerra mundial. Un cop finalitzada aquesta, la Juliet té ganes de canviar de registre, però no troba inspiració. La casualitat fa que un membre del curiós club literari de Guernsey, una illeta al canal de la Mànega, es posi en contacte amb ella, i s’iniciï una correspondència en que la que hi participaran varis personatges.

Si existís una versió extensa de 84, Charing Cross Road, seria aquesta, i per mi clarament l’han usat d’inspiració. És una novel·la encantadora, divertida, emotiva, i on el context històric té un pes important. En un parell de mesos veureu la pel·lícula a Netflix.

Nota: 4/5


EL HOMBRE DE LOS CÍRCULOS AZULES, FRED VARGAS

Títol original: L’Homme aux cercles bleus
Traducció: Helena del Amo
Editorial : Siruela
Col·lecció: Policíaca 
200 pàgines. Any publicació: 1991

Fa setmanes que de matinada, pels carrers de París, apareixen dibuixats a terra uns curiosos cercles blaus amb objectes al mig (un cigar, una nina trencada,….). La gent s’ho pren com una mena d’expressió artística d’algun desconegut, però el comissari Adamsberg té la sensació de que això no seguirà essent tan innocent.

La història es deixa llegir, però no suporto el comissari Adamsberg, m’exaspera la seva actitud. Alguns dels altres personatges també tenen un punt d’estrambòtic que no se’m feien simpàtics. Ni em crec que tingui només 200 pàgines, se’m va fer llarguíssima.

Nota: 2/5


HISTORIA DE UN CRIMEN PERFECTO, MIKEL SANTIAGO


Editorial : Autoeditat per Amazon, només disponible per ebook.
Any publicació: 2010

Me llamo Eric Rot y escribo estas últimas líneas de mi vida para confesarme: Soy un asesino. Yo lo hice. La maté. Linda Fitzwilliams está muerta. Ni huida con su amante, ni jugando a esconderse para irritar a su familia, como apuntaron en su momento las revistas del mundo rosa.

Així comença i així es ven aquest relat de Mikel Santiago, autopublicat a l’Amazon a un preu més que correcte (1’78€). Com he comentat no és una novel·la, sinó un relat extens i en la línia que caracteritza l’autor, amb un atractiu gir que personalment em va fer fregar-me les mans. El vaig trobar divertit, el mateix tipus de diversió que trobes quan entres al túnel del terror.

Nota: 3’5/5


UN EXTRAÑO EN MI TUMBA, MARGARET MILLAR

Títol original: MA Stranger in My Grave
Traducció: Ramon Hervas Marco
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
352 pàgines. Any publicació: 1960

A la Daisy hi ha quelcom que la pertorba, però no sabria explicar què li provoca aquesta sensació estranya que li apareix de sobte i li fa accelerar el cor. Per fi identifica l’origen: li ve al recordar un somni  en el que veu la seva pròpia tomba i la data de la seva mort, ocorreguda 4 anys abans. Com que ni el seu marit ni la seva mare li fan cas, decideix recórrer a un detectiu privat perquè l’ajudi a recordar què va passar fa 4 anys.

Entretingut, i se li afegeix a més la curiositat de com es pot esbrinar què vas fer un dia en concret de fa 4 anys, mètode que he trobat raonable. Un thriller psicològic i dramàtic amb bons diàlegs, tot i que té alguns girs de fulletó, i personalment crec que va de més a menys.

Nota: 3/5


LA NOCHEVIEJA DE MONTALBANO, ANDREA CAMILLERI

Títol original: Gli arancini di Montalbano
Traducció: Maria Antonia Menini Pagès
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
336 pàgines. Any publicació: 1999

La nochevieja de Montalbano és un recull de 20 casos que ha de resoldre el famós comissari sicilià de Vigàta. Aquí no puc ser objectiva: és possible que sense conèixer el comissari (i tots els personatges que l’envolten) un altre lector no trobi aquest recull tant distret i plaent com l’he trobat jo.

Nota: 3’5/5

 

Últimes lectures

Fa unes setmanes vaig tornar al blog després d’estar uns mesos sense postejar res. Vaig apartar els llibres durant aquest temps? Ni somiar-ho! Apart d’arreplegar tots els Montalbano’s que em queien a les mans, també vaig llegir altres coses. Fa massa temps, però, que els vaig llegir (des de mitjans l’estiu passat fins passat el nadal) i la meva memòria no em permet ser tan precisa com per fer-ne un sol post per cada llibre. Així que faré un breu apunt de les lectures que no vaig ressenyar quan tocava.


La última noche en Tremore Beach, Mikel Santiago.

Un famós compositor busca la inspiració que li manca en una solitària casa costanera, junt amb els seus fills. En una nit de turmenta és impactat per un llamp, i a partir d’aquell moment comença a tenir estranyes visions que semblen molt reals.

És una bona novel·la de misteri, enganxa, per passar-ho molt bé.

Nota: 4/5


El muñeco de nieve, Jo Nesbo.

El protagonista és en Harry Hole, un inspector de policia, que investiga la estranya desaparició d’algunes dones i l’estranya aparició de ninots de neu macabres.

El meu primer Harry Hole. Vaig veure que al cinema feien la peli basada en aquest llibre, el tràiler em va semblar emocionant, i a més està protagonitzada per en Michael Fassbender, de carrera consolidada amb molt bones pelis. Així que vaig pensar que seria bon moment per llegir-lo. El resultat: Em declaro NO fan d’en Harry Hole. No em va caure bé el protagonista, i la trama tampoc em va semblar per tirar coets. En general el vaig trobar molt semblant a en John Vernon, recargolat per acabar decebent. I el final és passar-se de flipat.

Nota: 2’5-3/5


El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni.

El comissari Ricciardi és un home trist, i suposo que tot li ve perquè se li apareix gent morta (o sigui, fantasmes). Els veu tal i com van morir, en qualsevol lloc, i sent les seves últimes paraules. Això li pot ajudar en esbrinar el culpable de qualsevol cas, però evidentment amb aquesta feixuga càrrega aquest home no pot ser l’alegria de cap casa.

En aquesta primera novel·la de quatre (cada una amb una estació de l’any) assassinen un famós cantant d’òpera en el seu camerino, i tot l’escenari desprèn un tuf estrany. Ambientada en la Nàpols feixista dels anys 30, el protagonista també haurà de bregar amb la burocràcia imperant.

El vaig deixar i reprendre unes quantes vegades, perquè el comissari és l’antítesi d’un personatge atractiu. Finalment li vaig acabar agafant el punt, i fins i tot vaig continuar amb la segona novel·la, La primavera del Comissario Ricciardi. Seguint la línia de l’altra, l’he deixada.

Nota: 3/5


El Ángel, Sandrone Dazieri (Colomba & Dante 02).

Un tren arriba a l’estació de Roma amb tots els passatgers de primera classe morts. El que sembla un atac terrorista islàmic podria ser que fos una cortina de fum, però de qui? Continuació de la saga protagonitzada per Colomba Caselli i Dante Torre, ella inspectora de policia, ell un home de recursos amb moltes manies, fruit d’un segrest que va durar 11 anys.

El primer llibre de la parella Colomba & Dante, No está solo, em va agradar moltíssim, per trepidant i amb girs constants que et mantenien en tensió. Aquest segueix més o menys la mateixa línia, però no em va agradar tant. El punt fort són els protagonistes, que aquí decauen, com tampoc et deixes entusiasmar tant per l’acció, els girs, els perills i les morts sanguinolentes.

Nota: 3/5


El misterio de Pont-Aven, Jean Luc Bannalec (Comisario Dupin 1).

Un comissari de ciutat destinat a províncies, on s’hi troba ben a gust, ha d’investigar l’assassinat del gerent de l’hotel més conegut d’aquesta petita zona turística.

Entretingut i facilet, una mica a l’estil Montalbano, on el comissari és singular i el rodeja un planter prou variat de secundaris. Però NO ÉS MONTALBANO.

Nota: 3/5


Madrid-Frontera, David Llorente.

Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.

Nota: 5/5


Nueva Madre, Eugene Fischer.

Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:

Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?

La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.

Nota: 3/5


Pasado Perfecto, Leonardo Padura (Mario Conde 01).

L’inspector Mario Conde (evidentment no és aquest Mario Conde) té tantes ressaques que fins i tot em contagiava el seu mal de cap. Però aquest no és l’argument.

Mario Conde haurà d’investigar l’assassinat d’un antic company de col·legi, que a més de ser l’estudiant perfecte va tenir la sort de casar-se amb la que era l’amor platònic d’en Mario.

És interessant l’ambientació a Cuba, conèixer el funcionament del país a través dels seus habitants. La investigació no deixa de ser un mer entreteniment, i el protagonista no el vaig trobar res de l’altre món.

Per cert, que vaig conèixer en Leonardo Padura al Festival MOT de Girona l’any passat, i em va signar una de les que és la seva millor obra, El hombre que amaba a los perros. Tracta sobre la història de Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky. Massa històric per mi, si més no en el moment que el vaig començar.  Escenifica l’exili de Trotsky, els inicis polítics de Mercader…. L’haig de reprendre.

Nota: 3/5


Plegarias en la noche, Dennis Lehane (sèrie Kenzie & Gennaro 05).

Un altre de Kenzie i Gennaro. Una antiga clienta es suïcida, i en Patrick Kenzie li sembla impossible que aquella noia que va conèixer fos capaç de treure’s la vida. Per curiositat investiga sobre què la podia haver empès a cometre tal barbaritat, i descobreix una sèrie de desgràcies que semblen impossibles que recaiguin sobre una sola persona.

Per ser Kenzie & Gennaro ja els hi sumo mig punt més, perquè aquesta parella ja em va agradar des de la seva primera novel·la. I llegir Dennis Lehane és un gust, m’encanta el seu estil.

Nota: 3’5/5