RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

3. Diez Negritos, Agatha Christie
4. Rebeca, Daphne Du Maurier
5. No está solo, Sandrone Dazieri
6. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
7. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
8. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
9. Lobos, Donato Carrisi
10. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
11. El lector, Bernhard Schlink
12. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

13. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
14. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
15. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
16. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
17. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
18. Se sabrà tot, Xavier Bosch
19. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
20. La chica del tren, Paula Hawkins
21. El guardian invisible, Dolores Redondo
22. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

23. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
24. Alta fidelidad, Nick Hornby
25. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

26. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
27. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

28. Los cuerpos extraños
29. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

30. Causa de muerte
31. Cruel y extraño
32. Un ambiente extraño
33. La jota de corazones
34. Una muerte sin nombre
35. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

36. Pies de barro
37. ¡Voto a bríos!
38. Hombres de armas
39. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

40. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

41. Los amantes de Hiroshima
42. Los buenos suicidas
43. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

44. Defensa cerrada
45. Noticias de la noche
46. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

• Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
• Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
• El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
• Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
• Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
• El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
• En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.

ELS MORTS NO PARLEN, Miquel Aguirre

Editorial: Llibres Del Delicte
347 pàgines. Any publicació: 2015

En Quimet és un home que passa de la cinquantena que des de que el van acomiadar de la metal·lúrgia dedica els dies a cuidar del seu hort. Un dia s’hi troba un mort, i després de l’ensurt inicial, decideix enterrar-lo allà mateix per estalviar-se maldecaps i aquí no ha passat res. Però té la mala idea de explicar-li al seu cosí, de sobrenom Escorpit, un peça que deu calers a mitja comarca. Amb un parell de socis més decideixen treure profit del mort e inventar-se un segrest per aconseguir una bona picossada a la família.

Vaig llegir unes crítiques força atractives sobre aquesta novel·la, i per això l’abril passat em vaig animar a assistir a la presentació del llibre que va fer en Miquel Aguirre al meu poble, on fa anys que hi viu. Li vaig comprar un exemplar i me’l va dedicar amb un “confiant que passi un bon moment amb aquesta bestiesa integral”. I asseguro que de bons moments n’he passat uns quants.

Els mort no parlen és un deliri gamberro, una història molt ben muntada que t’endinsa en una llardosa i divertidíssima espiral de violència i disbarats. Recordo que en la presentació l’autor va fer broma dient que sí algú li preguntés si estava basat en fets reals, abans de donar una resposta hauria de consultar un advocat. No dubto que s’ho deu haver passat molt bé filant-la i decidint el destí dels personatges, manegant-s’ho perquè cometin els execrables crims que s’hi relaten.

I no només això. Fa de Banyoles i voltants un microcosmos delictiu rescatant les arrels d’un poble que ha esdevingut ciutat amb un ús magistral del dialecte banyolí i del caràcter de la seva gent.

El resultat és una novel·la negra, d’humor negre i barroer, potser no apte per tots els gustos tot i que no l’he trobat gens ofensiva. De fet espero que en Miquel Aguirre s’animi a escriure una barbaritat semblant qui tingui d’escenari el meu poble, perquè pot ser apoteòsic.

-L’avi de casa fotia cada disbarat! Un dia fent botifarres per comptes de sal va cardar-hi polvos de rentar la roba. 

-Malaguanyades. Les vareu haver de tirar? – preguntà innocentment en Quimet. 

– Si home! Per tirar les coses estàvem” El pare va dir: “Les hem de vendre més cares perquè aquests polvos de rentar costen pla més que la sal”. I penses que va passar re? Encara va venir una veïna i digué: “Les he trobat un xic picants”. Ara com que hi ha aquests cabrons de sanitat no ho podries fer. Són ells els que s’han inventat les malalties i les passes. 

 

Un apunt:

L’últim terç de llibre es mereix un repàs per part de l’editorial i de l’autor, hi ha una colla d’errors que tots junts són quasi imperdonables.

Nota: 4/5