ALGO SUPUESTAMENTE DIVERTIDO QUE NUNCA VOLVERÉ A HACER (1), DAVID FOSTER WALLACE

Títol original: A Supposedly Fun Thing I'll Never Do Again
Traducció: Javier Calvo
Editorial : Debolsillo
Col·lecció: Contemporánea
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Aquesta edició de butxaca de Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer és un reportatge/recull d’articles sobre el creuer d’una setmana al Carib que va fer David Foster Wallace com a encàrrec d’una revista.

I per què van triar-lo a ell? Era considerat un dels escriptors més icònics de la seva generació, un intel·lectual amb carisma que tenia la virtut de reflectir i desgranar la incomoditat i frustració personal que li provocava la societat actual amb un marcat estil propi. Per això aquest reportatge no va ser encarregat a qualsevol: volien saber com viuria en DF Wallace aquesta experiència.

En DF Wallace té una personalitat peculiar. És divertit, irònic, capficat i multifòbic. És extravagant, pels innumerables i eterns peus de pàgina (de fins a 5 pàgines!), pel seu comportament i per la manera de prendre contacte amb les persones. Però… en DF Wallace realment era així? Després de fullejar la seva biografia, que explica que “on Wallace no trobava quelcom extraordinari, s’ho inventava o ho manllevava”, em faig una idea. Jugava amb el principi de que si no es podia demostrar que no era cert, tampoc tenia perquè no ser-ho. Per tant quan explica algun fet o algun episodi de la seva vida personal com a verídic, és periodista i alhora personatge fictici. Podem parlar d’ell en passat (pel seu decés) com en present al ser el protagonista d’aquesta història.

I en aquest viatge en DF Wallace és poc més que un pop en un garatge. Veu els defectes de tot el que el rodeja, però també és conscient de la seva pròpia incapacitat per adaptar-se o com el trastorna les facilitats oferides en un creuer de luxe. És extremadament sensible al seu entorn, i trobo una meravella la virtut de profunditzar en molts temes aparentant una falsa lleugeresa. 

David Foster Wallace va tenir un final tràgic. Es va suïcidar ara fa 10 anys, molt jove (46 anys), a raó d’una depressió que l’havia estat perseguint gairebé tota la vida. Hi ha passatges en els seus escrits que es pot intuir quelcom (però potser sóc jo que m’ho imagino).

Author David Foster Wallace. (Photo by Steve Liss/The LIFE Images Collection/Getty Images)

Em va decebre un xic quan a les poques pàgines del final vaig adonar-me que mancarien altres aspectes a comentar sobre el que se suposa que és un creuer d’oci. O potser és que abans d’acabar ja l’estava trobant a faltar. 

Admeto que tot i sentir-me atreta per aquest autor des de fa molt de temps, em sentia intimidada per estar tan divinitzat. I la realitat és que si teniu curiositat per conèixe’l, no sé que coi esteu esperant. Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer  és una lectura recomanable, distreta, e ideal per deixar-se captivar per primer cop per en DF Wallace. 

Un apunt: Aquesta edició de butxaca només té els articles sobre el creuer. La versió menys econòmica (i amb el mateix títol) té varis articles i tesis més, per això aquest (1) que acompanya al títol de la capçalera. Com que ja m’he encarregat de tenir-lo a les meves mans, més endavant faré una ressenya d’aquesta altra versió.

Nota: 4/5

Anuncis

ESTIMADA IJEAWELE: MANIFEST FEMINISTA EN QUINZE CONSELLS, Chimamanda Ngozi Adichie

Títol original: Dear Ijeawele, or a feminist manifesto in fifteen suggestions
Traducció: Scheherezade Surià López
Editorial : Fanbooks (Grup 62)
Col·lecció: No Ficció
64 pàgines. Any publicació: 2016

La Chimamanda rep una carta de la seva amiga Ijeawele, que li demana consell per educar en el feminisme a la seva filla Chizalum, acabada de néixer. L’autora li respon amb 15 consells que abastaran des de l’estrenada maternitat de la seva amiga fins a la criança de la petita en cada estadi important de la seva vida: sobre com rebutjar el rol de gènere que se li assumeix quan neix, fomentar la lectura, aprendre a qüestionar-se el llenguatge, donar-li un sentiment d’identitat, a implicar-se en el seu aspecte exterior, el sexe, l’amor,… 

És un bon text per iniciar-se en el feminisme o per refermar la base. Si ja ens hem interessat anteriorment en aquest tema podem tenir la sensació (a vegades) de que s’endinsa en uns preceptes que ja semblen assumits i superats per la societat,  cosa que no és certa (només cal llegir la premsa actual per constatar-ho).

Com a mare que sóc d’una nena de 4 anys, en aquesta lectura tenia una implicació més personal que en altres lectures feministes. I he gaudit molt llegint-la perquè promou una forma d’educar i d’estimar que comparteixo, i ho exposa d’una manera molt clara i endreçada. La Chimamanda vol que les nenes d’avui i dones del demà siguin més segures d’elles mateixes i del seu cos, que vesteixin com vulguin, que tinguin clar que el matrimoni no és un assoliment, que alcin la veu quan no estan d’acord amb alguna cosa, que se sentin lliures per explorar àrees  (laborals o lúdiques) que semblen exclusives dels homes… Val a dir que tots aquests propòsits de futur, en el present ja estan actuant obrint la ment de la mare/lectora. M’ha agradat tot el que diu i com ho diu. I què millor que exposar-ne quatre perles:  

 

No li diguis mai que hauria o no hauria de fer alguna cosa “perquè ets una nena”. “Perquè ets una nena” no és motiu per a res. Mai.

Ensenya a la Chizalum a llegir. Ensenya-li a estimar els llibres. (…) Els llibres l’ajudaran a entendre i a qüestionar-se el món, a expressar-se, i l’ajudaran també en tot allò que vulgui ser, perquè es beneficiarà de tot allò que aporta la lectura.

Ensenya-li a rebutjar la simpatia. (…) Tenim un món ple de dones que són incapaces de respirar perquè fa massa temps que estan condicionades a doblegar-se de determinades formes per caure bé. Així doncs, en lloc d’ensenyar la Chizalum a caure bé, ensenya-li a ser honesta. I amable. I valenta. (…) Elogia-la sobretot quan prengui una decisió complicada o impopular només perquè sigui la seva opinió sincera (…)… perquè el seu consentiment és important,. Digue-li que si qualsevol cosa la fa sentir incòmoda, que ho digui, que alci la veu, que cridi.

No creguis que educar-la en el feminisme significa obligar-la a rebutjar la feminitat. (…) Tristament, les dones han après a avergonyir-se i a disculpar-se per coses que es consideren tradicionalment femenines, com ara la moda i el maquillatge. Però la nostra societat no espera que els homes se sentin avergonyits de coses considerades masculines, com els cotxes esportius o alguns esports professionals.

Ensenya-li que l’amor no només és donar, sinó també rebre. (A les nenes) els ensenyem que un gran component de l’habilitat d’estimar és la capacitat de sacrificar-se. No ensenyem el mateix als nois. (…) Per què eduquem només una meitat del món per valorar això?

La santedat no és un prerequisit per a la dignitat. (…) A vegades, en el discurs sobre el gènere, se suposa que les dones han de ser moralment millors que els homes. No ho són. Les dones són igual d’humanes que els homes. La bondat femenina és tan normal com la maldat femenina.

Ensenya-li que els seus valors són només d’ella i no dels altres. Aquesta es la única forma necessària d’humilitat: ser conscient que la diferència és normal.

Aquest llibre és un bé social, un text que tots hauríem de llegir. Els detractors dels feminisme volen fer creure que ser feminista és ser d’una mena de religió o secta, o com si fos igual de bo triar ser-ho com no. I no és així. Per un món millor, tothom hauria de ser feminista. 

Nota: 5/5