Editorial : Llibres Del Delicte
Pàgines: 222 Any publicació: 2018
El protagonista es desperta estomacat en una nau industrial que sembla abandonada. L’acompanyen dos cadàvers, un feix de bitllets i una amnèsia persistent. Vagarà pel polígon fins acabar en un bar, on coneixerà un tipus estrany que l’ajudarà a amagar-se mentre recupera la memòria i esbrina en quin embolic està ficat.
Lèmmings és una novel·la negra que tira cap al hardboiled, intensa i ben construïda, amb un vocabulari acurat i alhora proper, i amb la que en definitiva m’ho he passat molt bé. No és un relat itinerant en recerca de la identitat, doncs la memòria aviat fa acte de presència. Aleshores el text canvia de rumb i ens porta cap el passat, a conèixer al protagonista de manera més profunda, íntima. Com que aquest pateix d’una insòlita disfunció congènita, cada faceta de la seva vida té un toc peculiar: la convivència amb la seva família disfuncional en un barri marginal, els estudis i les feines, els companys i les parelles sexuals, la seva relació amb les arts marcials,… tot plegat ens servirà per entendre els camins i les decisions preses que l’han dut a aquella nau industrial. La violència i el sexe explícit que es descriu no és gratuït, són els ingredients per a construir i reforçar el personatge. De tota manera, res escandalós que qualsevol lector assidu de novel·la negra no hi estigui avesat. (o bé que després de llegir Lemaitre ja estic curada d’espants).
La pròpia violència implícita en les Arts Marcials i els esports de contacte, és de fet, un d’aquests trets atàvics que els homes duen entortolligat al seu ADN. Si no és al gimnàs és a les grades del camp de futbol, o als ridículs espectacles de lluita lliure americana. Exercida, sublimada o contemplada, la violència té presència en la vida de tot home i és, alhora, un dels darrers reductes del seu gènere. La seva última fortalesa.
L’estructura és un encert: tres blocs, present/passat/present, en el que el passat és centra pràcticament en un únic flashback, sense que el text perdi la fluïdesa. Fer servir la segona persona per la narració pot resultar una curiosa elecció fins que t’adones, ja immersa en la història, que aquesta distància que resulta impersonal va totalment amb el caràcter del protagonista. I em va unir al personatge més enllà de l’empatia, fins al punt de compartir sensibilitat i emocions. I ho he trobat una genialitat, doncs al acabar-lo em vaig adonar que el salt emocional del protagonista i la meva havien anat en paral·lel.
Lèmmings va ser una de les meves adquisicions d’aquest passat Sant Jordi, i com es pot veure, tot un encert.
La violència, vas aprendre durant aquelles nits llargues i blanques, és patrimoni dels perdedors.
Nota: 4/5
LLIBRES & ROSELLES 