DESPUÉS DE LA CAÍDA, DENNIS LEHANE

 

Títol original: Since we fell
Traducció: Victoria Alonso Blanco
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 464 Any publicació: 2017

Después de la caída és una novel·la dividida en dues parts i que si no fos perquè té la mateixa protagonista, la Rachel Childs, podríem dir que una no té absolutament res a veure amb l’altre.

A la primera part tenim la Rachel d’adolescent fins que comença a despuntar com a periodista. A la mort de la seva mare inicia la recerca del seu pare, de qui no sap ni el nom. La mare era una psicòloga matrimonial amb un caràcter dominant, que mai va dir-li a la seva filla qui era el seu pare bàsicament perquè no li va donar la gana, per exasperació de la pròpia Rachel.

A l’altre part tenim la Rachel adulta, periodista amb una carrera meteòrica però que se’n va en orris amb la pressió mal assumida d’un reportatge. Acabada de divorciar i amb un greu trastorn d’ansietat a les espatlles, es retrobarà amb un vell conegut que resultarà ser l’home perfecte.

Después de la caída és un dels domestic noir més avorrits que he tingut entre les mans, fins al punt de llegir en diagonal molts paràgrafs. És com quan vols inflar una pilota de platja que no saps que està punxada: sembla que sí, que ara, però mai s’acaba d’arrodonir, mai està prou tensa per jugar-hi.

La part de la recerca del pare no hi ha per on agafar-ho. Tantes voltes i tanta frustració per part de la protagonista, per acabar essent un bluf d’història que no aporta res ni acabes d’entendre ben bé perquè està inserit com a part de la novel·la.

I la segona… La segona és de per sí el clixé més gran de la història del cinema de mitja-tarda: la dona que creu que el seu marit és perfecte fins que sospita que no és el que sembla. I tot i així si hagués caigut en bones mans podria haver sortit una bona història, i perquè no. Però de nou, fallida.

Per cert, és curiós com es celebra en varies ressenyes arreu del món que la Rachel Childs és la primera protagonista femenina que fa en Dennis Lehane. El que descobreixes amb la lectura es que és una protagonista femenina sense cap recolzament d’altres personatges femenins (perquè cap l’ajuda i a més els pocs que apareixen són molt secundàries), martiritzada per la mare, obsessionada en la recerca del pare i saber la veritat sobre el marit. Fa més pinta de clàssic de Disney que no pas de la nova onada feminista.

Amb la majoria de novel·les d’en Kenzie & Gennaro m’ho he passat molt bé, he trobat un autor amb bon ofici, personatges carismàtics i argument ben muntat, amb escenes d’acció que em deixaven garratibada. Però m’ha desconcertat que aquí no hi ha ni rastre d’aquest Lehane. I sí, també m’ha fet emprenyar, perquè després d’ensopegar amb un seguit de llibres que no passen del 2 (pendents de ressenyar), l’havia escollit intencionadament per sortir d’aquesta mala ratxa lectora. No ha pogut ser.

Nota: 1/5

Un apunt: Em costa acabar de veure si he sigut una mica dura amb la nota, potser un 2/5 també seria acceptable. Però m’ha acabat de convèncer que si algú s’ha d’acostar a Dennis Lehane per primer cop, que no sigui amb aquest llibre.

Anuncis

EL COMISARIO BORDELLI, MARCO VICHI (Sèrie Comisario Bordelli 1)

Títol original: Il commissario Bordelli
Traducció: Cristina Zelich Gonzalez
Editorial : Duomo Ediciones
Col·lecció: Nefelibata
Pàgines: 256 Any publicació: 2004

Una calorosa matinada d’estiu avisen al comissari Bordelli per la mort sospitosa d’una adinerada anciana en la seva solitària mansió de les afores.

Novel·la que enceta la sèrie “Comissari Bordelli”, un policia de Florència a l’any 1963. La resolució del cas queda en un segon pla, com l’excusa per presentar un personatge que coincideix en molts vicis i virtuts en l’arquetip novel·lesc del policia italià dels últims anys, però que es mou més al marge. Sabrem d’ell que va ser un ex-combatent de la Segona Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i per això arrossega records traumàtics, però no és un home especialment trist. Somia en conèixer algú especial, encara que troba que a la seva edat (passat els 50) és complicat. Sol fer els ulls grossos amb alguns delinqüents, sobretot lladres, perquè és conscient del moment de pobresa que travessa el país. Li agrada organitzar sopars amb bon vi, bon menjar, i rodejat de gent de diversa procedència, on tots diuen la seva.

La trama és lleugera, un whodunit que no té res de l’altre món. Però l’espai que se li concedeix al comissari, als seus records i a alguns secundaris estrafolaris que aporten poc o res a la resolució del cas enriqueixen una novel·la que d’altra manera hagués passat desapercebuda.

Nota: 3/5

LÈMMINGS, JORDI DAUSÀ i MASCORT

Editorial : Llibres Del Delicte
Pàgines: 222  Any publicació: 2018

El protagonista es desperta estomacat en una nau industrial que sembla abandonada. L’acompanyen dos cadàvers, un feix de bitllets i una amnèsia persistent. Vagarà pel polígon fins acabar en un bar, on coneixerà un tipus estrany que l’ajudarà a amagar-se mentre recupera la memòria i esbrina en quin embolic està ficat.

Lèmmings és una novel·la negra que tira cap al hardboiled, intensa i ben construïda, amb un vocabulari acurat i alhora proper, i amb la que en definitiva m’ho he passat molt bé. No és un relat itinerant en recerca de la identitat, doncs la memòria aviat fa acte de presència. Aleshores el text canvia de rumb i ens porta cap el passat, a conèixer al protagonista de manera més profunda, íntima. Com que aquest pateix d’una insòlita disfunció congènita, cada faceta de la seva vida té un toc peculiar: la convivència amb la seva família disfuncional en un barri marginal, els estudis i les feines, els companys i les parelles sexuals, la seva relació amb les arts marcials,… tot plegat ens servirà per entendre els camins i les decisions preses que l’han dut a aquella nau industrial. La violència i el sexe explícit que es descriu no és gratuït, són els ingredients per a construir i reforçar el personatge. De tota manera, res escandalós que qualsevol lector assidu de novel·la negra no hi estigui avesat. (o bé que després de llegir Lemaitre ja estic curada d’espants).

La pròpia violència implícita en les Arts Marcials i els esports de contacte, és de fet, un d’aquests trets atàvics que els homes duen entortolligat al seu ADN. Si no és al gimnàs és a les grades del camp de futbol, o als ridículs espectacles de lluita lliure americana. Exercida, sublimada o contemplada, la violència té presència en la vida de tot home i és, alhora, un dels darrers reductes del seu gènere. La seva última fortalesa.

L’estructura és un encert: tres blocs, present/passat/present, en el que el passat és centra pràcticament en un únic flashback, sense que el text perdi la fluïdesa. Fer servir la segona persona per la narració pot resultar una curiosa elecció fins que t’adones, ja immersa en la història, que aquesta distància que resulta impersonal va totalment amb el caràcter del protagonista. I em va unir al personatge més enllà de l’empatia, fins al punt de compartir sensibilitat i emocions. I ho he trobat una genialitat, doncs al acabar-lo em vaig adonar que el salt emocional del protagonista i la meva havien anat en paral·lel.

Lèmmings va ser una de les meves adquisicions d’aquest passat Sant Jordi, i com es pot veure, tot un encert.

La violència, vas aprendre durant aquelles nits llargues i blanques, és patrimoni dels perdedors.

Nota: 4/5

7-7-2007, ANTONIO MANZINI (SÈRIE ROCCO SCHIAVONE 5)

Títol original: 7-7-2007
Traducció: Julia Osuna Aguilar
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 352 Any publicació: 2016

A Pista negra, la primera novel·la protagonitzada pel malcarat i corrupte subcap de policia Rocco Schiavone, ens trobem que l’agent exerceix a Aosta (als Alps italians) després de que el traslladessin de Roma per raons que desconeixem. Al llarg de les novel·les de la sèrie anirem esbrinant més sobre el passat de Schiavone, tal i com ens mostra aquesta cinquena entrega, que es considera la definitiva per entendre el personatge, els seus enemics i el traumàtic passat que arrossega.

Així és com ens situem en un calorós estiu a la capital italiana, on en Rocco Schiavone investiga la mort de dos estudiants que té l’aparença de tractar-se d’un assumpte de drogues. A nivell personal ha de bregar amb la marxa de la Marina, que s’ha pres un temps de separació al haver descobert certes llibertats que es pren en la seva feina policial.

En contra de la meva manera de fer, he passat de la primera publicació de la sèrie a la cinquena. El salt és significatiu, queda patent que el personatge està millor desenvolupat, amb més matisos, i l’acompanya una trama elaborada, sinuosa, de situacions que impacten, i uns secundaris de destacada presència. Sens dubte, una sèrie molt recomanable.

El que puc dir d’aquesta novel·la també ho puc dir de gairebé tots els gialli amb els que ensopego: que amb la novel·la negra italiana m’ho passo molt i molt bé. Els protagonistes em transmeten vida,  tenen caràcter, vicis i virtuts, gaudeixen i pateixen. Poden transgredir la llei en diferents graus a favor del que consideren un bé ètic, que en cada personatge és també una filosofia particular plena de matisos, com ho és també el seu humor. I m’encanta els detalls en comú que tenen, com per exemple aquest aspecte mediterrani on petits plaers com el menjar i beure tenen el seu lloc dins la narració. Algunes no seran grans novel·les (n’hi ha que sí ho són), però em diverteixen. Poca cosa més demano.

Nota: 3’5/5

COSMÉTICA DEL ENEMIGO, AMÉLIE NOTHOMB

Títol original: Cosmétique de l'ennemi
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas / Compactos
Pàgines: 104 Any publicació: 2001

L’avió d’en Jérôme Angust ve amb retard, així no té més remei que resignar-se a passar unes hores a la zona d’embarcament. Un tipus estrany amb ganes de conversa no deixa de molestar-lo, i tot i que en Jérôme li fuig tant com pot, acabarà escoltant unes confessions tenebroses que el sorprendran.

Repassant les anteriors ressenyes sobre l’autora, m’he adonat que entre lectura i lectura passen uns cinc anys. Ho trobo natural perquè no m’acabo d’entendre amb l’Amèlie Nothomb per moltes ganes que hi posi. No dic que aquesta novel·leta (novel·leta per mida i contingut) no sigui curiosa, de fàcil lectura, però tampoc l’he trobat especialment rellevant.

Potser es que m’havia empassat un spoiler abans de llegir-ho i la sorpresa quedava a zero, o que al ser l’autora una figura destacada de la literatura li exigeixo més que a altres, no sé. El cas és que en aquest relat el plantejament és interessant, el desenvolupament va bé (hi ha tensió, hi ha humor negre, hi ha curiositat), però després fa un estrany recargolament que trobo que la salva de molts esforços i resta com un episodi de la dimensió desconeguda. I tot i quedar amb un ni fu ni fa, puc dir que és el millor que he llegit d’ella fins ara, després de Metafísica dels tubs i Higiene de l’assassí.

Resumint, que no li acabo de veure l’enfant terrible, que no ens acabem d’entendre.

Fins d’aquí cinc anys, Amélie.

Nota: 3/5

EL ÚLTIMO BARCO, DOMINGO VILLAR (Sèrie Leo Caldas #3)

Editorial : Siruela
Col·lecció: Policiaca
Pàgines: 712  Any publicació: 2019

Una reservada professora de ceràmica de Vigo ha desaparegut d’un dia per un altre, sense cap explicació, sense cap mostra de que volgués marxar, però també sense cap indici de violència. El seu pare, un reputat cirurgià, aprofita la seva relació amb el comissari de Leo Caldas per pressionar perquè s’investigui un cas que no se sap ben bé si existeix, i al ser major d’edat i no haver-hi cap sospita de delicte, la línia legal per interferir en la seva vida és molt fina.

Després de 8 anys per fi s’ha publicat el tercer llibre de l’inspector Leo Caldas, sèrie que cada cop guanya més adeptes. La novel·la segueix l’estil de les anteriors. Ens situa a una Vigo actual, on a l’inspector Leo Caldas li assignen un cas que fa avançar lentament, com es comprensible en un cas de desaparició. De nou ens trobem amb un tàndem que funciona molt bé, format pel Leo Caldes i el seu company Rafa Estévez, un aragonès una mica animal. Són dos personatges ben definits i que cauen simpàtics, i és distret seguir-los amunt i avall visitant llocs i fent un bon grapat d’entrevistes per esbrinar què pot haver passat. A través d’aquestes entrevistes coneixerem el paisatge natural i urbanístic de Vigo, i també alguns oficis que avui dia resulten curiosos, com el de luthier i ceramista.

El lector de novel·les policíaques que li agradi una mica d’acció pot tenir la sensació de que hi ha un munt de palla i que no passa res. No ha estat el meu cas, i suposo que cap dels que són seguidors de la sèrie. Al haver-hi més de 700 pàgines ja et resignes a que et trobaràs amb una trama que s’estirarà tant com sigui possible, però també és cert que està ben portada, ben relatada i que no avorreix. De fet, m’he l’he llegit en un cap de setmana. Algun cop he desitjat que el cas tingués una bona empenta, i segons què ja t’ho veus venir, però tampoc és per queixar-se. La veritat es que espero llegir més llibres d’aquesta sèrie, que fins i tot m’ha animat a posar Vigo en les ciutats que algun dia m’agradaria visitar.

Nota: 3’5/5

LA DESAPARICIÓ DE STEPHANIE MAILER, JOËL DICKER

Títol original: La disparition de Stéphanie Mailer Traducció: Imma Falcó Editorial : Edicions La Campana 656 pàgines. Any publicació: 2018

Al 1994, el Jess i el Deker van tancar amb èxit un cas de quàdruple assassinat, però els va repercutir de per vida. 20 anys després, la periodista Stephanie Mailer es posa en contacte amb el Jess i li insinua misteriosament que es van equivocar de culpable. Aquella nit, la Stephanie desapareix.

Amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker es va guanyar un gran públic, i ha anat publicant regularment amb un èxit gens menyspreable. Precisament aquella novel·la que el va portar al reconeixment popular va ser la que vaig llegir fa uns anys. No en vaig fer ressenya, així que l’únic que recordo i puc dir amb certesa es que la vaig trobar entretinguda, amb algun gir interessant.

Fa poc em van regalar La desaparició de Stephanie Mailer, la publicació més recent. Qui em coneix i/o qui visita de tant en tant el meu blog, sabrà que les novel·les policíaques m’encanten, així que em va fer molta il·lusió. Llàstima, però, que ha resultat ser una novel·la horrorosa.

Els personatges principals, un trio investigador format per el Jess, el Decker i l’Anna, són totalment plans, grisos, incapaços de connectar amb el lector. I no només això, si no que també són idiotes. El llibre viu d’una investigació deficient de principi a fi, tant en el passat com en el present, així que l’autor (l’idiota principal) esquiva tant com pot el que és obvi per trigar centenars de pàgines en arribar a certs punts de la investigació.

A l’autor, però, no li sembla suficient amb un cas d’assassinat que s’està portant de manera pèssima i plena de incongruències. També insereix a la babalà multitud de subtrames amb la vida i miracles d’alguns personatges secundaris, de poc interès i la major part amb una aportació a la història principal totalment nul·la.

Parlant de saldo, els personatges secundaris no només són clixès, a més tenen tan poca credibilitat que resulten esperpèntics. Més d’un cop em vaig preguntar si es que estava llegint un llibre d’humor i no me n’havia adonat.

L’alcalde Brown, com l’alcalde de Tiburón, té molta cura del turistes.

Però bé, encara ens queda l’estil narratiu de Joel Dicker, que tot s’ha de dir, és magnífic. No, ni de conya. De debò creieu que després de tants disbarats hi ha alguna cosa que es pugui salvar? Ha estat incapaç de provocar-me cap emoció empàtica, de donar certa ambientació a la trama o a les altres històries, de dotar als personatges d’alguna personalitat,… Si en més de 600 pàgines no hi ha ni un diàleg creïble! I no manquen unes escenes tan artificials que fan avergonyir.

La sensació final és, evidentment, que he llegit un molt mal llibre. Un refregit de tòpics, personatges insulsos, històries mal muntades,… Una novel·la immerescudament publicada, i totalment immerescut el que pagues per ella.

Un apunt: Sóc la única que li sona extrany veure EL Jess i El Decker en comptes d’En Jess i en Decker? O de que el títol no sigui “La desaparició de LA/l’Stephanie Mailer”? O potser em falta més familiaritat amb les traduccions catalanes? Nota: 1/5

Lectures d’estiu i un repte

Aquest estiu pràcticament no he tocat el blog, últimament el tinc una mica deixat. No és només mandra, m’he adonat que segons què llegeixo tampoc em ve de gust ressenyar-ho. Em passa sobretot amb la novel·la negra, que com ja he comentat varies vegades és el gènere que més m’agrada. Però quan acabo una lectura i haig de ressenyar-la, em quedo en blanc. Que té aquella novel·la que no tinguessin unes altres que ja havia llegit? Què la pot diferenciar de tot el que havia llegit anteriorment? No gaire res. A vegades em sembla com si llegís sempre les mateixes històries, un cop rera altre, amb petites variacions. I tampoc em deixen gaire petjada, ja que un cop finalitzades no conviden a cap tipus de reflexió.

Però com a persona positiva i resolutiva que sóc (i evidentment humil hehe), m’he proposat un repte personal al començar el setembre: llegir un clàssic al mes. La resta de lectures seran totalment al meu gust, però com a mínim un cop al mes m’imposaré de llegir algun clàssic, de llibre o d’autor. I he començat força bé, perquè ja he cobert dos cops el setembre! Però aquests el comentaré en un altre post. Ara comentaré breument, com acostumo a fer de tant en tant, les lectures de les últimes setmanes.

YO MATO, GIORGIO FALETTI


Títol original: Io Uccido
Traducció: Rosa Cargatelli
Editorial : Grijalbo
704 pàgines. Any publicació: 2002

Un despietat assassí en sèrie comença a actuar a Mònaco, i a més li agrada exhibir-se a través de les trucades a un conegut programa de ràdio. Casualment es troba per la zona un agent de l’FBI (que ja és casualitat, eh), i ajudarà a la policia local a capturar al criminal.

Tant les maneres com la finalitat de l’assassí són macabres, però suportable. És entretingut, té bons girs, i va ser un best -seller en el seu moment (any 2002).

Nota: 3’5/5


PISTA NEGRA, ANTONIO MANZINI

Títol original: Pista Nera
Traducció: Teresa Clavel Lledó
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Black
256 pàgines. Any publicació: 2013

Una màquina trepitjaneu atropella mortalment a un home en plena muntanya, vora les pistes d’esquí. Un accident ja de per sí sospitós que amb poques indagacions passa a ser un assassinat, i per tant s’ha de buscar el culpable.

Rocco Schiavone és el comissari encarregat del cas. Fa 4 mesos que va venir de Roma, i no es sent a gust en el seu nou destí. De fet és força tossut en no sentir-se a gust, ja que per molta fred i neu que hi hagi, ell insisteix en destrossar unes Clarks rera altres. És estrany que després de 4 mesos no li hagin amputat els peus per congelació.

Certament, tal i com s’intueix, la trama és fluixeta, però el protagonista té el seu punt.

Nota: 3/5


LA SOCIEDAD LITERARIA DEL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY, MARY ANN SHAFFER & ANNIE BARROWS

Títol original: The Guernsey literary and potato peel pie society 
Traducció: Mª Cristina Martín Sanz
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
304 pàgines. Any publicació: 2008

La Juliet Ashton és una reconeguda autora pels seus escrits humorístics durant la segona guerra mundial. Un cop finalitzada aquesta, la Juliet té ganes de canviar de registre, però no troba inspiració. La casualitat fa que un membre del curiós club literari de Guernsey, una illeta al canal de la Mànega, es posi en contacte amb ella, i s’iniciï una correspondència en que la que hi participaran varis personatges.

Si existís una versió extensa de 84, Charing Cross Road, seria aquesta, i per mi clarament l’han usat d’inspiració. És una novel·la encantadora, divertida, emotiva, i on el context històric té un pes important. En un parell de mesos veureu la pel·lícula a Netflix.

Nota: 4/5


EL HOMBRE DE LOS CÍRCULOS AZULES, FRED VARGAS

Títol original: L’Homme aux cercles bleus
Traducció: Helena del Amo
Editorial : Siruela
Col·lecció: Policíaca 
200 pàgines. Any publicació: 1991

Fa setmanes que de matinada, pels carrers de París, apareixen dibuixats a terra uns curiosos cercles blaus amb objectes al mig (un cigar, una nina trencada,….). La gent s’ho pren com una mena d’expressió artística d’algun desconegut, però el comissari Adamsberg té la sensació de que això no seguirà essent tan innocent.

La història es deixa llegir, però no suporto el comissari Adamsberg, m’exaspera la seva actitud. Alguns dels altres personatges també tenen un punt d’estrambòtic que no se’m feien simpàtics. Ni em crec que tingui només 200 pàgines, se’m va fer llarguíssima.

Nota: 2/5


HISTORIA DE UN CRIMEN PERFECTO, MIKEL SANTIAGO


Editorial : Autoeditat per Amazon, només disponible per ebook.
Any publicació: 2010

Me llamo Eric Rot y escribo estas últimas líneas de mi vida para confesarme: Soy un asesino. Yo lo hice. La maté. Linda Fitzwilliams está muerta. Ni huida con su amante, ni jugando a esconderse para irritar a su familia, como apuntaron en su momento las revistas del mundo rosa.

Així comença i així es ven aquest relat de Mikel Santiago, autopublicat a l’Amazon a un preu més que correcte (1’78€). Com he comentat no és una novel·la, sinó un relat extens i en la línia que caracteritza l’autor, amb un atractiu gir que personalment em va fer fregar-me les mans. El vaig trobar divertit, el mateix tipus de diversió que trobes quan entres al túnel del terror.

Nota: 3’5/5


UN EXTRAÑO EN MI TUMBA, MARGARET MILLAR

Títol original: MA Stranger in My Grave
Traducció: Ramon Hervas Marco
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
352 pàgines. Any publicació: 1960

A la Daisy hi ha quelcom que la pertorba, però no sabria explicar què li provoca aquesta sensació estranya que li apareix de sobte i li fa accelerar el cor. Per fi identifica l’origen: li ve al recordar un somni  en el que veu la seva pròpia tomba i la data de la seva mort, ocorreguda 4 anys abans. Com que ni el seu marit ni la seva mare li fan cas, decideix recórrer a un detectiu privat perquè l’ajudi a recordar què va passar fa 4 anys.

Entretingut, i se li afegeix a més la curiositat de com es pot esbrinar què vas fer un dia en concret de fa 4 anys, mètode que he trobat raonable. Un thriller psicològic i dramàtic amb bons diàlegs, tot i que té alguns girs de fulletó, i personalment crec que va de més a menys.

Nota: 3/5


LA NOCHEVIEJA DE MONTALBANO, ANDREA CAMILLERI

Títol original: Gli arancini di Montalbano
Traducció: Maria Antonia Menini Pagès
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
336 pàgines. Any publicació: 1999

La nochevieja de Montalbano és un recull de 20 casos que ha de resoldre el famós comissari sicilià de Vigàta. Aquí no puc ser objectiva: és possible que sense conèixer el comissari (i tots els personatges que l’envolten) un altre lector no trobi aquest recull tant distret i plaent com l’he trobat jo.

Nota: 3’5/5

 

Últimes lectures

Fa unes setmanes vaig tornar al blog després d’estar uns mesos sense postejar res. Vaig apartar els llibres durant aquest temps? Ni somiar-ho! Apart d’arreplegar tots els Montalbano’s que em queien a les mans, també vaig llegir altres coses. Fa massa temps, però, que els vaig llegir (des de mitjans l’estiu passat fins passat el nadal) i la meva memòria no em permet ser tan precisa com per fer-ne un sol post per cada llibre. Així que faré un breu apunt de les lectures que no vaig ressenyar quan tocava.


La última noche en Tremore Beach, Mikel Santiago.

Un famós compositor busca la inspiració que li manca en una solitària casa costanera, junt amb els seus fills. En una nit de turmenta és impactat per un llamp, i a partir d’aquell moment comença a tenir estranyes visions que semblen molt reals.

És una bona novel·la de misteri, enganxa, per passar-ho molt bé.

Nota: 4/5


El muñeco de nieve, Jo Nesbo.

El protagonista és en Harry Hole, un inspector de policia, que investiga la estranya desaparició d’algunes dones i l’estranya aparició de ninots de neu macabres.

El meu primer Harry Hole. Vaig veure que al cinema feien la peli basada en aquest llibre, el tràiler em va semblar emocionant, i a més està protagonitzada per en Michael Fassbender, de carrera consolidada amb molt bones pelis. Així que vaig pensar que seria bon moment per llegir-lo. El resultat: Em declaro NO fan d’en Harry Hole. No em va caure bé el protagonista, i la trama tampoc em va semblar per tirar coets. En general el vaig trobar molt semblant a en John Vernon, recargolat per acabar decebent. I el final és passar-se de flipat.

Nota: 2’5-3/5


El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni.

El comissari Ricciardi és un home trist, i suposo que tot li ve perquè se li apareix gent morta (o sigui, fantasmes). Els veu tal i com van morir, en qualsevol lloc, i sent les seves últimes paraules. Això li pot ajudar en esbrinar el culpable de qualsevol cas, però evidentment amb aquesta feixuga càrrega aquest home no pot ser l’alegria de cap casa.

En aquesta primera novel·la de quatre (cada una amb una estació de l’any) assassinen un famós cantant d’òpera en el seu camerino, i tot l’escenari desprèn un tuf estrany. Ambientada en la Nàpols feixista dels anys 30, el protagonista també haurà de bregar amb la burocràcia imperant.

El vaig deixar i reprendre unes quantes vegades, perquè el comissari és l’antítesi d’un personatge atractiu. Finalment li vaig acabar agafant el punt, i fins i tot vaig continuar amb la segona novel·la, La primavera del Comissario Ricciardi. Seguint la línia de l’altra, l’he deixada.

Nota: 3/5


El Ángel, Sandrone Dazieri (Colomba & Dante 02).

Un tren arriba a l’estació de Roma amb tots els passatgers de primera classe morts. El que sembla un atac terrorista islàmic podria ser que fos una cortina de fum, però de qui? Continuació de la saga protagonitzada per Colomba Caselli i Dante Torre, ella inspectora de policia, ell un home de recursos amb moltes manies, fruit d’un segrest que va durar 11 anys.

El primer llibre de la parella Colomba & Dante, No está solo, em va agradar moltíssim, per trepidant i amb girs constants que et mantenien en tensió. Aquest segueix més o menys la mateixa línia, però no em va agradar tant. El punt fort són els protagonistes, que aquí decauen, com tampoc et deixes entusiasmar tant per l’acció, els girs, els perills i les morts sanguinolentes.

Nota: 3/5


El misterio de Pont-Aven, Jean Luc Bannalec (Comisario Dupin 1).

Un comissari de ciutat destinat a províncies, on s’hi troba ben a gust, ha d’investigar l’assassinat del gerent de l’hotel més conegut d’aquesta petita zona turística.

Entretingut i facilet, una mica a l’estil Montalbano, on el comissari és singular i el rodeja un planter prou variat de secundaris. Però NO ÉS MONTALBANO.

Nota: 3/5


Madrid-Frontera, David Llorente.

Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.

Nota: 5/5


Nueva Madre, Eugene Fischer.

Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:

Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?

La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.

Nota: 3/5


Pasado Perfecto, Leonardo Padura (Mario Conde 01).

L’inspector Mario Conde (evidentment no és aquest Mario Conde) té tantes ressaques que fins i tot em contagiava el seu mal de cap. Però aquest no és l’argument.

Mario Conde haurà d’investigar l’assassinat d’un antic company de col·legi, que a més de ser l’estudiant perfecte va tenir la sort de casar-se amb la que era l’amor platònic d’en Mario.

És interessant l’ambientació a Cuba, conèixer el funcionament del país a través dels seus habitants. La investigació no deixa de ser un mer entreteniment, i el protagonista no el vaig trobar res de l’altre món.

Per cert, que vaig conèixer en Leonardo Padura al Festival MOT de Girona l’any passat, i em va signar una de les que és la seva millor obra, El hombre que amaba a los perros. Tracta sobre la història de Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky. Massa històric per mi, si més no en el moment que el vaig començar.  Escenifica l’exili de Trotsky, els inicis polítics de Mercader…. L’haig de reprendre.

Nota: 3/5


Plegarias en la noche, Dennis Lehane (sèrie Kenzie & Gennaro 05).

Un altre de Kenzie i Gennaro. Una antiga clienta es suïcida, i en Patrick Kenzie li sembla impossible que aquella noia que va conèixer fos capaç de treure’s la vida. Per curiositat investiga sobre què la podia haver empès a cometre tal barbaritat, i descobreix una sèrie de desgràcies que semblen impossibles que recaiguin sobre una sola persona.

Per ser Kenzie & Gennaro ja els hi sumo mig punt més, perquè aquesta parella ja em va agradar des de la seva primera novel·la. I llegir Dennis Lehane és un gust, m’encanta el seu estil.

Nota: 3’5/5

VIOLETAS DE MARZO, Philip Kerr (Sèrie Bernie Gunther 01)

Títol original: March Violets 
Traducció: Isabel Merino Sanchez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
384 pàgines. Any publicació: 1989

Bernie Gunther és un investigador privat al Berlín del 1936, previ a la Segona Guerra Mundial. En Hitler ja és al poder, els jueus i les dones pateixen la política nacionalsocialista, els joves alemanys s’allisten amb ganes de donar-ho tot pel país, els camps de concentració donen la benvinguda a un ampli grup de gent… I tal i com pintaven les coses, hi havia qui s’apuntava al carro del nazisme sense creure-hi, per lliurar-se de la fúria del partit o per treure’n profit. Aquests són els que anomenaven Violetes de Març, els últims conversos.

A en Bernie Gunther el contracten perquè arrel d’un doble homicidi desapareixen unes joies familiars de gran valor sentimental, però sobretot econòmic. El seu propietari pateix perquè no vol que acabin en mans del Führer o d’alguns dels seus comandants, que com ja sabeu aquests s’aprofitaven de l’ambient desesperant que havien creat a una part de la població per arreplegar-ho tot en nom del partit (tant per per invertir en el país com per interessos personals).

Al primer moment és evident que el lladre de les joies és també l’autor del doble assassinat, i en Gunther no es vol ficar en mig de venjances sanguinolentes, així que és compromet únicament a trobar les joies. Però no hi compta amb que haurà de bregar amb gent amb interessos similars.

En Bernie Gunther és el típic investigador de l’època, i quan dic típic em refereixo a aquella imatge que ens ha donat tant les novel·les com el cinema. A l’estil Humphrey Bogart, Gunther vesteix d’americana i barret, té un humor cínic, sobrat i bocamoll, amb algunes expressions força gràfiques, i és tirant a masclista. Està en contra de les polítiques imperants, però no és un personatge polític, sinó amargament resignat i que s’adapta a elles per pura supervivència. És un personatge interessant, sempre té una resposta enginyosa, i sóc conscient de que a molts els hi pot semblar carismàtic, encara que a mi no se m’ha acabat de ficar a la butxaca.

No hi podia faltar una femme fatale

La novel·la és distreta, però amb un final que he trobat decebedor. Per una part és molt interessant l’ambientació de l’època, els canvis polítics i les seves repercussions, que introdueix amb naturalitat dins la història sense que semblin uns apunts de classe. Fins i tot escenifica que figures reals del nazisme interactuïn amb en Gunther. Però no acaba de tancar bé algunes trames, o les tanca molt precipitadament o d’altres directament queden obertes, i hi ha certs moments de violència explícita que personalment m’han incomodat. Pot ser interessant llegir la segona novel·la que composa aquesta trilogia de Philip Kerr anomenada Berlin Noir, per veure com evoluciona i si l’autor m’acaba de convèncer o pel contrari em fa fugir.

El número 43 de la Admiralstrasse era el tipo de sitio donde las ratas llevan tapones para los oídos y las cucarachas tienen una fea tos.

Me desperté con un sabor a bragas de puta en la boca, bebí una taza de café y hojeé el Berliner Borsenzeitung.

Aquella sonrisa me irritaba bastante; en parte porque sentía que me trataba con condescendencia, pero también porque deseaba desesperadamente ponerle fin con un beso. O, si eso no resultaba, con un buen revés.

Sólo hay una cosa que me irrite más que la compañía de una mujer fea por la noche, y es la compañía de la misma mujer fea a la mañana siguiente.

Cuando me dirigía hacia el oeste por la Leipzigerstrasse, me tropecé con el desfile iluminado por antorchas de las legiones de camisas pardas que marchaban hacia el sur por la Wilhemstrasse, y me vi obligado a salir del coche y saludar al estandarte que pasaba. No hacerlo era arriesgarse a recibir una paliza. Imagino que había otros como yo en aquella muchedumbre, con el brazo derecho extendido como si fuéramos policías de tráfico, haciéndolo sólo para evitarnos problemas, y sintiéndonos un tanto ridículos. ¿Quién sabe? Pero pensándolo bien, en Alemania los partidos políticos siempre habían sido fanáticos de los saludos: los socialdemócratas, con el puño cerrado bien alto por encima de la cabeza; los bolcheviques del KPD con el puño cerrado a la altura del hombro; los centristas con el pulgar doblado y dos dedos rectos formando una pistola, y los nazis listos para una inspección de uñas. Recuerdo cuando pensaba que todo aquello era bastante ridículo y melodramático, y quizá por eso ninguno de nosotros se lo tomó demasiado en serio. Y aquí estábamos ahora, todos nosotros, levantando el brazo con los mejores entre ellos. Pura demencia.

-No consigo acostumbrarme a tener un secretario -añadió (Jeschonnek) – Por supuesto, comprendo que el lugar de una mujer es el hogar, criando una familia, pero siento mucho afecto por las mujeres.

Nota: 3/5