Secretos imperfectos, Crímenes duplicados, Muertos prescindibles, Michael Hjorth & Hans Rosenfeldt (Sebastian Bergman #1, #2 i #3)

En Sebastian Bergman és un psicòleg seductor i cínic que torna a l’equip policíac del que un dia va ser membre per resoldre l’assassinat d’un adolescent.

El personatge té un comportament semblant a en Patrick Jane de El Mentalista, i em va agradar en el primer volum. Però en els següents, per desgràcia, ja va tot cap avall. Tornem a les típiques novel·les amb crims estranys, girs rocambolescs i coincidències increïbles; ple de silencis artificials i malentesos forçats. Se’m va fer molt pesat i vaig acabar llegint en diagonal, perquè té molts diàlegs i amb això vas fent. 

Recomanat per a qui busqui: novel·la d’assassí en sèrie, protagonista peculiar

Tuya, Claudia Piñeiro

Una mestressa de casa descobreix entre la roba del seu marit una nota d’amor signada amb un “Tuya”. Farà el que faci falta per salvar el seu matrimoni.

Un domestic noir molt divertit, deixant clar que parlem d’un humor negre i sutil i no pas del Club de la Comèdia. Es llegeix en una tarda, i estic seguríssima que me’l tornaré a llegir d’aquí un temps.

Recomanat per qui busqui: novel·la negra, lectura ràpida i curta

Collita Roja, Dashiell Hammett

Traducció molt confosa de La cua de palla. A mitja novel·la vaig canviar-ho per un exemplar en castellà, però ja era massa tard: no vaig connectar amb la història. No puntuo, pendent de rellegir.

El cuarto mono, La quinta víctima, La sexta trampa – J.D. Baker (Trilogia El cuarto mono)

Persecució d’un assassí en sèrie que com sol passar acaba semblant una gimcana feta per un tarat. Les mateixes trampes de sempre: capítols curts, cliffhangers, tortures i morts recargolades, incontables fronts oberts… i et manté ben enganxada.

Recomanat per a qui busqui: best-sellers d’assassí en sèrie, best-seller de moda de l’estiu, novel·les que enganxen

La mare Balena, Víctor Català.

Recull de relats amb els que Caterina Albert fa un retrat de la societat catalana de principis segle XX, amb una narració gens encarcarada i plena de diàlegs col·loquials de l’època. Em va sorprendre l’estil, més afilat i juganer que no pas a Solitud (que recordi). Té un parell de relats negres força bons.

Recomanat per a lectors que busquin: autores clàssiques, literatura catalana s. XX, relats

Club de lluita, Chuck Palahniuk.

El protagonista ens explica la seva relació amb Tyler Durden, un dement home que lluita contra el sistema a cops de degradació. Un sistema que segons ell anul·la els instints masculins més primaris, atàvics, per adaptar-los a una societat exigent. Un sistema en el que mai seràs prou: ni prou guapo, ni prou musculat, ni seràs prou ric, mai tindràs un pis perfecte. Així que hi ha cert anarquisme, destrucció i autodestrucció, accions transgressores,… que representen una lluita contra el sistema i fa que trontolli el seu equilibri.

Doncs mira, doncs molt bé. No, no m’ha agradat gaire. És interessant quan el text toca l’antropologia i la filosofia, quan s’enfoca més en el sistema, això sí, sense dir res de nou (potser en l’època de la seva publicació sí que era més revolucionari). Però la narració és incòmode de llegir perquè sovint és massa onírica, i difícil de comprendre perquè a vegades a les gamberrades a les accions li veia una gratuïtat d’escandalitzar a base de putejar a la gent que no pas una raó de pes.

Nota: 2/5