RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

  1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
  2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

  1. Diez Negritos, Agatha Christie
  2. Rebeca, Daphne Du Maurier
  3. No está solo, Sandrone Dazieri
  4. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
  5. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
  6. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
  7. Lobos, Donato Carrisi
  8. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
  9. El lector, Bernhard Schlink
  10. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

  1. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
  2. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
  3. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
  4. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
  5. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
  6. Se sabrà tot, Xavier Bosch
  7. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
  8. La chica del tren, Paula Hawkins
  9. El guardian invisible, Dolores Redondo
  10. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

  1. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
  2. Alta fidelidad, Nick Hornby
  3. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

  1. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
  2. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

  1. Los cuerpos extraños
  2. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

  1. Causa de muerte
  2. Cruel y extraño
  3. Un ambiente extraño
  4. La jota de corazones
  5. Una muerte sin nombre
  6. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

  1. Pies de barro
  2. ¡Voto a bríos!
  3. Hombres de armas
  4. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

  1. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

  1. Los amantes de Hiroshima
  2. Los buenos suicidas
  3. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

  1. Defensa cerrada
  2. Noticias de la noche
  3. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

  • Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
  • Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
  • El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
  • Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
  • Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
  • El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
  • En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.
Anuncis

ALTA FIDELIDAD, Nick Hornby

PN682_G

Títol original: High Fidelity
Traducció: Miguel Martínez Lage
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
360 pàgines. Any publicació: 1995

En Rob és a punt de fer trenta-sis anys, és propietari d’una ruïnosa botiga de música, amagada en un carreró d’un barri de Londres, i l’acaba d’abandonar la Laura. Al principi ho porta molt bé, i coneix la Marie, una cantant nord-americana per la que se sent immediatament atret. Però tot canvia quan s’assabenta que la Laura l’ha deixat per un altre.

Narrat en primera persona, en Rob comença fent-se el xulo amb una hipotètica carta a la Laura on, per treure’s de sobre el greuge de veure’s abandonat, li explica les dones que, no com ella, sí li van trencar realment el cor, i descriu la història que va tenir amb elles. Més endavant, intentarà esbrinar perquè no van funcionar aquestes relacions.

També el veurem en el dia a dia en la seva botiga, amb en Dick i en Barry, dos treballadors que si no els hi pagués vindrien igualment. Es dediquen a escoltar música i fer llistes de els 5 millors elquesigui (de música fins a llibres o pel·lícules)  per passar l’estona. Els seus pensaments van dirigits principalment cap a la música i les relacions.

En Rob (ho diré per si no ha quedat clar) és un immadur i Alta Fidelidad no és un llibre per prendre-s’ho seriosament, perquè si ho fes, m’enfadaria per haver-me empassat les palles mentals d’un capullo integral. Si clar, és la gràcia del llibre, que en Rob és així, no evoluciona, i ell a vegades és conscient i sovint fa autocrítica, i per ser com és fa el ridícul unes quantes vegades. Però també hi ha altres temes més seriosos en les que no aprofundeix en absolut, que li llisquen, com l’avortament, les necessitats de la seva parella, o en el fet d’eximir-se de responsabilitats a costa dels altres.

Acabo la lectura amb un regust semi-amarg. Per una part, és distret, a vegades aconsegueix ser divertit, he apuntat un munt de música per escoltar (que no sé si escoltaré mai). Per l’altra, al ser una novel·la escrita el 1995 i que entra dins del que és la literatura pop, ha acabat quedant un pèl desfasada. I en Rob, que se’m guanya al principi, al final l’he acabat detestant.

———–

Antes de emitir un juicio (…) yo te pediría que anotases las cuatro cosas más lamentables que le hayas hecho a tu pareja, sobre todo –  y muy especialmente – si tu pareja no las sabe. No las disimules; tú apúntalas, haz la lista cno el lenguaje más sencillo que sepas utilizar. ¿Has terminado? Estupendo. Ahora, dime quién es el mamón. 

Tu segueixes sent el mamón, Rob.

Nota: 2’5/5