Puerto escondido, María Oruña (Oliver Gordon #1)

L’Oliver fa un gir a la seva vida i es trasllada a Cantàbria, on ha heretat una casa. En reformar-la descobreix entre les parets el cadàver momificat d’un nadó. Al cap de poc, comença una sèrie d’assassinats.

Distreta novel·la de misteri on un secret del passat repercutirà en el present. Història àgil i ben filada, i a més dona gust com et passeja per Santander i els seus voltants (segur que n’han fet una ruta literària). Una petita queixa d’un tema del que es parla poc: la selecció musical dels autors i els moments triats per inserir-la. Aquí francament és horrorosa. Però apart d’això bé, eh.

Recomanat per a qui busca: novel·la lleugera de misteri, conèixer la zona de Santander

EL SILENCIO DEL BOSQUE, Tana French

  • Títol original: In the woods
  • Traducció: Isabel Margeli Bailo
  • Editorial : RBA
  • Col·lecció: Sèrie Negra
  • 688 pàgines. Any publicació: 2007

Prop d’un poblet irlandès, en una excavació arqueològica apunt de desaparèixer pel pas del progrés (una autopista), troben el cadàver d’una nena en un antic altar mil·lenari. En el bosc del jaciment també hi va haver-hi un crim fa uns anys, del que només una de les víctimes va sortir amb vida. Casualment (anem sumant casualitats) el supervivent és un dels investigadors encarregats del cas.

L’interès i el misteri es manté al llarg de la novel·la, però està regada d’un munt de clixés típics del gènere. A aquestes altures si vols fer servir l’amnèsia com a excusa per no resoldre un crim t’ho has de treballar molt perquè sembli creïble, que no és el cas. També fa tuf el que s’assenyali molt insistentment varis sospitosos, quan el vertader culpable (que ja el veus venir) es protegit per una investigació deficient. En una investigació correcte seria un pim-pam i alguns centenars de pàgines menys. (NO, no calien les quasi 700 pàgines – ES QUE NINGÚ PENSA EN ELS ARBRES?!?).

Els protagonistes són la parella d’inspectors que porten el cas, en Rob i la Cassie. Es creuen molt guais i molt graciosos, i tenen un tonteig continu d’adolescents d’institut. I al final passa el que ja es veu que passaria PER MOLT QUE NEGUIN DURANT MITJA NOVEL·LA QUE AIXÒ PASSARIA ENTRE ELLS. Res de nou sota el sol.

Té un final satisfactori? No, no té un final satisfactori. Si sustentes part de la novel·la en una història en la que li vas afegint sense parar elements misteriosos per enganxar al lector, també li has de donar, com a mínim, un final. O un final satisfactori, que no és el cas. Acaba a mig gas i resten temes pendents, que pel que he vist (no sé si correctament) no es resoldran en novel·les posteriors ja que no són els mateixos protagonistes.

És un llibre facilot i que enganxa, i sóc conscient que tots els elements que em desagraden a altres lectors els hi fa venir salivera. Així que si esteu en la mateixa situació que jo i aquesta pandèmia esteu llegint res i menus, si el que busqueu es passar l’estona amb una novel·la d’exigència zero, una novel·la que us resulti fàcil passar de les 10 primeres pàgines,… Doncs perquè no. Però us he avisat.

Nota: 2/5

LA INTRUSA, Éric Faye

  • Títol original: Nagasaki
  • Traducció: Anna-Maria Corredor
  • Editorial : Edicions de 1984
  • Col·lecció: Mirmanda
  • 104 pàgines. Any publicació: 2010

En Shimura-san és un solter de mitjana edat que gaudeix de la seva soledat en una petita caseta en un barri perifèric de Nagasaki. La seva tranquil·litat es veu pertorbada per un fet insòlit: tot i viure sol, els aliments de la nevera i el rebost minven quasi imperceptiblement (quasi és la paraula clau). Així que decideix posar una càmera dins de casa, i observar el que passa mentre és a la feina. I no creuràs el que passa a continuació.

La intrusa és una història basada en un curiós fet real que pel títol podem intuir de què va. Éric Faye s’inspira en aquest cas per endinsar-se i reflexionar sobretot en el que amaga la solitud, però també en les voltes que dona la vida.

Poques pàgines, senzill, distret… Es llegeix en una tarda. Es nota que l’Éric Faye intenta donar-li un estil japonès a la història, però segueix essent molt occidental. I això M’ENCANTA, ja que amb la literatura oriental em costa molt connectar-hi.

“Mai no m’han agradat els triomfadors.

No pas perquè assoleixen allò que pretenien, sinó perquè esdevenen la joguina del seu èxit, d’un Jo cec. El Jo a qualsevol preu és la fi de l’home.

La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d’agrupar-se al voltant d’un foc, els jo s’aïllen, s’espien. Cadascú creu que se’n sortirà millor que el veí, i això també, és probable que sigui la fi de l’home. “

Nota: 3/5

El extraño verano de Tom Harvey, Mikel Santiago.

«Yo estaba en Roma cuando Bob Ardlan me llamó. Para ser exactos: estaba con una mujer en Roma, cuando Ardlan me llamó. Así que cuando vi su nombre en la pantalla del teléfono pensé: “Qué demonios, Bob. No me llamas en una eternidad y vienes a estropearme el mejor momento del verano”. Y lo dejé sonar.

Dos días después, supe que Bob había caído desde el balcón de su mansión en Tremonte pocos minutos después de marcar mi número. ¿O tal vez le habían empujado? No me quedaba más remedio que pisar el acelerador del coche y plantarme allí para hacer unas cuantas preguntas.»

Ni en Mikel Santiago ha pogut superar la meva mala ratxa. Entretingut, però he trobat que als personatges els hi mancava ànima, naturalitat… Els vaig trobar freds. M. Santiago diu que volia fer un whodunit, un “qui va ser”, com feia l’Agatha Christie. Sí, és entretingut, però es nota que no calien 500 pàgines.

Nota: 2’5/5.

Justo, Carlos Bassas del Rey.

Ni l’últim Premi Hammet ha pogut superar la meva mala ratxa lectora. En Justo és un jubilat amb una missió al cap, missió que anirem descobrint poc a poc, com les morts que es succeeixen al llarg de la novel·la. Si ets de Barcelona de tota la vida i a més un nostàlgic, t’ho passaràs bé recorrent carrers i records. Jo al final llegia en diagonal, perquè m’estava resultant un pelma. I al final no he connectat ni amb la història, ni amb la ciutat, ni amb la narració.

Nota: 2/5.

LÈMMINGS, JORDI DAUSÀ i MASCORT

Editorial : Llibres Del Delicte
Pàgines: 222  Any publicació: 2018

El protagonista es desperta estomacat en una nau industrial que sembla abandonada. L’acompanyen dos cadàvers, un feix de bitllets i una amnèsia persistent. Vagarà pel polígon fins acabar en un bar, on coneixerà un tipus estrany que l’ajudarà a amagar-se mentre recupera la memòria i esbrina en quin embolic està ficat.

Lèmmings és una novel·la negra que tira cap al hardboiled, intensa i ben construïda, amb un vocabulari acurat i alhora proper, i amb la que en definitiva m’ho he passat molt bé. No és un relat itinerant en recerca de la identitat, doncs la memòria aviat fa acte de presència. Aleshores el text canvia de rumb i ens porta cap el passat, a conèixer al protagonista de manera més profunda, íntima. Com que aquest pateix d’una insòlita disfunció congènita, cada faceta de la seva vida té un toc peculiar: la convivència amb la seva família disfuncional en un barri marginal, els estudis i les feines, els companys i les parelles sexuals, la seva relació amb les arts marcials,… tot plegat ens servirà per entendre els camins i les decisions preses que l’han dut a aquella nau industrial. La violència i el sexe explícit que es descriu no és gratuït, són els ingredients per a construir i reforçar el personatge. De tota manera, res escandalós que qualsevol lector assidu de novel·la negra no hi estigui avesat. (o bé que després de llegir Lemaitre ja estic curada d’espants).

La pròpia violència implícita en les Arts Marcials i els esports de contacte, és de fet, un d’aquests trets atàvics que els homes duen entortolligat al seu ADN. Si no és al gimnàs és a les grades del camp de futbol, o als ridículs espectacles de lluita lliure americana. Exercida, sublimada o contemplada, la violència té presència en la vida de tot home i és, alhora, un dels darrers reductes del seu gènere. La seva última fortalesa.

L’estructura és un encert: tres blocs, present/passat/present, en el que el passat és centra pràcticament en un únic flashback, sense que el text perdi la fluïdesa. Fer servir la segona persona per la narració pot resultar una curiosa elecció fins que t’adones, ja immersa en la història, que aquesta distància que resulta impersonal va totalment amb el caràcter del protagonista. I em va unir al personatge més enllà de l’empatia, fins al punt de compartir sensibilitat i emocions. I ho he trobat una genialitat, doncs al acabar-lo em vaig adonar que el salt emocional del protagonista i la meva havien anat en paral·lel.

Lèmmings va ser una de les meves adquisicions d’aquest passat Sant Jordi, i com es pot veure, tot un encert.

La violència, vas aprendre durant aquelles nits llargues i blanques, és patrimoni dels perdedors.

Nota: 4/5

UN EXTRAÑO EN MI TUMBA, MARGARET MILLAR

Títol original: MA Stranger in My Grave
Traducció: Ramon Hervas Marco
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra352 pàgines. Any publicació: 1960

A la Daisy hi ha quelcom que la pertorba, però no sabria explicar què li provoca aquesta sensació estranya que li apareix de sobte i li fa accelerar el cor. Per fi identifica l’origen: li ve al recordar un somni  en el que veu la seva pròpia tomba i la data de la seva mort, ocorreguda 4 anys abans. Com que ni el seu marit ni la seva mare li fan cas, decideix recórrer a un detectiu privat perquè l’ajudi a recordar què va passar fa 4 anys.

Entretingut, i se li afegeix a més la curiositat de com es pot esbrinar què vas fer un dia en concret de fa 4 anys, mètode que he trobat raonable. Un thriller psicològic i dramàtic amb bons diàlegs, tot i que té alguns girs de fulletó, i personalment crec que va de més a menys.

Nota: 3/5